La geopolítica del col·lapse i la guerra de classes
La geopolítica clàssica s’ha construït històricament sobre un horitzó d’expansió. Un horitzó d’abundància relativa, de creixement continu, d’ampliació de mercats, territoris, recursos i capacitats productives. Eixe horitzó ha sigut compartit per totes les grans variants del capitalisme històric —liberal, feixista, socialdemòcrata o fins i tot l’anomenat “comunisme” d’Estat—, que no han sigut sinó diferents formes de gestió estatal d’un mateix metabolisme expansiu. Canviaven els discursos, els dispositius de legitimació o els equilibris interns, però no el supòsit fonamental: el món podia continuar creixent i el conflicte era un mitjà per a redistribuir l’abundància.
No obstant això, sembla que eixe horitzó està desapareixent a gran velocitat. El col·lapse ecosocial del sistema vigent ja no és una hipòtesi futura, sinó un procés en curs que es manifesta simultàniament en múltiples plans: ecològic, energètic, material, econòmic, cultural, psíquic, ètic i polític. Este col·lapse és negat de cara a la galeria, però és perfectament conegut per les elits globals, que en el fons estan terroritzades, commocionades i desesperades, encara que ho dissimulen sota els seus clàssics discursos prometeics de progrés i prosperitat sense fi. Les elits dominants —i al seu mode les elits subsidiàries o cooptades— saben perfectament que la civilització moderna s’està esfonsant, fruit de la mateixa lògica ecocida del capitalisme, saben que els màrgens s’estrenyen, que el futur no serà d’expansió, sinó de contracció, esgotament de recursos, conflicte, guerra, pèrdua i caos. D’ací ve que la lògica política estiga mutant profundament: ja no es tracta de governar societats en creixement, sinó d’administrar per la via d’urgència el declivi, contindre el desorde civilizacional i assegurar la supervivència selectiva de les elits i els sectors socials de servici que aquelles necessiten.
En este context d’enfonsament, la geopolítica del col·lapse no pot entendre’s com una simple rivalitat entre Estats imperials o potències nacionals. No es tracta de l’aparició d’un món multipolar en lluita per una nova hegemonia mundial, com reiteradament es proclama en els mitjans i repetixen també algunes veus d’esquerres. Eixe discurs no penetra en la complexitat real de la realitat. El que està en joc és una guerra de classes portada a la seua màxima cruesa i expressió històrica: una guerra global, asimètrica i permanent, en la qual les elits capitalistes més voraces, utilitzant els dispositius estatals, militars, econòmics, mediàtics i culturals que els servixen, busquen protegir-se no tant d’altres elits com dels seus propis pobles i exhaurir el que es puga traient benefici per a anar fent un temps més. Tenen por. Perquè són les poblacions les que comencen —i continuaran començant cada vegada més— a experimentar en els seus cossos els impactes directes del col·lapse, també al Nord global: inseguretat alimentària, deteriorament de la salut, encariment de la vivenda, desil·lusió existencial, pèrdua de drets, empobriment material i descomposició de les formes de vida.
Les elits capitalistes zombis —les de mercat i les d’Estat— saben que eixe malestar no és conjuntural, sinó estructural, i que tendirà a intensificar-se. Posseïxen el coneixement crític i especialitzat sobre el món, encara que aparenten ser negacionistes i continuistes. Saben també que, arribat un cert llindar, eixe malestar pot traduir-se en esclats socials, revoltes, processos de deslegitimació radical i ruptures polítiques difícils de controlar. En resum, en potencials revolucions. Ja està succeint i anirà a més. Perquè la guerra de classes està entrellaçada amb la intensificació de la lluita entre races, gèneres i cultures. En eixe marc, la guerra reapareix com un mecanisme central de gestió del col·lapse. Però no com una guerra mundial clàssica entre blocs clarament enfrontats, sinó com una cosa distinta: una forma híbrida que combina conflicte real amb cooperació estratègica entre les mateixes elits.
