Este article vol contribuir humilment a una relectura de la realitat política, social i cultural del País Valencià des d’un enfocament col·lapsològic. És a dir, des d’una perspectiva que partix del reconeixement que ens trobem immersos en un procés global de col·lapse ecosocial, en què es posen en crisi les estructures materials, energètiques, institucionals i simbòliques de la civilització contemporània. Un procés també visible en el nostre país, on es poden observar les lògiques globals d’enfonsament i les estratègies de contenció, reconfiguració i dominació que les elits capitalistes despleguen per tal d’adaptar-s’hi i sobreviure.
El que exposarem, tot i estar circumscrit al País Valencià, podria extrapolar-se —amb les adaptacions, matisacions i especificitats corresponents— a altres contextos del món, especialment d’Occident. En el nostre cas, considerem que pot contribuir a radiografiar la realitat valenciana actual, tot aportant algunes claus interpretatives diferents.
La facció Titànic: la salvació exterminista de les elits
La facció Titànic és el nom que proposem per designar aquella fracció de les elits transnacionals —una superelit mundial amb capacitat de decidir per damunt dels estats— que, davant l’evidència del col·lapse, opta per una estratègia de salvació pròpia a qualsevol preu. Davant el naufragi imminent, no intenta evitar el desastre ni revertir-ne les causes, sinó que, com en el cas del passatge de primera classe durant l’esfonsament del vaixell Titanic en 1912, es reserva un lloc als bots salvavides, abandonant la majoria social. Davant l’iceberg del col·lapse ecosocial s’imposa el “salve’s qui puga” o “salve’s qui tinga” elitista, reconvertit en política estructural del capitalisme crepuscular.
Esta facció representa la línia de continuïtat del sistema civilitzatori contemporani —basat en l’expansió capitalista, l’extractivisme i el creixement il·limitat— que topa frontalment amb els límits planetaris: el col·lapse ecològic, l’esgotament energètic, la degradació dels sòls, el caos climàtic. És el moment en què el vaixell del sistema-món sap que va a xocar aviat, com el Titanic, amb la realitat física de la Terra. Però no s’atura: continua navegant cec, encara que sabent-se condemnat. La funció de la facció Titànic és, doncs, prolongar el capitalisme més enllà de la seua viabilitat social i ecològica, no per salvar-lo, sinó per garantir que la seua agonia beneficie només a qui encara pot pagar-la.
Esta pulsió no és només ecocida; és també suïcida, tot i que s’articula com una fuga cap endavant: continuar amb el mateix model, però incorporant-hi l’exclusió massiva com a política central. L’escenari que es dibuixa és clar: una evolució exterminista de la política, on la supervivència s’organitza al voltant d’una minoria protegida —elits i cossos de servei logístic—, auxiliada per alguns grups socials que puguen ser funcionals pes prestar servicis i l’aparença de legitimitat, mentre que progressivament la resta de la població és condemnada a l’oblit, a la marginalitat o a l’extermini, directe o indirecte. Primer són les poblacions més vulnerables, més endavant la vulnerabilitat anirà afectant a més i més gent “prescindible”.
Parlem, doncs, d’una facció de classe, però també de facció en el sentit de facciós: una facció “colpista” que es declara enemiga de tot el que entrebanca els seus plans, començant per la democràcia. La facció Titanic no busca reformar ni rescatar el món, sinò preservar els privilegis a través de polítiques cada vegada més depredadores, autoritàries, neofeixistes i violentes. Polítiques d’exclusió radical, de deshumanització, de selecció funcional: qui no siga útil al projecte de salvació elitista, sobra. Este és el fonament de la seua estratègia: abandonar el projecte comú de civilització i refugiar-se en bastions emmurallats de poder, tecnologia i seguretat, mentre el món s’enfonsa. En el cas valencià, com en altres àrees decadents de l’Occident “desenvolupat”, la influència d’esta facció es manifesta ja de manera directa en l’abandonament de barris sencers, la turistificació destructiva, la despossessió cultural, la pèrdua de benestar social i individual i el desmantellament neoliberal del sistema públic en benefici de les grans corporacions privades, com es palesa en el sector de l’habitatge. També es manifesta en la gestió necropolítica de la dana del 29 d’octubre de 2024, que va evidenciar la indiferència estructural cap a les zones i poblacions més vulnerables. I sobretot, en l’atac planificat a la cultura local, vista com un obstacle a eliminar en la reconfiguració global del territori.
