Vivim temps de col·lapse civilitzacional, on el capitalisme ja no pot ocultar la seua condició terminal en xocar amb els límits planetaris. En este context, les dretes i, sobretot, les extremes dretes, s’estan desplaçant ràpidament cap a una lògica humanicida, amb el referent d’allò que està fent l’Estat sionista d’Israel amb la població palestina de Gaza. És a dir, les dretes han passat de limitar-se a gestionar amb més o menys brutalitat la desigualtat social a justificar-la escala mundial, advocant progressivament per legitimar i normalitzar l’eliminació física i simbòlica de poblacions senceres. Bé per acció, com les dretes d’Israel, bé per omissió, com les dretes occidentals. A Occident, de fet, la dreta és cada vegada més indistingible de l’extrema dreta.
Què és exactament l’humanicidi? En primer lloc, l’assassinat massiu —per acció o omissió— d’éssers humans considerats sobrants: milions de persones que les elits econòmiques i polítiques etiqueten com a prescindibles i molestes. És a dir, excedents. Per això parlem de la categoria de l’excedentariat. Però l’humanicidi és també, i sobretot, l’assassinat del concepte d’humanitat mateix. Va més enllà d’un genocidi sobre un grup concret de població, encara que el genocidi és el punt de partida de l’humanicidi. Este suposa la destrucció del dret humanitari i dels drets humans, d’eixe consens ètic que la Il·lustració —i, més tard, la necessitat d’assimilar i superar l’amarg record de les catàstrofes provocades per les dos guerres mundials— havien establert al món. Fins i tot les dretes liberals, malgrat el seu racisme estructural i el llegat colonial, acceptaven almenys una retòrica universalista de la dignitat humana. Per eixe motiu es va fundar l’ONU. Ara ni això. Hui es tendix a negar de soca-rel que existisca una humanitat comuna. Per molt que la retòrica humanitària es mantinga sobre el paper.
És cert que el feixisme històric ja va fer-ho: restringir la idea d’humanitat al poble o la raça escollida en nom de l’espai vital d’una nació. Però la diferència actual és crucial: la lògica humanicida del present té un abast global. No s’aplica només a un territori o a un col·lectiu que es percep com l’enemic interior que dificulta l’expansió d’un imperi, sinó a la major part de la població mundial, que passa a ser percebuda com a excedentària en un planeta on el capital ja no pot garantir un creixement indefinit. Així, l’humanicidi no és un accident, sinó un projecte estratègic del capitalisme que col·lapsa i pretén salvar els rics i poderosos a costa de la resta.
Com hem avançat, la prova més clara d’esta deriva humanicida la trobem a Gaza. El genocidi contra el poble palestí, executat per l’Estat d’Israel i avalat de manera activa o passiva per les potències occidentals, ha deixat clar que el dret internacional és hui paper mullat. Les institucions que havien de vetlar per la protecció humanitària han estat desbordades, silenciades o simplement ignorades. I, davant d’això, la majoria de governs —siga en Occident, siga en el bloc dels BRICS, siga en el món àrab ric— han optat per la inacció còmplice. Perquè, per molt que es reconega l’Estat palestí, si es continua massacrant el seu poble, al remat tal reconeixement es torna una simple farsa. Paraules buides. Si Gaza pot ser arrasada amb total impunitat, demà qualsevol poble o col·lectiu considerat excedent pot córrer la mateixa sort. L’ONU encara intenta salvar la cara, però potser ja és massa tard, tot i la molt bona voluntat d’algunes gents decents que allí treballen.
Esta situació genera una situació peculiar. Perquè, mentre les dretes es llancen a legitimar l’humanicidi, l’esquerra institucional, gestora del capital i molt condicionada pels límits del sistema, manté encara la defensa d’un mínim consens humanitari. Les imatges dels camps de concentració nazis i la Declaració Universal dels Drets Humans continuen sent línies roges que el progressisme socioliberal, encara que siga retòricament, no gosa travessar. Per això, hui ja no es tracta només de lluitar contra el feixisme: es tracta de lluitar a favor de la humanitat, de la seua dignitat bàsica, de la protecció d’allò més elemental que ens definix com a espècie en necessària harmonia amb la biosfera. Perquè tot humanici és també un ecocidi. De manera que la lluita més urgent ja no és tant l’antifeixisme com l’antiexterminisme. Recordem que l’extermini que ara assola Gaza, autèntic tràiler dels futurs exterminis en massa, ja no es justifica només des del feixisme, sinó també des de la suposada dreta “civilitzada”, i això està succeint davant dels nostres ulls.
En este distòpic escenari, la societat civil està començant a reaccionar de manera inesperada però contundent. L’exemple recent de la Vuelta a España és significatiu. La competició ciclista va veure’s alterada per mobilitzacions ciutadanes que van assenyalar la complicitat d’Israel en el genocidi i la seua presència en l’esdeveniment. No va ser un partit ni una organització establida qui va impulsar la protesta, sinó una ciutadania autoorganitzada, en forma de desobediència civil, que va decidir fer visible el que els poders volen invisibilitzar. Este tipus de reacció popular, imprevisible i elemental, com va passar amb la dana al País Valencià —perquè la causa defensada és tan bàsica com la dignitat humana— és precisament allò que els governs i les elits més temen.
El perill per als poders establerts és que estes protestes, que ja són globals, nascudes d’una indignació humanitària immediata, poden estendre’s i multiplicar-se encara més. El que comença com una denúncia contra un genocidi concret pot derivar en una contestació més àmplia contra el sistema que el permet. Ja s’ha vist recentment en les fortes mobilitzacions de la vaga general convocada a Itàlia arran del genocidi palestí. En altres paraules, la defensa de Gaza pot convertir-se en una palanca per qüestionar el conjunt de l’ordre capitalista necroliberal. Això és el que fa tremolar els poderosos: que la ciutadania, recuperant el fil més elemental de la humanitat, puga obrir una escletxa que desborde el marc polític actual.
Per això, la situació és tan crítica. Les dretes europees, i especialment les de l’Estat espanyol, han decidit situar-se clarament en el bàndol humanicida, legitimant amb el seu discurs i amb els seus vots l’exemple israelià, que els marca el camí. Això les convertix en dretes antihumanes i antihumanitàries, marcant un punt de no retorn. I als seus votants els convertix en còmplices de l’humanicidi. Però esta perversa alineació obri també una oportunitat: permet a l’esquerra, fins i tot a la més moderada, presentar-se no sols com a alternativa social o econòmica, sinó com a defensa del més bàsic dels béns comuns: la humanitat mateixa.
El futur immediat dependrà de si esta defensa arrela en la ciutadania i si la indignació s’estén més enllà dels límits imposats pel poder. El que està en joc no és només una disputa electoral ni un debat ideològic. És la batalla pel sentit del concepte “humanitat”. Si este cau —i la restricció creixent dels individus que mereixen ser englobats en la humanitat va en eixa direcció—, si l’humanicidi s’imposa com a norma global, si l’exterminisme es normalitza, entrarem en una regressió històrica sense precedents. Però si la resistència arrela, si la desobediència civil s’alça per tot arreu, si la dignitat humana torna a ser bandera de mobilització massiva, potser encara hi haurà una oportunitat de frenar abans de caure a l’abisme.