El pacte d’agressió controlada
En este punt resulta necessari afinar teòricament la naturalesa d’eixa nova forma de geopolítica, que bé podem denominar paradoxalment com a pacte d’agressió controlada. Este pot definir-se com una forma emergent de “racionalitat” política pròpia de la fase apocalíptica del capitalisme global, en la qual la guerra deixa de ser un mitjà excepcional per a convertir-se en un dispositiu estructural de “governança” del col·lapse, tant en la política exterior com en l’interior. No es tracta d’una conspiració explícita ni d’un acord formalitzat, sinó d’una convergència estratègica i pragmàtica, forçada per les circumstàncies, d’interessos entre les elits dominants i les cooptades, basada en un diagnòstic negatiu compartit: el món ja no creix, es contrau; la modernitat ja no s’expandix, sinó que implosiona, l’estabilitat ja no pot garantir-se mitjançant prosperitat, sinó només mitjançant control, vigilància i repressió. El capitalisme zombi necessita sobreviure un poc més, siga com siga. Que vaja costa avall cap a l’abisme no importa perquè el capitalisme mostra ja la seua faç més nihilista, delirant i suïcida.
Este pacte forçós opera sobre una lògica doble. D’una banda, reconeix la inevitabilitat del conflicte en un context d’escassetat creixent, degradació ecològica i descomposició social. Per un altre, busca modular eixe conflicte, evitant que aconseguisca nivells que posen en risc els nuclis durs de poder econòmic, tecnològic i polític. L’agressió no s’elimina: s’administra. No s’evita la guerra: es coreografia, la qual cosa no garantix que no s’isca fora de control i genere una destrucció terrible a escala planetària. És un risc que les elits corren, perquè creuen que no hi ha una altra eixida i perquè encara confien, il·lusament, que tenen el control.
Des d’esta perspectiva, la guerra ja no té com a objectiu central la victòria total sobre un enemic, sinó la producció d’efectes polítics interns: cohesió forçada, disciplina social, legitimació de l’autoritarisme, normalització del sacrifici i desplaçament del malestar. L’enemic extern —traduïble fàcilment en intern — funciona com a pantalla que oculta el conflicte fonamental: la ruptura entre les elits protegides i aquelles poblacions exposades a l’impacte directe del col·lapse.
El caràcter pretesament “controlat” de l’agressió no implica absència de violència real. Al contrari: suposa que la violència ha de ser prou intensa per a ser creïble, traumàtica i desestabilitzadora per a les majories, però prou continguda per a no desencadenar processos de descomposició sistèmica incontrolables. Per això s’han de multiplicar les zones de sacrifici, tant on ja existixen des de fa dècades o segles, com en les presumptes zones de benestar, que veuran amb horror com l’impensable es desencadena. La destrucció és real, els morts són reals, les víctimes són reals, però el repartiment de la destrucció no és aleatori: seguix una lògica social, territorial i geopolítica clarament asimètrica, de preservació del nucli vacil·lant del sistema-món capitalista a costa de les seues perifèries, semiperifèries i uns certs centres en declivi. Fet i fet, la lògica històrica del capitalisme, però ja totalment nua i embogida per la desesperació d’haver d’enfrontar-se als límits últims que el Sistema-Terra li imposa al Sistema-Món del capital.
Cal insistir sobre la naturalesa perversa del pacte d’agressió controlada. No es tracta d’un clàssic pacte de no-agressió, ni d’una simple conspiració explícita, sinó d’un enteniment implícit entre les grans elits dominants —especialment aquelles vinculades a la tecnologia, l’energia, la indústria armamentística, les finances i els recursos estratègics— segons el qual el conflicte és necessari, però ha de ser gestionat en termes dràstics i exterministes. La guerra ha d’existir, ha de ser creïble, ha de produir bombardejos, destrucció i sofriment certs, verificables, però sense posar en risc els múltiples centres de poder que l’administren.