Un dels instruments que esta facció utilitza per controlar el territori és el que anomenem nacionalisme zombi. Este no està vinculat a un projecte col·lectiu i arrelat, sinó una estructura simbòlica buida, que es reactiva al servici del control estatal i de l’assimilació cultural. El nacionalisme espanyol és, en este sentit, el més funcional a la facció Titànic. Este marc nacional, que amaga, com defensa l’assagista basc Joseba Gabilondo, el fracàs i la frustració d’un projecte post imperial, proporciona cobertura legal, discursiva i emocional per a la repressió de la diversitat cultural, la centralització institucional i la deslegitimació de qualsevol dissidència local. Així, el nacionalisme estatal espanyol esdevé una eina per esborrar la memòria col·lectiva, per reduir la llengua a residu i per desactivar la cultura pròpia com a espai local de reproducció del comú.
Paral·lelament, alguns nacionalismes perifèrics poden ser cooptats si s’alineen amb les lògiques de control i exclusió. És el cas de moviments xenòfobs d’extrema dreta que, malgrat proclamar una sobirania regional, repliquen els valors del capitalisme autoritari. El criteri no és tant la forma nacional, sinó el seu alineament amb la lògica de desarrelament i selecció elitista. Este alineament té com a objectiu central combatre i desactivar l’esfera local, que és precisament on s’ubiquen amb més força les resistències reals i les alternatives concretes al sistema dominant. El local representa el lloc de l’arrelament, de la memòria, de la cooperació quotidiana i dels vincles socials que poden esdevenir autèntiques plataformes altersistèmiques en el volàtil i caòtic escenari del col·lapse. És en este nivell on es poden construir pràctiques comunitàries de resistència, economies resilients i solidàries, sobiranies territorials i relats contrahegemònics que desafien el projecte titànic. Per això, tot el que és local —llengua, pràctiques econòmiques, solidaritat socials, llegat cultural, memòria històrica— és vist com una amenaça per les elits alineades amb el col·lapse gestionat des de dalt. I per això la facció Titanic propugna una recepta combinada de desarrelament, dissolució identitària i abandonament a la seua sort els territoris locals i les seues gents. També al País Valencià.
La columna expat: desconnexió i servilisme
Però les elits globals que conformen la facció Titànic no poden aplicar directament les seues polítiques sense la complicitat activa i servil de determinades elits regionals i locals, que també esperen salvar-se i arribar als bots salvavides, encara que això implique sacrificar els drets, la dignitat i el futur dels seus propis ciutadans. Estes elits locals, aleshores, s’escuden i legitimen en moviments d’ultradreta (i de dreta) connectats amb la Internacional reaccionària promoguda fonamentalment des de d’Estats Units, Rússia i Israel, i escampada en la Unió Europea i altres països (Argentina, El Salvador, Índia), que finança i amplifica els seus intransigents postulats a escala local, explotant les contradiccions, ressentiments, condicions i oportunitats de cada territori.
I és en este context on, com ocorre en el cas valencià, apareix el que anomenem com la columna expat, entesa com el conjunt de subjectes que, tot i viure en un territori concret, han trencat el vincle simbòlic amb ell. Són expatriats interiors. No es tracta d’un autoodi a la mateixa cultura, sinó d’una substitució identitària profunda. En l’autoodi hi ha almenys una tensió amb la identitat d’origen, un conflicte entre allò que es vol preservar i allò que es rebutja. L’autoodi implica un conflicte intern amb determinats aspectes d’esta identitat. No hi ha autoodi sense una mínima adhesió identitària prèvia, encara que siga conflictiva o dolorosa. Tanmateix, en el cas del fenomen dels “expats interiors” no estem parlant estrictament d’autoodi. Anem més enllà. Ací no es tracta només de rebutjar alguns trets propis, sinó de renunciar de manera generalitzada i acrítica a tota una identitat col·lectiva, especialment a la identitat local, per assumir una altra percebuda com a superior, poderosa, més útil o més prestigiosa. En el cas del País Valencià, es tracta de convertir-se, literalment, en ex-valencians de debò.
