Es parla cada dia més d’industrialització en l’edificació. No és un tema nou en la història de l’arquitectura. El moviment modern sempre el va tenir present. Però el seu interès va ser una derivació, sobretot, estètica. L’arquitectura volia un nou estil per a una època nova, l’era de la màquina. Els arquitectes necessitaven renovar formalment el seu repertori, una vegada repudiat el del llenguatge clàssic, del qual no es van separar mai del tot, ara sotmès a un procés d’abstracció. Le Corbusier va posar com a model els transatlàntics i va llançar eslògans que feien de la màquina un valor positiu. Els arquitectes més avantguardistes assumiren aquesta retòrica mecanicista. En canvi, la seua concepció de l’arquitectura se’n va mantenir al marge, sense mai abandonar l’àmbit de les Belles Arts. El mateix Le Corbusier, que declarava que l’habitatge és «una màquina de viure», definia l’arquitectura com el «joc dels volums sota la llum».
Després de la segona guerra mundial, aquest tema es va concretar prou més. La industrialització ja no era la font d’inspiració d’un nou estil, sinó un sistema de producció que també podia ser aplicat a la construcció. Es va parlar de prefabricació i de seriació, però l’intent no va arribar mai a quallar. Ben al contrari, els arquitectes encara van recaure als anys setanta en fantasies estilístiques com la del high tech del Centre Pompidou, sense cap repercussió en la realitat del sector. La construcció continuava supeditada a uns procediments encara artesanals i els oficis eren els agents fonamentals en l’obra. Pitjor encara: en contradicció amb aquesta situació de fet, s’havia posat en marxa un procés, cada vegada més acusat, d’industrialització de tots els components necessaris per a alçar un edifici. El formigó, l’acer, les finestres, els paviments, els aparells de climatització, les rajoles… tot va començar a ser sotmès a un nivell alt o molt alt d’industrialització. Avui aquest procés ha culminat i no hi ha res en un edifici que no provinga de la indústria. En canvi, el muntatge i assemblatge de tots aquests elements en l’obra es fa encara d’una manera que podem qualificar d’artesanal. Posem l’exemple dels forjats —els planxets, com encara diuen als pobles. Les biguetes, els revoltons, el formigó fresc i la ferralla són prefabricats amb un nivell de qualitat i control impossible fora del taller. Quan tots aquests components arriben a l’obra, s’han de muntar quasi manualment (amb l’ajuda de grues, això sí). De vegades, la bigueta és massa llarga i s’ha de tallar amb radial (o a cops de mall, com sovint les he vist en edificis dels anys seixanta). Altres vegades les biguetes no poden disposar-se paral·leles del tot i cal trencar el revoltó per ajustar-lo a l’espai disponible. O el formigó, en abocar-lo, desplaça les armadures de la seua correcta posició. I encara cal curar el formigó, una vegada iniciat l’enduriment. És quan veiem un operari regar el forjat amb una mànega. Un altre cas és el de l’execució dels barandats, fets amb peces ceràmiques prefabricades amb criteris estrictes de qualitat i tolerància. Després de ser col·locats en obra, seguint la tècnica que ja seguien els romans i els àrabs, arriba el moment d’encastar-hi les instal·lacions, amb el resultat que el barandat queda literalment destrossat. En resum, passen moltes coses en obra i cap ni una millora la qualitat dels seus components industrialitzats, sinó tot el contrari. Aquesta situació «diglòssica», en què conviuen dues concepcions del procés constructiu incompatibles, s’arrossega ja des de fa dècades, sense una perspectiva de solució.
Avui se’n parla molt, però el fet és que la industrialització ha tingut, té i tindrà grans dificultats per a implantar-se en el sector de l’edificació. Industrialitzar un producte significa produir-lo en sèrie, en una fàbrica, amb uns requisits de control i qualitat, cosa que no vol dir que tots els productes industrials són d’alta qualitat, sinó que el nivell de qualitat es pot calibrar i programar. Aquí topem amb la primera dificultat. Un edifici és un artefacte de grans dimensions. Difícilment es pot «fabricar» complet en un taller i després transportar-lo a la seua destinació. Per això la industrialització en l’edificació només ha fet camí en el sector dels habitatges unifamiliars aïllats. Un vaixell també té unes dimensions comparables o superiors a un edifici, però es pot fabricar complet en la drassana, a la vora de l’aigua. No necessita un transport i implantació, sinó una tècnica d’avarada, una fase més —l’última— del procés de producció. L’enginyeria civil ha aplicat tècniques similars, com en la construcció d’un pont a la vora del riu i el desplaçament final fins a la seua posició de servei.
