Carmen Peset, neta del rector Peset, recordava ahir la figura del seu iaio, qui va estar tancat en el camp de concentració que el franquisme va organitzar a Portaceli en l’immoble on actualment es troba l’hospital Doctor Moliner. «Va ser un científic, un home honest, modern, compromés amb la universitat, la ciència i el progrés. Un home familiar fidel a la república, víctima de la voluntat d’extermini dels vençuts», explicava.
Peset va ser una de les desenes de familiars de represaliats tancats en aquest camp de concentració que ahir diumenge va participar en la III marxa a peu des de Bétera fins a Portaceli, organitzada per Acció ciutadana contra la impunitat del Franquisme-Plataforma de suport a la querella Argentina País Valencià.
Els participants van recórrer els nou quilòmetres que separen l’estació de la localitat valenciana i l’edifici que va acollir un dels camps de concentració franquistes situats al País Valencià, per a reivindicar la veritat, la justícia i la reparació per als qui «van lluitar per la llibertat i la República»
En arribar van fer una ofrena floral en memòria de les persones represaliades en la placa que recorda les víctimes del camp de concentració, i hi va haver parlaments de diversos familiars i representants d’associacions memorialistes i polítiques.
Testimonis
Per exemple, Marisa Bergaz, filla del pres Manuel Bergaz, va contar com al seu pare el van detindre en el port d’Alacant i el van traslladar fins al camp de concentració dels Ametlers i, més tard, al d’Albatera. «Després de sis mesos, els van ficar en uns vagons de bestiar i precintats i van estar des de les cinc de la vesprada fins a les set del matí de l’endemà dempeus tot el trajecte. Quan van arribar a València, a l’estació del Nord, van haver d’anar caminant fins als ferrocarrils de via estreta, també dit el pont de fusta. D’allí a l’estació de Bétera, i després huit quilòmetres a peu fins al camp de concentració de Portaceli», va explicar rememorant el periple del seu pare, qui finalment seria traslladat a Sant Miquel dels Reis després de ser jutjat i condemnat a mort.
«Quan va arribar al camp de concentració –continuava Bergaz- el pare va llegir un cartell que deia ‘Porta del cel’. D’això res, jo diria més que en Portaceli estaven morts de fred, de fam i estaven desesperats».
Vicente Lázaro Gil i Santiago Solaz
Rafael Gil és nebot de Vicente Lázaro Gil i Santiago Solaz, tots dos tancats en Portaceli. El primer va ser alcalde republicà de Figueroles de Domenyo el 1937 i va ser detingut amb 43 anys. «Tenia tres fills, un de nou, un altre de set i un altre de quatre. Els va deixar amb la seua mare, a qui van cridar de l’ajuntament i la van rapar allí mateix», explicava Rafael Gil. Va estar-se cinc mesos en Portaceli, des d’on va ser traslladat a Sevilla i, posteriorment, a l’obra de treballadors penat en el canal del Guadalquivir. «Vivien en barracons, els sostres eren d’uralita i cobrava 2,3 pessetes, de les quals li descomptaven 1,50 per a menjar, però va tindre la sort d’eixir d’allí d’una manera molt ràpida i se li va commutar la seua pena pel Consell de Ministres. Va causar una gran sorpresa la seua eixida i restitució a Figueroles de Domenyo i a més li retornaren l’escopeta i tots els seus drets», una decisió judicial que, va explicar, va donar-se com a agraïment per haver amagat a dues dones «implicades en la dreta» de la família Gómez Trenor.
El seu altre oncle, també tancat en Portaceli, Santiago Solaz, va ser jutjat en el camp de concentració «provisional» del Villar i traslladat després a Bétera. «Va ser condemnat a sis anys i un dia», precisava Gil, qui va agregar que el seu familiar «va estar mig any netejant i custodiant, fent de vigília de tot el filat que rodejava el camp».
20.000 presos
Des de Acció ciutadana contra la impunitat del Franquisme destaquen que des de 1939 fins a principis de 1942 més de 20.000 presos republicans van ser empresonats en «condicions extremes, tortura i fam».
Els presos arribaven «amuntegats en vagons de bestiar» a l’estació de ‘trenet’ de Bétera des de diferents centres d’internament, com la Plaça de Bous de València o el camp de concentració d’Albatera a Alacant. Des d’allí, eren obligats a caminar «emmanillats, espentats a colps» per un estret camí costa amunt fins al camp de concentració de Portaceli.
«L’existència d’aquest, com la dels altres camps de concentració utilitzats per les tropes franquistes per a castigar els vençuts, va ser ocultada durant molts anys; forma part d’eixe tros d’història replet de crims i dolor que el franquisme va voler silenciar i amagar», ressalten des de l’entitat.
