Si estàs llegint aquest text i t’has sentit sol o sola alguna vegada durant l’últim any, no t’espantes, ens ha passat a tots. Més de la meitat de la població espanyola ha experimentat sensació de soledat en els últims dotze mesos, i quasi una de cada deu persones la pateix amb molta freqüència. Cal dir, primer de tot, que la falta de companyia en si mateix no és un problema, ja que pot ser un estat o una vivència episòdica, passatgera, volguda o buscada per les persones en funció de les seues circumstàncies. La dificultat apareix quan és una imposició i, sobretot, quan genera malestar. El 56% de les persones que presenten solitud senten, a més a més, desassossec. Aquestes xifres i moltes altres que aportaré al llarg d’aquest reportatge estan extretes del llibre d’Esteban Sánchez Moreno i José Guillermo Fouce Fernández (coords.), Soledad no deseada. Claves para la acción municipal (Los Libros de la Catarata, 2024), que m’he llegit expressament per a poder documentar-me sobre aquesta realitat in crescendo en la nostra societat i que s’ha convertit, sens cap mena de dubte, en un hàndicap social i de salut pública de primera magnitud, l’epidèmia del nostre temps segons molts experts.
Que som éssers socials interdependents que vivim en relació amb les persones que ens envolten és innegable. Necessitem relacionar-nos-hi i ser-ne part. El psiquiatre nord-americà Harry Stack Sullivan va dir que els éssers humans som animals socials amb una necessitat de contacte. És una qüestió intrínseca, de filiació, inherent a la nostra naturalesa. Això no lleva que puguem sentir-nos sols en qualsevol moment de la nostra vida. L’expert clínic Robert Weiss considera que aquest pensament pot afectar qualsevol persona, independentment del sexe, edat o altres característiques sociodemogràfiques. Ara bé, no és el mateix sentir-se sol que estar sol. En el primer cas, es tracta d’una percepció subjectiva d’abandó, un sentiment de no tindre la quantitat i la qualitat de relacions socials que volem, mentre que l’aïllament social és una manca objectiva de contactes amb altres persones, una falta de suport des d’un punt de vista amistós, veïnal o familiar.
Lògicament, no existeix una única definició de soledat, i sembla que en l’actualitat és més correcte parlar de soledats, en plural, fins al punt que es podria afirmar que n’hi ha tantes com persones que se senten soles. No sempre ha de ser negativa, i hi ha autors que defensen la importància de la soledat elegida en el procés de construcció subjectiva i en el desenvolupament biopsicoafectiu de l’individu. Sòcrates deia que fins que no ens sentim còmodes estant sols, mai sabrem si estarem elegint algú per amor o per soledat. Tanmateix, hui voldria fixar-me i centrar-me en eixe estat emocional en què una persona té la sensació d’estar apartada dels altres però, alhora, els necessita. Sol ser una sensació desagradable d’aïllament, una experiència personal que sovint està acompanyada d’un fort estigma social. En definitiva, parle de la discrepància entre les relacions que una persona té i les que desitjaria tindre.
La solitud que fa mal, condicionada per factors estructurals i determinants socials, pot aparéixer en qualsevol moment de la vida, transita per totes les classes socials i, per descomptat, no és solament una cosa de persones grans. Pot ser viscuda o sentida a totes les edats, raó per la qual associar-la només amb persones majors és edatisme pur i dur. Ara bé, és cert que un dels col·lectius que més la pateix és el d’edat avançada, però també els que tenen alguna discapacitat, alguna malaltia greu, les diferents minories (especialment immigrants i refugiats) i les persones sense recursos, com ara els sensesostre. L’envelliment de la població és un fenomen global que cada vegada té més rellevància en l’actualitat. Es preveu que el percentatge de ciutadans majors de 65 anys augmente del 18% al 28% l’any 2060 a l’Estat espanyol. A hores d’ara, el 79,7% de les persones grans que viuen a soles són dones. Si es manté la tendència actual, l’INE calcula que l’any 2033 hi haurà a Espanya més de sis milions de persones que residiran sense ningú. Aquesta tendència és imparable, i ja l’any 2021 es van comptabilitzar cent vint-i-nou majors de 64 anys per cada cent menors de 16 anys, una xifra que representa el major creixement (un 3,4%) de la sèrie històrica des de 1999. L’isolament a Europa i als Estats Units assoleix xifres entre el 20% i el 35% entre persones majors de 65 anys.
