Quan el poc nombrós poble polinesi del Moriori es va instal·lar a les illes Chatham sobre el 1500, una guerra sagnant esclatà. Els líders Morirori, traumatitzats, van dictar el principi moral del Nunuku-whenua que prohibia, en tota circumstància, la violència. La nova llei fou respectada durant tres segles, i aquells que la desobeïen eren condemnats a l’ostracisme.
Un dia, els Maoris van desembarcar al sud de les illes i van emprendre la massacre dels Moriori. En estes circumstàncies, podien estos darrers defensar-se? Podia, en estes dramàtiques i sobrevingudes circumstàncies, ignorar-se la Nunuku? Els joves mororis eren favorables a esmenar-la, no sent, com no eren, massa entusiastes de la idea de restar apàtics mentre els anaven exterminant. A més a més, eren dues vegades més nombrosos que els agressors, i això els convidava a pensar que podrien rebutjar l’atac i guanyar la confrontació, assegurant així la supervivència del seu poble.
Els savis moriori (i molt notablement Tapata i Torea, els més influents intel·lectuals de la tribu, considerats salvaguarda i far de la consciència moral col·lectiva) es van reunir d’urgència per donar la seua opinió. I l’opinió era que el Nunuku, imperatiu moral sagrat, no podia trencar-se.
Els Moriori van ser conquerits, massacrats, i reduïts a l’esclavatge sense oposar resistència.
Segons explica M. King al capítol 3 de la seua obra Moriori: A People Rediscovered: “L’enemic va prendre possessió de les cases, explica un supervivent. Les dones i els infants van ser lligats. Molts d’ells, així com la totalitat dels homes, van ser morts i devorats, les restes dels seus cadàvers dispersades als boscs i les planes. Els que es van salvar van ser amuntegats com a porcs i sacrificats a poc a poc, any rere any.”
Un principi heretat del passat, adaptat a un context ben diferent, va ser racionalitzat pels intel·lectuals influents quan la realitat l’havia fet no només caduc, sinó també absurd i suïcida. Ho deia Bertrand Russell: “la guerra no determina qui té la raó, sinó qui queda”.
Hui, sense dubte, algunes de les nostres passions polítiques col·lectives, algunes posicions, algunes proclames en forma d’eslògan, alguns desitjos inqüestionablement benintencionats, però més comprensibles en boca d’una candidata a Miss Univers que en la d’un lideratge polític racional i realista, resulten de vegades anacròniques, altres ingènues i càndides, i d’altres absolutament desconnectades de la realitat.
La guerra és sempre un fracàs, però com deia el nostre trobador nacional, “de vegades la pau, no és més que por. De vegades la pau fa gust de mort. Dels morts per sempre, dels que són només silenci, de vegades la pau, fa gust de mort”.
Deia Baruch Spinoza que “la pau no és absència de guerra, sinó una virtut, un estat d’ànim, una disposició a la benevolència, la confiança i la justícia”, i em sembla impossible d’acordar esta definició a molts, massa, potser tots els contendents, de moltes massa, potser totes les guerres. De forma i manera, que eixe terrible instrument, que és la guerra, no sempre es confronta a la pau, sinó, de vegades, a la maldat absoluta.
“De vegades la pau fa molt més mal, de vegades la pau” insistia Raimon.
