«La llorona» és una cançó que s’ha convertit en un himne de la cultura mexicana i que ha transcendit diverses generacions. Té moltíssimes versions, unes cinc-centes, però, per damunt de totes, destaca la de Chavela Vargas.
El fet que no tinga lletra fixa és el que fa tan especial aquesta cançó eterna, en construcció, que ens emociona cada vegada que la sentim.
El tema, que diuen que és originari de la comunitat zapoteca d’Oaxaca, narra la història d’un jove que va conèixer en una festa una dona vestida amb un bell huipil, el vestit tradicional dels indígenes mexicans. Tots dos van enamorar i es van casar, però poc de temps després va esclatar una guerra i el marit va haver d’anar-hi. Quan es van acomiadar, l’esposa plorava i plorava pensant que no tornaria a veure’l i, aleshores, ell la va anomenar la meua plorona. L’home no va tornar mai, i conten que la Llorona es planyia nit i dia a prop de rius, boscos i pobles.
Chavela Vargas i “La llorona“
Chavela Vargas va escriure la versió més famosa de «La llorona» i la va dedicar a Frida Kahlo, amb qui va mantindre una relació que, asseguren, va anar més enllà de l’amor platònic. De fet, «La llorona» es va convertir en el símbol de la seua relació.
Chavela Vargas, que va nàixer a Costa Rica el 17 d’abril del 1919 i es va fer mexicana, com ella va dir, «per la seua xingada gana», va enamorar la pintora. Totes dues van viure una història d’amor plena d’admiració mútua, misteri, rialles i “plors”. Perquè Frida Kahlo, una de les icones de l’art mexicà, també és coneguda per la seua complicada vida personal. Una vida sentimental agitada, que no es va limitar al muralista Diego Rivera.
Frida i Chavela es van conèixer a la Casa Azul, al barri de Coyoacán, a la Ciutat de Mèxic, on Rivera i Kahlo solien organitzar grans festes en què el tequila i la música eren imprescindibles i a les quals assistien artistes, músics, escriptors, poetes, filòsofs… Una nit, Chavela Vargas va assistir a una d’aquestes reunions junt amb un amic pintor. Frida, dotze anys més gran, ja era una artista famosa, i Chavela Vargas començava la seua carrera musical.
La Vargas va descriure la primera impressió que va tindre de Frida en un llibre de memòries. Va dir que la festa era una «pachanga» de mariachis i tequila i va explicar que es va quedar impressionada quan va veure que baixaven Frida per l’escala de la casa gitada en una llitera i vestida de tehuana, un dels vestits tradicionals més coneguts de Mèxic, el de l’ètnia zapoteca. Després, li la van presentar, es va fer molt tard i Frida la va convidar a quedar-se a dormir, perquè Chavela vivia lluny de Coyoacán. «Queda’t, xiqueta, estàs molt sola i no saps res de la vida, queda’t aquesta nit», li va dir.
La cantant es va quedar a la Casa Azul aquella nit… i unes quantes més. Frida pintava i Chavela cantava. Chavela era una seductora nata i el seu lesbianisme no era un secret per a ningú. No ho amagava. De fet, Kahlo va enviar una carta a un amic en què li deia: «Hui, he conegut Chavela Vargas. Extraordinària, lesbiana. No sé si ella va sentir el mateix que jo, però crec que és una dona prou lliberal. És un regal que el cel m’envia?» I va remarcar: «Se me va antullar eròticament!»
Chavela no va amagar mai la seua sexualitat, va viure com va voler. I Frida Kahlo, també. Quan la cantant va ser nominada al Premi Príncep d’Astúries, Chavela va escriure al document que el govern mexicà va enviar a la institució espanyola: «Jo vaig nàixer així. Des que vaig obrir els ulls al món. Mai m’he ficat al llit amb un senyor. Mai. Fixa’t quina puresa, jo no he d’avergonyir-me de res… Els meus déus em van fer així».
La Frida anterior a Chavela
L’atracció fou mútua des de l’inici. Chavela va acceptar la invitació i va conviure amb Frida i Diego Rivera a la Casa Azul durant un any, en una de les èpoques més complicades per a la pintora, ja que la seua mobilitat era molt limitada. Estava postrada al llit bona part del temps i caminava amb crosses, a causa de les seqüeles derivades del greu accident d’autobús que havia patit als díhuit anys.