Per això parlem de columna expat, perquè els expats interiors exvalencians actuen com a quinta columna en el procés de substitució simbòlica: desactivar els imaginaris locals, ridiculitzar les formes pròpies, deslegitimar el patrimoni viu, començant per la llengua pròpia. L’expat interior s’ha desconnectat emocionalment del lloc de naixement i no manté cap tensió amb la identitat d’origen perquè senzillament l’ha esborrada. Esta renúncia implica una mena de transvasament identitari, en què el lloc d’origen, els costums o les formes de vida locals es consideren simplement irrellevants o incòmodes, triant el marc cultural, identitari i polític que han escollit tàcticament les elits locals vassalles de la facció Titànic per a sobreviure.
La columna expat representa aquell sector de la societat local que deserta simbòlicament del seu territori, de la seua llengua i del seu horitzó col·lectiu, sense abandonar-lo físicament. Ja no creu en el lloc: el considera petit, arcaic, prescindible, “aldeà”, però necessari per a assegurar el mandat de la facció Titànic. La seua mirada ha estat colonitzada per l’exterior. Viu al País Valencià, però pensa, parla i actua com si estiguera en un altre lloc més “cosmopolita”, que en la seua tosca ingenuïtat iguala a l’Espanya una i gran. I això té conseqüències profundes: empobriment simbòlic, fragilitat comunitària i incapacitat per a defensar col·lectivament allò que ens fa singulars.
Des de la lògica de la facció Titànic, la columna expat és clau per preparar el terreny per a atacar l’esfera local, que es considera potencialment perillosa per a les elits: es tracta d’aprofitar els conflictes i temors socials (anticatalanisme, antiimmigració, antifeminisme, antiminories) per tal d’erosionar des de dins la possibilitat d’estimar el lloc i de defensar-lo col·lectivament. Fer creure que no val la pena resistir, perquè el que és útil i pràctic és “ser espanyol”, “ser global”, una qüestió de “sentit comú”. Però darrere d’este falsa cosmopolitisme hi ha l’adaptació a una jerarquia de valors capitalistes necroliberals que desactiva el local com a categoria política dissident.
La trama Vichyssoise: complicitat local i col·laboracionisme banal
Quant a la trama Vichyssoise, és el nom que fem servir de manera irònica per a designar aquells subjectes locals que, sense ser necessàriament expats, col·laboren amb el projecte de desarticulació cultural de les elits fidels a la facció Titànic. Parlem de trama Vichyssoise, en al·lusió al règim de Vichy que col·laborà amb l’ocupació nazi a França. Com la famosa crema freda nascuda a Vichy, la trama Vichyssoise combina diversos ingredients que conformen una xarxa col·laboracionista “freda”, en la mesura que no es guia tant per passions i ardents adhesions, com pel càlcul cínic, mesquí i oportunista.
La trama inclou les xarxes de poder institucional, mediàtic, polític o empresarial que participen activament —per convicció o oportunisme— en la degradació del comú, però també extenses masses de ciutadans -i votants- que amb el seu comportament, valors i pràctiques legitimen l’opció hegemònica. Es tracta de la determinació estratègica, conscient o inconscient, de sobreviure també convertint-se en els servidors sol·lícits dels que tenen el poder, encara que estos sempre poden desfer-se’n d’ells quan no els consideren necessaris.
Esta complicitat banal és la més difícil de combatre perquè no es presenta com a enemiga del col·lectiu. Pot ser fins i tot aparentment amable, dialogant, moderada, “apolítica”. Però en realitat exercix una funció de coordinació col·laboracionista, assegurant que el projecte de la facció Titànic avance sense resistències des de dins. El vichyssoise és qui, tot i mantindre formalment una part de la seua identitat local, actua com a còmplice actiu o passiu del procés d’erosió cultural i simbòlica. Pot fer-ho per interés personal, oportunisme polític, comoditat institucional o senzillament perquè compartix una part del clàssic autoodi conservador: aquella mirada que considera la mateixa cultura local com un llast, com una entrebanc per al progrés o per a la promoció individual.
El vichyssoise no cal que renegue explícitament de la llengua o de la cultura popular. Però des del seu lloc d’acció, siga institucional, intel·lectual o mediàtic, o en la quotidianitat ciutadana, contribuïx a la degradació de la cultura pròpia: la buida de contingut crític, la minimitza, la subordina a relats uniformitzadors, o simplement la instrumentalitza. I així, col·labora —encara que siga amb presumptes bones intencions— amb l’obra destructiva dels espats i la facció Titànic.
