Jordi Antolí, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i cap de la Unitat per a l’Educació Multilingüe (UEM), explica els principals perills que segons la comunitat acadèmica comporta la Llei de «llibertat educativa» a les portes de la consulta sobre la «llengua base». La UEM va celebrar tot just ahir una xarrada informativa sobre aquestes qüestions a la Universitat d’Alacant.
-En primer lloc, com preveuen que serà la consulta de la «llengua base»?
-La consulta el que fa és, d’una banda, el que diu la Llei 1/2024 de Llibertat Educativa. Més que parlar l’impacte de la consulta, potser es pot parlar de l’impacte que tindrà la llei en si mateixa. El que acabarà exportant a efectes pràctics és desorientació entre la comunitat educativa i les famílies. I el dia de demà el que acabarà comportant és molt de descontent, perquè malgrat que la consulta s’emmarca en una llei que parla de «llibertat educativa», no garanteix eixa llibertat. Les famílies seran convocades probablement a finals de febrer o a les primeries de març, però ningú no garanteix que el que trien les famílies en eixa consulta serà el que finalment s’implemente.
-Què vol dir?
-Que hi haurà gent que haurà triat castellà o valencià com a llengua base i després veurà que degut a les ràtios i als percentatges previstos no serà possible estudiar en la llengua triada. Per tant, la consulta comportarà que hi haja molta gent enfadada. I des d’una perspectiva sociolingüística o més pedagògica, prenent en consideració el nostre context, tenim una llei de 1983, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que es va aprovar sense cap vot en contra i que diu que quan l’alumnat acaba el sistema educatiu ha de tindre la mateixa competència en les dues llengües oficials. Això, que és un mandat estatutari, és absolutament ficció en una llei com aquesta. És impossible que l’alumnat que està escolaritzat amb el castellà com a llengua base arribe a complir amb eixes expectatives.
-Què pot comportar això?
-Que l’alumnat eixirà, en contra del que diu la llei, sense ser competent en valencià. Un sistema en què el valencià queda reduït al 25% de les hores lectives no podrà garantir-ho. Des d’una perspectiva sociolingüística, a més, tot això comporta una percepció social negativa cap a la llengua i cap al seu valor. Aleshores aquesta norma, per tant, a nivell global comporta frustració, desorientació i una estocada no sé si final, però sí important, per a la normalització del valencià.
-Des de la comunitat educativa s’ha criticat molt el concepte de «llengua base». Critiquen que no té cap fonament pedagògic.
-Nosaltres sempre hem parlat de llengua vehicular de l’ensenyament. Ara apareix encunyat un nou concepte i apareixen uns percentatges que no sabem exactament en què es fonamenten. Per exemple, que a partir de tercer de primària no hi puga haver una variació de més del 20% entre les dues llengües oficials, no sabem a què respon exactament. Però és que aquesta és la tònica general d’aquesta llei i de la consulta que se’n deriva: no hi ha una fonamentació pedagògica que la justifique. I jo crec que una de les coses més clares que ho manifesta és el fet que no s’ha previst una transitorietat, és a dir, que a partir de l’any que ve tots els nivells passen a estar regulats pels nous programes lingüístics. No hi ha una incorporació progressiva, com sol passar, dels nivells inferiors cap als superiors. Això seria el normal. Però ara tots els nivells passaran a estar regulats pels nous programes lingüístics. I això comportarà, per exemple, que els xiquets i xiquetes que estan fent ara la lectoescriptura en una llengua vehicular determinada, el valencià o el castellà, potser l’any que ve amb aquestes consultes han de canviar de llengua perquè el resultat de la tria és una altra. Això comporta una gran absurditat pedagògica. I no parlem d’altres qüestions com per exemple que ara, si la llengua base és l’únic criteri d’agrupació, on queden, per exemple, les necessitats educatives especials? Podria passar que tots els alumnes amb necessitats educatives especials acaben en un grup, perquè l’únic criteri que tenim és el lingüístic. O podria passar que tots els xiquets acaben en una aula i totes les xiquetes en una altra. Per tant, la llei no té al darrere una fonamentació pedagògica, sinó una motivació ideològica. Volen que les famílies puguen triar la llengua en què es vehicula la major part de l’ensenyament dels seus fills i filles, però és que les famílies sempre han tingut veu a l’hora de decidir com es gestionen les llengües a les aules. Sempre han tingut veu a través del Consell Escolar, que era l’encarregat d’aprovar el consell lingüístic de cada centre. Per tant, ara el que s’està fent és negar-li la possibilitat a la resta de la comunitat educativa, i en concret als equips directius i als docents, la possibilitat de participar en el disseny lingüístic del seu centre. Parlem de les persones que més formades estan, que més coneixen el seu centre i els qui millor saben els recursos que tenen. Per tant, hem de canviar la mirada. És molt fàcil dir que abans no hi havia llibertat, però això no és cert.
-A la xarrada van defensar els avantatges pedagògics de l’educació plurilingüe amb el valencià com a llengua vehicular.
-Efectivament. Vam convidar ponents amb experiència per explicar quins són els avantatges de triar el valencià com a llengua base. Quins són eixos avantatges? En primer lloc, cal insistir en el fet que només triant el valencià com a llengua base podrem garantir que l’alumnat aconseguisca la mateixa competència en valencià i en castellà. Evidentment no parlem de dues llengües que estan en la mateixa situació sociolingüística, no tenen la mateixa presència social, i per tant el sistema educatiu ha d’intentar compensar eixa mancança que tenim fora de les aules. El sistema educatiu és l’únic àmbit en què podem incidir una miqueta més. A més, està demostrat pels estudis que una exposició igual o superior al 50% de les hores vehiculars en una llengua minoritzada és l’únic que pot garantir una competència equilibrada en les dues llengües. D’altra banda, no oblidem que l’aprenentatge de més d’una llengua està també demostrat que comporta no només un increment de la capacitat del rendiment educatiu i de la capacitat lingüística, sinó que en general comporta un increment de la capacitat de l’alumnat. I això, que està demostrat a través d’estudis publicats des de fa dècades, també s’ha comprovat ací amb els programes d’ensenyament en valencià: un cervell bilingüe és un cervell molt més capaç, molt més potent que un cervell monolingüe. Però ha de ser un bilingüisme real, que només es pot aconseguir amb una major exposició a la llengua minoritzada.
-Hi ha alguna cosa més que vulga dir i sobre la qual no li he preguntat?
-Senzillament que nosaltres, des de la Unitat per l’Educació Multilingüe, estem fent tot un seguit de xarrades informatives no només a la Universitat d’Alacant, sinó en tots els centres educatius que ens convoquen. Volem posar una miqueta més de llum sobre com serà aquest procés, perquè observem molt de desconeixement per part de famílies i de claustres de professors. I evidentment, allà on anem reivindicarem la importància de fer un ensenyament vehicular en valencià. El d’ahir no és més que un acte dels molts que estem fent. Entre altres coses perquè nosaltres, ja al mes de març, vam publicar un informe que parlava dels perills que tenia aquesta llei. Com que al final la llei s’ha publicat sense tindre en compte res del que nosaltres hem suggerit, ara ens sentim perfectament legitimats per fer aquesta campanya informativa. Pensem que la informació ha d’arribar a la societat, perquè aquesta nova llei i aquesta nova consulta impacten plenament en la nostra realitat sociolingüística i en la nostra realitat educativa. I no pot ser que la gent no n’estiga al cas.