La major part dels productes industrials ixen de la fàbrica llestos per al seu ús. Un automòbil, per exemple. Si bé cal transportar-lo a un mercat o altre, no necessita una implantació en la seua destinació. L’edifici —tal com concebem un edifici— necessita fonamentar-lo sobre el terreny. No només cal pensar en els fonaments estrictes, sinó també en la connexió a tots els serveis (clavegueram, llum, aigua, etc.). Un gran creuer té tot el que té un edifici, totes les funcionalitats que el fan habitable. Si no l’anomenem edifici és exclusivament perquè no es troba ancorat en el terreny. Vet aquí una definició d’arquitectura. Se n’han proposat moltes, que sovint exclouen exemples indubtablement arquitectònics, mentre inclouen d’altres que no ho són. Els edificis, caldria dir, són artefactes fonamentats en el terreny, amb una voluntat de permanència. Quan parlem de «ma casa», pensem en això. Potser algun dia podrem sentir-nos com a casa en una nau espacial, però la nostra mentalitat és encara lluny d’aquesta concepció.
Ara bé, la complicació en el transport d’un edifici prefabricat i la necessitat d’implantar-lo sobre el terreny no han estat els principals obstacles per a la seua industrialització, perquè un edifici es pot transportar per peces acabades i assemblar-les in situ. El principal obstacle ha estat l’estructura de la propietat. Tot procés industrial necessita l’estandardització del producte, en les dues derivacions que en són inseparables: la modulació i la prefabricació. La forma i dimensions de cada finca del registre de la propietat —única, irrepetible i incerta— fan impossible l’estandardització, fins i tot en molts solars regularitzats com a resultat d’un projecte de reparcel·lació, perquè les parcel·les aportades no ho són, de regulars, i el principi de just repartiment de beneficis i càrregues introdueix una complexitat que es tradueix en irregularitats de forma i dimensió. A més a més, la normativa urbanística, tan diversa i enrevessada, s’hi superposa amb noves «irregularitats». Aquesta normativa parla d’alineacions obligatòries, de separacions a límits de parcel·la, d’altures. Són paràmetres locals, sovint diferents en cada municipi. I hi ha, entre aquests paràmetres, l’edificabilitat, és a dir, la superfície que el propietari té dret a construir en cada solar. El valor del sòl en depèn. En aquestes condicions, la industrialització és necessàriament un vestit a mida. Podrà ser fabricat en taller, però no seriat. La conseqüència és inevitable: no serà més barat, si no és més car.
Hi ha altres obstacles, encara que és de notar que entre ells no podem adduir la immaduresa del sector industrial. De fet, ho he dit més amunt, s’hi fabriquen ja tots els components de l’edificació. Contra aquests obstacles, que durant tant de temps han impedit el desenvolupament de la industrialització en l’edificació, hi juga ara a favor un nou factor: no hi ha mà d’obra, no hi ha mà d’obra en la construcció tradicional. El fenomen és nou. És clar que hem anat veient la desaparició dels oficis en tots els sectors tradicionals. Això no és nou. Un darrere l’altre, tots han anat desapareixent, a mesura que la indústria competia amb ells i els expulsava dels mercats. És a dir, han desaparegut quan ha desaparegut la demanda que els sostenia. I han hagut d’abaixar la persiana. En el cas de la construcció ha passat a l’inrevés: hi ha demanda de mà d’obra tradicional, molta demanda, però no oferta. No hi ha oficis, no hi ha mà d’obra i tot sembla indicar que no n’hi haurà. Ni tan sols la immigració supleix aquesta manca. La desaparició dels oficis, doncs, serà la causa, i no l’efecte, de la industrialització del sector. En part, si més no. Aquest fenomen és sens dubte un dels estímuls principals de la industrialització. Potser també ha passat en altres sectors, encara que no d’una manera tan acusada.
El manteniment d’una mà d’obra competent en la construcció, com en la resta d’oficis artesanals, ha estat supeditada a la continuïtat en la formació, la que passava de pares a fills o dels oficials als aprenents. Aquesta línia de continuïtat fa temps que s’ha trencat. Els fills no volen seguir l’ofici dels pares. Això, en la construcció, ha passat quan encara hi havia demanda. De fet, nous contingents aliens a aquesta tradició hi han suplit la manca durant dues o tres dècades. Han après sobre la marxa. Alguns, amb ganes, han arribat a un grau de competència acceptable. D’altres han contribuït a la mala fama del gremi.
Una altra circumstància hi juga a favor. Les institucions parlen de dissenyar el que anomenen «estratègies d’emergència habitacional». Entre nosaltres, la barrancada de l’any passat ha posat el focus en aquesta necessitat. A més a més, hi ha altres circumstàncies que els poders públics tenen sobre la taula, entre les quals la necessitat d’habitatge a un preu assequible. És un fet la necessitat d’habitatge, encara que és una candidesa esperar un abaratiment gràcies a la industrialització de l’edificació, en les condicions descrites. En qualsevol cas, és una oportunitat per a la construcció industrialitzada. Ja ho veurem, que diuen els cecs.
