El règim de normalitat
La idea que solem tindre interioritzada —perquè és la que la cultura dominant ha imposat durant generacions— és que la catàstrofe és un parèntesi en la normalitat. Una mena d’irrupció violenta que trastoca el curs previsible i estable de les coses. Segons esta narrativa hegemònica, la catàstrofe es presenta com un accident, com un succés excepcional: l’esdeveniment que trenca l’ordre, que desborda les capacitats de resposta, que arrasa territoris i destrossa vides, que genera un estat d’excepció que obliga a activar dispositius extraordinaris per a gestionar el caos. En definitiva, seria una interrupció temporal d’allò que s’anomena normalitat.
Ara bé, ¿què és exactament eixa normalitat que la catàstrofe hauria d’interrompre? És ací on apareix la falsa normalitat, que en realitat remet a un règim de normalitat. Perquè la normalitat no és una paraula neutra ni innocent: és la regla d’un sistema que organitza la societat. És el marc que definix què és acceptable i què no ho és, què és pensable i què queda expulsat dels límits del possible. És l’ordre capitalista global que articula la quotidianitat, que organitza els temps i els espais, que modela les subjectivitats i dicta què és viable políticament, econòmicament, culturalment. La normalitat no sols descriu el món tal com és (descripció): ens diu com ha de ser (prescripció), i això ja implica un acte de poder.
Esta normalitat dominant —que presentem socialment com a estable, natural i coherent— és, en realitat, una arquitectura de consens forçat que pretén ocultar el seu veritable fonament: una acumulació ininterrompuda de catàstrofes, una successió històrica de violències. Funciona, doncs, com un règim de disciplinament social i conformació política de la realitat. Tal com advertia Walter Benjamin en la seua novena tesi del llibre Sobre el concepte d’història, allò que el poder anomena “progrés” no és més que un amuntegament de ruïnes, una successió de desastres que la normalitat oficial procura invisibilitzar i que es concep com a una única catàstrofe històrica acumulativa, que a més — cal afegir— el capitalisme no ha fet més que intensificar. El règim de normalitat és, per tant, el dispositiu que convertix la catàstrofe contínua en rutina, en paisatge, en forma de vida, en acceptable quotidianitat on és millor no preguntar ni preguntar-se perquè funciona tot com funciona.
Per això, este règim de normalitat és també una arquitectura social de reiteració i de naturalització. Un conjunt d’hàbits i coordenades que, encara que són històriques i arbitràries, el poder tracta d’objectivar com si foren naturals. És un esquema de vida que reproduïx un sistema i una forma de comportament social fins al punt de presentar-los com l’única realitat possible. I ací és on el capitalisme desplega tota la seua força: es presenta com un ordre natural quan, en realitat, és un ordre que es nodrix estructuralment de la catàstrofe, que s’articula a partir de la destrucció permanent, de la devastació ecològica, de l’explotació social, de la precarització generalitzada i de l’extractivisme massiu. Del col·lapse a terminis.
D’ahí el gir radical que proposem. Si acceptem acríticament que hi ha una normalitat bona, ordenada, coherent, i que la catàstrofe és el que la interromp, ens condemnem a seguir llegint el món des de la mirada del poder. Per això, la nostra pretensió és invertir completament la relació. No és la catàstrofe la que interromp la normalitat. És la normalitat la que és, de per si, catastròfica. El que es presenta com normal és fals, i la falsedat no és accidental: és funcional al sistema.
La normalitat del capitalisme globalitzat, de la colonialitat persistent, del neoliberalisme depredador, de la devastació ecològica acumulada, de les desigualtats estructurals, de l’extractivisme emocional i material, tot això configura un estat continu de catàstrofe naturalitzada. Un col·lapse que no apareix com a tal perquè ja s’ha integrat al funcionament habitual de la societat. Perquè s’ha hipernormalitzat tot i les evidències d’enfonsament de la civilització global existent. Una normalitat que, en realitat, és una successió interminable de catàstrofes sedimentades, una rere l’altra, fins a formar el sòl mateix sobre el qual tots caminem.