Precisament, fa poc vaig vore una pel·lícula que mostra a la perfecció aquesta crua realitat de la vida en solitari de la població gran. Parle de Mi postre favorito, un film del 2024 que va arribar a les nostres sales el passat 8 d’agost, continua en la cartellera i és una autèntica delícia. A mi em va agradar moltíssim. El llargmetratge dels directors Maryam Moghadam i Behtash Sanaeeha denuncia la desigualtat que impera al seu Iran natal, raó per la qual el règim teocràtic vigent els ha retirat el passaport i els ha prohibit eixir del país. La cinta narra la vida de Mahin, una dona de 70 anys que viu sola des que el seu marit va morir i sa filla se’n va anar a viure a Europa. Sa casa roman en silenci durant tota la primera part i les úniques veus que s’hi senten són les que provenen de la ràdio i la televisió. Totalment independent, desafia per complet el seu entorn conservador, sobretot quan inesperadament coneix i comença una relació amorosa amb un taxista solitari de la seua edat de nom Faramarz.
Mi postre favorito és un al·legat sobre el desig de les dones grans que qüestionen les seues llibertats i la seua autonomia. És també un film sobre les segones oportunitats, sobre la possibilitat de començar de zero sense importar res i en contra d’allò que dicta la tradició, i per aquest motiu ha sigut titlat de propaganda contra el règim. Però, per damunt de tot això, aquesta espectacular obra és un cant a la llibertat, a la companyonia, una història personal de soledat de dues persones majors que es troben en l’última etapa de les seues vides i que estan disposades a transgredir tots els clixés de la societat repressora que els envolta per tal de crear una nova intimitat junts. Una pel·lícula magnífica, carregada de delicadesa, un «deliciós trosset de vida» com ha dit una coneguda revista de cine nord-americana que ha guanyat molts premis internacionals i que The Guardian va considerar com la segona millor pel·lícula del 2024 estrenada al Regne Unit.
Si bé les situacions més acusades de soledat prolongada es donen en adults, són les persones més joves les que més la senten. Efectivament, la solitud dolorosa afecta un de cada quatre joves a Espanya. És més freqüent entre les dones (31,1%) que entre els homes de la mateixa edat (20,2%). Dos de cada tres jóvens, exactament el 69%, se senten sols o s’han sentit sols en algun moment de les seues vides. Només un de cada cinc jovençans entre 16 i 24 anys diu que no ho està, que és el mateix que dir que dos de cada deu semblen estar-ho. La prevalença entre joves LGTBIQ+ és quasi el doble que entre iguals heterosexuals: 39,7% vs. 22,7%. Per tant, encara que semble increïble, la joventut és la que més sola se sent involuntàriament, i probablement tinga a vore amb l’ús que fa de les xarxes socials. Un terç de la jovenalla les usa més de tres hores diàries i considera que tindre massa relacions en línia és un factor que hi influeix. Un món hiperconnectat no ofereix, necessàriament, més oportunitats de relacionar-se.
Algunes dades més. Un 9,2% de les persones no té ningú que les ajude quan té problemes, percentatge que arriba al 12,5% en el cas dels jóvens. S’han sentit sols freqüentment o molt freqüentment un 9% d’homes i un 12,9% de dones. I, ocasionalment, s’han sentit soles un 25% de les persones. Es calcula que a Espanya hi ha en l’actualitat al voltant de dos milions de persones majors en soledat no desitjada, la gran majoria dones, per la qual cosa és un vertader afer d’Estat. Només una persona de cada tres que l’experimenta demana ajuda. Una immensa majoria de la població, el 93%, pensa que és un problema social de primer ordre en les nostres societats, i un 82,3% creu que ho serà cada vegada més. De fet, la soledat indesitjada ocupa el cinqué lloc entre les preocupacions de la ciutadania, després de l’atur, la sanitat, les dificultats econòmiques i la desigualtat. Com es veu, és un fenomen social estés mundialment i amb una tendència creixent en els últims anys, i les xifres, alarmants i esborronadores, ho confirmen.