Amb tot, cal comprendre que esta dinàmica no respon només a decisions individuals, sinó a un ecosistema sociocultural modelat per dècades de colonització simbòlica, desarticulació comunitària i despossessió institucional, començant per l’enorme impacte del franquisme. El vichyssoise és el resultat d’un llarg procés de normalització d’un relat que deslegitima el que és propi i exalta el que ve de fora com a sinònim de modernitat, eficàcia o prestigi. Esta subjectivitat subordinada, sovint formada en espais polítics, educatius i mediàtics allunyats del territori i del seu imaginari, no sol veure’s a si mateixa com a col·laboracionista, sinó com a part d’una “superioritat civilitzadora”, una neutralitat cosmopolita o una valencianitat “de trellat”. Així, esdevé un vector d’infiltració de la facció Titànic en els nuclis locals, un transmissor suau però eficaç del relat dominant, que debilita les defenses culturals del col·lectiu i bloqueja l’aparició d’alternatives autònomes.
Al remat, el binomi expat–vichyssoise ens ajuda a comprendre dos fenòmens complementaris: la desconnexió voluntària d’una part creixent de la societat respecte a les seues arrels identitàries, i la complicitat activa o passiva, d’una altra part, que, des de dins, afavorix este procés sota disfresses diverses. Perquè no oblidem que l’objectiu real és el local i les comunitats locals, que els poderosos — la facció Titànic — saben que és on poden sorgir els problemes i resistències als seus plans de dominació i extermini.
La dissidència arrelada: una nova política enfront del col·lapse i l’ofensiva exterminista
Davant d’este triple dispositiu —facció, columna i trama—, només hi ha una resposta possible: la dissidència arrelada. Es tracta d’una nova política activa i crítica que partix de l’arrel, no com a nostàlgia, sinó com a radicalitat, com a ferm fonament de resistència, especialment davant la incertesa i volatilitat creades pel col·lapse civilitzacional en curs. Arrelar-se és reapropiar-se defensivament del relat, de la cultura, de la llengua, del territori. És tornar a la vida combativa allò que ens han convertit en decorat.
Esta dissidència implica recuperar el poder propi, anomenar obertament el que passa i denunciar les complicitats. Rearticular el comú com a espai de vida i no com a residu folklòric. Fer del local una plataforma d’autodefensa i d’articulació confederal entre pobles. Esta política alternativa s’hauria de fonamentar en processos de reconstrucció del comú, impulsant iniciatives cooperatives, esferes autònomes, projectes populars de desconstrucció-reconstrucció, xarxes de suport mutu, comités locals i formes de governança local descentralitzada i plenament democràtica. Alhora, implicaria relocalitzar l’economia i la vida, reforçant la sobirania alimentària, l’accés a l’habitatge, la producció cultural i els serveis públics bàsics des de l’arrel territorial.
Repolititzar la cultura i la valencianitat també és essencial: la llengua, els espais, les festes, el patrimoni, les xarxes de proximitat i els sabers locals han de ser entesos com a eines de resistència i reapropiació simbòlica. En paral·lel, caldria recosir els vincles socials, restituir la confiança, la cura, el reconeixement i la capacitat de deliberació col·lectiva. Sense vincles no hi ha societat que aguante.
Finalment, esta política ha de tenir el coratge de denunciar i desemmascarar: assenyalar amb claredat les complicitats, les columnes expat i les trames vichyssoises que actuen contra l’interés comú. El silenci també col·labora amb el col·lapse i la lògica exterminista que intenta sobreviure’l a costa de la majoria de la població, El que està en joc no és només una política cultural o lingüística. És molt més: és la capacitat d’un poble per sobreviure al col·lapse. Davant l’embat de la facció Titànic, el servilisme de la columna expat i el col·laboracionisme banal de la trama Vichyssoise, només una política radicalment arrelada pot oferir una resposta que no siga assimilada, neutralitzada o colonial. Assumir el col·lapse no és rendir-se: és actuar des del realisme per salvar allò que encara pot florir entre les ruïnes, entre els intersticis de l’edifici ensorrat. El local no és residual: és la clau de tot projecte de resistència i resiliència. I només des d’ell podrem tornar a imaginar un comú realment emancipador.