Els paisatges de la hipernormalització
La hipernormalització de la catàstrofe quotidiana —és a dir, eixa acceptació i defensa quasi sacralitzada de què el sistema funciona, malgrat que en el fons es reconega que no funciona, que és un sistema trencat, esgotat i encegat per les seues pròpies contradiccions— conforma hui una ficció col·lectiva tan poderosa que ha arribat a pervertir la percepció mateixa de la realitat. És una capa simbòlica pegada com una segona pell a la vida social, que opera dissimulant allò que és evident i fent invisible allò que és insuportable. Esta hipernormalització del desastre de cada dia funciona com un mecanisme de defensa col·lectiu: una estratègia de supervivència subjectiva que fa possible continuar vivint dins d’un sistema que produeix catàstrofes de manera estructural, fins al punt que només les formes més violentes, més espectaculars o més apocalíptiques d’eixa catàstrofe aconseguixen perforar, de tant en tant, este vel de normalitat fingida.
Són els moments en què, de sobte, apareixen incendis forestals de nova generació que arrasen territoris sencers; inundacions devastadores que convertixen barris sencers en zones arrasades; temporals que transformen en minuts el clima d’una comarca; tifons i huracans furiosos que ja no respecten pautes estacionals; sequeres que es prolonguen anys i que posen en qüestió l’habitabilitat i salubritat d’immensos territoris. Eixos esdeveniments, d’aire apocalíptic, funcionen com fissures momentànies en la hipernormalització, com si el col·lapse, de sobte, traguera violentament el cap i revelara la veritat profunda del sistema: que la catàstrofe no és l’excepció, sinó la norma que l’estructura. En el Sud global això és palmari des de fa dècades, però de manera progressiva també ho és cada vegada més als països rics, que fins ara es creien protegits per la seua posició d’hegemonia en el món.
Però els paisatges de la hipernormalització —els que realment definixen l’experiència quotidiana del col·lapse— són uns altres. Són paisatges molt menys visibles, sovint imperceptibles, que solen passar quasi desapercebuts perquè estan disfressats de normalitat. Són paisatges que operen subterranis, en silenci, o sota el radar, formats per una acumulació de microcatàstrofes que no provoquen titulars però sí una erosió lenta, sostinguda i profunda de les condicions de vida. És ací on la corrosió que comporta el col·lapse es fa carn, on pren forma social, psíquica i material.
Parlem d’un malestar difús, persistent, atmosfèric, que es manifesta en la precarietat habitacional; en l’angoixa de no saber si es podrà pagar el lloguer; en unes condicions laborals esgotadores marcades per l’explotació estructural, la jerarquia absurda i l’absència de participació real; en l’augment de la contaminació, de les patologies respiratòries i de l’esgotament crònic; en els trastorns mentals invisibilitzats; en l’increment dels suïcidis, en els maltractaments que no es denuncien; en les violències simbòliques que es repetixen cada dia en tots els àmbits; en el creixement d’una por difusa al diferent; en la polarització política que fragmenta qualsevol possibilitat de comunitat.
Són realitats que apareixen i desapareixen en espurnes episòdiques, però que, majoritàriament, queden dissoltes en un paisatge que considerem “normal”. Un paisatge tan assumit, tan amortitzat, tan integrat en la vida diària, que ja no desperta indignació, sinó únicament una resignació fatalista que s’expressa en frases com “és el que hi ha”, “sempre ha sigut així”, o “no es pot fer altra cosa”.
Quan parlem de “paisatges”, per descomptat, utilitzem el concepte ampli de les ciències socials: paisatges no sols físics, sinó escenaris socials, culturals, afectius i simbòlics. Són les bastides visibles i invisibles que sostenen la vida quotidiana i que, al mateix temps, revelen la catàstrofe estructural que el capitalisme genera de manera contínua. Perquè el capitalisme, en la seua fase apocalíptica actual, funciona encara més com una màquina de produir catàstrofes, com sempre ha fet: unes visibles i espectaculars; altres subterrànies, mimetitzades amb el suposat ordre natural; altres directament negades o transformades en responsabilitats individuals. Però a una escala mai vista.
Estos paisatges de la hipernormalització es manifesten també en la configuració de les ciutats: l’augment dels extraradis degradats, la segregació residencial, la pèrdua del comerç de proximitat, la gentrificació que expulsa barris sencers, el deteriorament d’infraestructures que abans garantien certa qualitat de vida. O en l’abandonament progressiu de la vida rural: pobles buits, camps convertits en ruïnes, economies locals col·lapsades, sabers tradicionals extingits o convertits en folklore de consum ràpid. Hi ha també paisatges físics que parlen clarament d’esta hipernormalització: fàbriques en ruïna, polígons industrials fantasmes, solars abocats al deteriorament, edificacions a mig fer que mai es completaren; ciutats amb zones mortes, barris que funcionen com cicatrius del fracàs sistèmic. Escenaris que conformen una geografia invisible però omnipresent de deteriorament normalitzat.