Un últim apunt que m’ha cridat poderosament l’atenció. La soledat crònica representa un cost de 14.141 milions d’euros anuals a Espanya, l’1,17% del PIB l’any 2021, i es va deure principalment a costos sanitaris i pèrdues de productivitat. L’aïllament no desitjat és un factor tan preocupant com el tabaquisme, l’obesitat o la contaminació, i molts experts el consideren ja un mal que provoca malalties cardiovasculars i de salut mental. Quant als efectes negatius en la salut física, està demostrat que comporta elevació dels nivells de l’hormona cortisol, major risc d’hipertensió, de diabetis, de sobrepés, alteració del son i un sistema immunològic debilitat. El perill d’una mort prematura és evident: augmenta un 29% el risc de patir o morir per infart de miocardi, i un 32% de sofrir o perir per ictus. També les malalties neurodegeneratives com l’alzhèimer o el pàrkinson hi estan molt relacionades. Pel que fa a la salut mental, la relació entre depressió i solitud és completament bidireccional. Ansietat, tristesa, estrés crònic, deteriorament cognitiu, pèrdua de l’autoestima, pensaments derrotistes i lesius, altres trastorns psicològics, etc. Se sap que les persones que se senten soles consumeixen més medicaments antidepressius, relaxants, tranquil·litzants o estimulants, redueixen l’activitat física i la capacitat funcional i també que necessiten més baixes laborals.
Fet i fet, els aïllaments que aguditzen soledats i els sentiments de tristesa i d’incomprensió són una realitat associada al no gens fàcil món de les relacions socials. Vivim en una societat occidental complexa, una societat líquida en paraules del sociòleg Zygmunt Bauman en la qual hi ha un predomini del jo i una prevalença de la por al compromís, de la incertesa i la inseguretat, de canvis continus i d’una complicada adaptació a aquests. En aquest món suposadament de connexió gràcies a la tecnologia, les relacions socials, afectives i emocionals, per contra, són cada vegada més dèbils i fràgils. Tota una paradoxa, però allò ben cert és que el 13,4% de la població espanyola afirma sentir-se sola i no desitjar-ho, malgrat estar envoltada d’altres individus, i aquesta emoció influeix en la salut física i mental, en el benestar i, per consegüent, en la longevitat de qui la pateix. És fonamental l’abordatge d’aquesta realitat de manera integral, amb actuacions preventives grupals que propicien la interacció social i que vagen a l’origen de la situació. En aquest sentit, alguns països com el Regne Unit l’any 2018 o el Japó el 2021 van crear un Ministeri de la Soledat, però hi ha especialistes que reivindiquen la creació de ministeris de la Comunitat. De moment, tenim l’Observatori Estatal de la Soledat no Desitjada (SoledadES) de la Fundació ONCE, i alguns ajuntaments han posat en marxa programes per combatre l’increment imparable d’aquest fenomen amb un impacte tan negatiu. La societat cuidadora és un dels principals reptes del segle XXI. Necessitem tindre cura del planeta i de les persones que l’habiten, una funció social col·lectiva, solidària i en igualtat que faça front a aquest problema silenciós individual d’alta volada que, més enllà de viure’s en la intimitat de la llar, esdevé una qüestió d’índole sociocomunitària. Perquè, indubtablement, la falta de companyia emmalalteix, fa tindre pitjor qualitat de vida i, en infinitat de casos, mata. Previndre, pal·liar o revertir la soledat és el gran objectiu de tots i totes.