L’impacte li va fracturar el colze, la clavícula, la columna vertebral i la cama dreta. I el passamà de l’autobús li va destrossar l’úter i la vagina a causa de la perforació de l’abdomen. Un sinistre que la va condemnar a trenta-dues intervencions quirúrgiques al llarg de la seua vida i va influir en la duresa de moltes de les obres de la mexicana. Per això, Frida és la protagonista dels seus quadres i el seu cos sempre apareix molt maltractat, ferit o ensangonat.
Malgrat el calvari quirúrgic constant i les doloroses convalescències posteriors, Frida va desplegar una intensa vida amorosa. Per la seua banda, Chavela també va tindre una agenda amorosa llarga, plena de noms famosos, que va provar de guardar en secret.
La relació amb Diego sempre va ser molt tempestuosa. Al principi, Frida estava enamoradíssima del seu «panzón ojos de sapo», com l’anomenava en la intimitat, i li perdonava les incessants infidelitats. Unes capacitats seductores que ella no acabava d’entendre. De fet, en una carta li va recriminar: «No sé cómo carajos lo haces si estás tan feo, hijo de la chingada!». La pintora s’ho agafava amb resignació i amb un humor amarg. Ara bé, el dia en què Diego Rivera va afegir a la llarga llista d’amants el nom de Cristina Kahlo, la seua germana, Frida va decidir explorar altres “territoris amorosos”.
Més endavant, van tornar a conviure, però Frida va posar les seues normes. Convertida en una artista reconeguda amb una independència econòmica i sexual consolidada, com que Rivera no havia renunciat a gaudir d’altres dones, ella també es va atrevir a tastar-les. Uns afers sexuals consentits per Diego, que no tolerava els que tenia amb altres homes.
Costa de creure que, després d’una experiència tan decebedora, una dona condemnada a passar llargues temporades immobilitzada al llit, trobara forces i ganes per a estimar.
Chavela i Frida: la ruptura
Quan Frida es va alliberar del tot, va aparéixer en aquella festa una jove i inexperta Chavela Vargas. La cantant sempre va afirmar que va ser un dels moments més feliços de la seua vida. No se sap amb exactitud què va passar entre Chavela i Frida. El secret es va quedar entre elles. No hi ha cap dubte, però, que la separació va ser molt dolorosa.
Chavela era una dona amb una personalitat molt forta, opinava sempre de manera clara i diàfana. Deia que ningú l’havia feta baixar mai el cap, que era la persona més orgullosa del món. I Frida no es quedava enrere. També tenia la llengua molt esmolada i es divertia usant expressions grolleres. Chavela insistia que Frida era bellíssima, que ningú havia aconseguit veure-la com era en realitat: un ésser d’un altre món. Estava enamorada i en diverses ocasions va comentar que la relació amb la pintora mexicana va ser el millor que li havia passat en la vida. Assegurava que va aprendre molt de Frida, que aquell any, cada matí, “agafava el cel amb les mans“.
Tot i això, la relació de Frida i Diego Rivera era molt especial. Massa. I Chavela no va suportar compartir l’amor de Frida amb Diego. Per aquest motiu, un dia li va dir que se n’anava.
«Esta noche te vas de deveras», diu la cançó. És fàcil pensar que aquestes paraules van passar pel cap de Frida Kahlo quan Chavela es va acomiadar. Molts anys després, la Vargas va reconéixer que Frida es va posar molt trista, que la va ferir molt. Tanmateix, la pintora era conscient que els seus problemes de salut empitjoraven cada dia més i que el pronòstic no era gens bo. Les operacions constants fins que va morir i els explosius còctels de morfina, alcohol i tabac per a suportar el dolor físic la van postrar al llit definitivament, a penes podia moure’s. Així que Frida va dir a Chavela que ho entenia, que no podia lligar-la a les seues crosses ni al seu llit.
El juliol del 1954, Frida Kahlo va decidir deixar aquest món i “no tornar mai més”. Chavela va assistir al seu funeral i va veure el fèretre, però no va poder romandre allà gaire temps. «Em vaig quedar al carrer plorant per la meua Frida», va confessar més tard. Desfeta per la mort del seu gran amor, Chavela va dedicar a Frida Kahlo, “Paloma negra”, un tema que parla de l’amor i del dolor de la separació.
Chavela Vargas, la Chamana, sempre va viure, dalt i baix de l’escenari, en un univers paral·lel on l’únic Déu era el dolor. Ella sabia que la seua veu, la seua manera de cantar, plena de “veritat”, removien emocions secretes, soterrades. Una vegada va confessar: «Saben què? Els moments abans de cantar… és com si anara a cantar un pecat. Molt dolç, sí. Però un pecat. Perquè així soc jo, i el meu nom és Chavela Vargas».