Tot això constituïx els paisatges de la hipernormalització: un sistema de vida que converteix la catàstrofe en rutina i la rutina en catàstrofe, que naturalitza allò que és insostenible i que transforma el malestar col·lectiu en una vibració de fons que ja no percebem com alarma sinó com soroll ambiental. Eixa vibració persistent és, en realitat, el senyal profund que anuncia i accelera el col·lapse ecosocial sota l’hegemonia de la lògica capitalista. Una lògica que, mentres produïx símptomes apocalíptics puntuals, va modelant —gota a gota, silenci a silenci— els paisatges de la destrucció ordinària que conformen el veritable nucli de la hipernormalització.
La disrupció emancipadora
Per això, l’autèntica excepció —l’única interrupció real— no és el desastre, sinó la disrupció emancipadora. Seguint la intuïció de Walter Benjamin, cal rescatar aquells moments del passat que brillen com fulguracions contra la normalitat catastròfica: instants de subversió, de ruptura, de revolta, de revolució, de record viu d’altres possibilitats. Són moments rars, fràgils, però decisius, en què es trenca l’hegemonia del que es presenta com inevitable i s’albira una altra manera d’organitzar la vida.
Perquè eixa normalitat que se’ns ven com a tranquil·la, estable i “desitjable”, és en realitat una maquinària de devastació lenta. Una normalitat que naturalitza la precarietat, la desigualtat, l’extractivisme, la privatització del comú, l’erosió dels vincles i la destrucció de la vida en el planeta. És la normalitat del capitalisme crepuscular, que presenta la catàstrofe com si fora un episodi accidental i no el seu mode de funcionament habitual. D’ací que l’autèntica excepció no siga una tempesta, una guerra o una crisi financera —totes elles integrades i metabolitzades pel sistema— sinó eixes múltiples escletxes d’insubmissió que interrompen el relat dominant.
Estes escletxes prefiguratives tenen formes diverses: pot ser una vaga inesperada que paralitza el ritme frenètic de la producció; una comunitat que defensa el seu territori contra la depredació d’una multinacional; un col·lectiu que experimenta noves formes de vida compartida; un gest artístic que desmunta el simulacre i recupera la veritat; una festa popular que reconnecta subversivament amb el carrer. Són actes sovint menuts, quasi imperceptibles, però contenen una força immensa perquè revelen que allò que semblava impossible era, de sobte, pensable i practicable.
Eixes escletxes són precisament l’antítesi de la falsa normalitat: la possibilitat d’una altra norma, d’una altra realitat, d’una altra manera de viure que no acumule destrucció i desesperança. Són espais d’aire fresc, de respiració, enmig de l’experiència adolorida del món. Són moments que trenquen l’opressió del present —este present encallat, repetitiu, sense futur— i posa en circulació una constel·lació de circumstàncies imprevistes, que juntes teixixen eixa xarxa redemptora que connecta passat i futur.
Cal tornar-ho a dir: allò que anomenem normalitat és, en realitat, la catàstrofe; i allò que anomenem excepció és, potencialment, el començament de la transformació. Però la transformació no ve mai de dalt. No naix de les institucions, que estan atrapades en la seua pròpia inèrcia, ni dels poders econòmics, que no poden renunciar al seu benefici. La transformació ve de baix: de les formes elementals de resistència, de la memòria de les lluites que encara irradien, de les pràctiques comunitàries que reinventen el món sense demanar permís.
La paradoxa és que eixes disrupcions emancipadores no són “anomalia”, sinó el record de la possibilitat humana més antiga: la de construir col·lectivament altres maneres de viure realment democràtiques. Quan es produïxen, no sols interrompen la normalitat catastròfica; també la deslegitimen. Deixen al descobert el seu caràcter artificial, la seua fragilitat, la seua violència ordinària. I en eixa llum breu però intensa —eixa fulguració benjaminiana— el que semblava etern queda reduït a la seua veritable dimensió: una forma històrica continguda, superable. La tasca, aleshores, no és esperar fatalistament una altra catàstrofe, sinó multiplicar les excepcions emancipadores; cuidar-les, teixir-les, transmetre-les. Com afirma John Holloway, cal clivellar el capitalisme. Perquè són estes escletxes —estes excepcions— i no l’ordre establert en fallida, les que assenyalen el camí per a navegar el col·lapse i per al començament d’allò que encara podem anomenar futur.
