“Som molt conscients que el que està en joc és la nostra llengua, necessitem l’ajuda i la col·laboració de tots i cadascun de vosaltres; demanem al conjunt de la societat eixir del fang, de tots els fangs, no interioritzar ni normalitzar el discurs de l’odi, sinó combatre’l amb determinació, fermesa i fortalesa”. Així començava el seu discurs d’inauguració del curs acadèmic, la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Verònica Cantó.
La institució que presideix ha estat designada com un enemic a batre per part de la coalició de PP i Vox que governa la Generalitat, i que han fet de la degradació i marginació de la nostra llengua un dels seus principals objectius polítics, completament inconstitucional per incomplir l’article 3.3. CE que prescriu “3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” I il·legal al vulnerar el que disposa l’article 6.5 de l’EACV: “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. Un assetjament que, amb la desastrosa i criminal gestió de la dana del 29 d’octubre del 2024 encara s’ha accentuat, per la necessitat de Mazón i el seu consell de trobar cortines de fum que desviaren la indignació ciutadana. I, com bé assenyalava el nostre columnista Xavier Serra “no és fum, és odi, malauradament”.
En aquest context, la crida de Cantó a la “determinació, fermesa i fortalesa” per tal de combatre els discursos d’odi al valencià són una mostra de dignitat. Podria buscar l’acomodament al nou poder, renunciar a la ciència per acceptar un terraplanisme lingüístic que la fera més simpàtica al poder, però no. Ha preferit ser fidel a les seues conviccions i al seu poble.
La mostra de dignitat de Cantó no és única. La setmana passada la Unió Llauradora feia públic que no acceptaria la distinció de la Generalitat per la seua contribució solidària durant la tragèdia de la dana i l’escriptor Ferran Torrent anunciava que retornava el Premi de les Lletres Valencianes atorgat pel mateix Mazón fa tot just un any. Llavors, el PP encara intentava marcar distàncies amb Vox i jugar a ser un partit de consensos. El mateix President visitava la seu d’Acció Cultural del País Valencià o premiava Torrent, accions que hui semblarien més pròpies d’un univers paral·lel que d’una política possible.
El mateix escriptor de Sedaví explicava així els motius pels quals va acceptar el premi: “Vaig acceptar-lo perquè (…) aleshores encara volia creure que aquell reconeixement formava part d’una certa normalitat política i cultural que, malgrat els avatars, podia mantindre viva una dignitat institucional”. Una normalitat possible que, més que endur-se-la l’aigua, la va ofegar la incompetència del President en les hores més tràgiques i la seua negativa a assumir responsabilitats.
Aquests són tres exemples recents de dignitat, però podríem continuar fins a l’infinit. Mentre hi ha personatges que els agradaria donar el valencià per mort i soterrat, cada dia veiem mostres de la seua vitalitat i, encara més, l’amor per aquesta llengua que té el poble valencià, que fins i tot supera aquella gent que la parla habitualment. Ho vam veure en els resultats de la consulta de la llengua base a les escoles especialment amb la feina de Families pel Valencià i resta d’entitats o, aquest mateix cap de setmana, en les més de cent mil entrades que es van vendre en pocs minuts per assistir als concerts de comiat de La Fúmiga i de retorn de La Gossa Sorda. Un èxit de públic que posa de manifest la capacitat de mobilització de la cultura en valencià a pesar dels intents d’invisibilitzar-la, marginar-la i, fins i tot, censurar-la dels circuits institucionals i subvencionats.