Es tracta de pactar la lluita per la supervivència. Pactar que hi haurà confrontació, però dins de límits tàcits. Pactar una agressió prou intensa per a disciplinar a les poblacions, desviar la ira social cap a enemics externs, justificar l’augment de la vigilància, la militarització i la retallada de drets, però que no siga una agressió tan desbordada com per a desestabilitzar per complet el sistema de dominació global. El més rics no poden perdre. És una guerra escenificada que recorda molt a l’orde de guerra permanent i mutant del 1984 de George Orwell. Però és una guerra al mateix temps brutal i tangible: per als qui moren, per als qui perden les seues llars, per als qui veuen arrasats els seus territoris; escenificada en el sentit que els seus marcs, ritmes i objectius profunds estan prèviament delimitats, encara que no assegurats davant els deliris psicòtics d’una elits mentalment malaltes.
En este model, cooperació i competència no s’exclouen, sinó que s’entrellacen. Les elits competixen per recursos, àrees d’influència i posicions estratègiques, utilitzant el marc decrèpit dels estats nacionals, però cooperen a mantindre l’orde general del col·lapse. Cooperen a evitar que el conflicte derive en una ruptura sistèmica incontrolable. Cooperen a garantir que els costos principals de la guerra recaiguen sobre les poblacions, no sobre elles mateixes. Cooperen, en última instància, a assegurar que el col·lapse siga gestionat com un procés d’exclusió, sacrifici i selecció.
El pacte d’agressió controlada s’articula directament amb una lògica exterminista que no ha d’entendre’s únicament en termes d’aniquilació directa, sinó com un procés prolongat d’eliminació social, distribuït en el temps i l’espai. Exterminar, en este context, no significa necessàriament matar de manera immediata, sinó exposar diferidament i diferencialment a la mort, al sofriment, a la precarietat extrema i a la pèrdua de condicions materials d’existència. No pot haver-hi guerra nuclear total, encara que podria ser aplicada “quirúrgicament” en determinats territoris per a incrementar el pànic i l’obediència. Però les coses sempre es poden descontrolar, amb el risc existencial per a la humanitat que això comportaria.
La guerra gestionada permet justificar normalitzar la idea que no tots poden ser protegits, que el sacrifici d’amplis sectors socials és inevitable, i fins i tot necessari, per a preservar una suposada estabilitat superior, d’altra banda, falsa. Ací entra en joc la versió més salvatge de la secessió de les elits. Davant la certesa que el col·lapse no pot evitar-se, les elits deixen de concebre’s com a part orgànica de les seues societats i comencen a desvincular el seu destí del destí col·lectiu. Esta secessió no és només econòmica o territorial, sinó també simbòlica, moral i política. Les elits ja no governen per als seus pobles, sinó enfront d’ells i, arribat el cas, contra ells, que comencen a considerar-se posthumans, és a dir, totalment desvinculats de les vivències i aspiracions de la resta d’éssers humans.
El pacte d’agressió controlada funciona, així, com un mecanisme de separació. Mentres les poblacions són espentades a assumir els costos del col·lapse —a través de la inflació, la inseguretat, la violència i la pèrdua de drets—, les elits concentren recursos, blinden infraestructures crítiques, asseguren mobilitat, protecció i accés prioritari a energia, tecnologia i seguretat. La guerra servix per a accelerar esta bifurcació històrica. La guerra, així entesa, es convertix en una ferramenta central del exterminisme contemporani: progressiu, seqüenciat, diferencialment i socialment distribuït. Un extermini per abandó, per precarització, per exposició al risc, per deterioració de les condicions materials d’existència. El pacte d’agressió controlada permet canalitzar la violència cap a fora i cap avall, mentres es blinden els espais de salvació de les elits.
La geopolítica del col·lapse només perseguix una estabilització precària i provisional de la solsida. En este marc, la guerra es convertix en una tècnica d’emergència per a la gestió d’un món que s’enfonsa. L’objectiu últim ja no és la victòria, sinó el control del caos i la preservació selectiva d’aquells que ja han decidit que, per a salvar-se ells, la resta sobra.
