Comence a escriure aquest text el mateix dia que cent trenta-tres cardenals de més de setanta països diferents d’arreu del món s’han tancat en la Capella Sixtina per elegir el successor de Sant Pere i també de Francesc. I això m’ha despertat l’interés per parlar d’algunes curiositats que al llarg de la història han envoltat aquest ritual mil·lenari tan fascinant anomenat conclave, que ve del llatí eclesiàstic CUM CLAVIS, que significa tancat amb clau, perquè es cloïen amb forrellat fins que acabara l’elecció del nou pontífex.
La reunió comença al matí amb una missa pro eligendo pontifice a la basílica de Sant Pere del Vaticà, i continua a la vesprada amb una primera votació. Després, hi ha quatre escrutinis al dia i dues fumates, una de matí i altra de vesprada, fins a la designació definitiva, que com és sabut s’anuncia al món, encara l’any 2025, a través de senyals de fum. Mentre la fumata és negra vol dir que encara no hi ha hagut quòrum suficient a l’interior de la sala. Allò que molta gent potser no sap és que fins al 2005 també hi havia una fumata groga, que era simplement de prova a l’inici del conclave per assegurar el correcte funcionament de l’estufa i la xemeneia en què es cremen les paperetes. Antigament, el color blanc s’aconseguia amb la crema de palla mullada, i el negre, de brea amb quitrà. Ara, en canvi, s’hi fan servir productes químics: clorat de potassi, lactosa i una resina anomenada colofònia en el primer cas, i una mescla de perclorat de potassi, antracé i sofre en el segon. Des de Benet XVI, perquè no hi haja dubtes, la fumata blanca va acompanyada del so de les campanes de la basílica.
El procés de votació en el conclave és un ritual ancestral i solemne en què cada cardenal escriu el nom del seu candidat en una papereta especial anomenada cèl·lula amb les paraules Eligo in Summum Pontificem. Els purpurats ixen de la Capella Paolina en processó fins a la Capella Sixtina, custodiada en tot moment per la Guàrdia Suïssa. Les mesures de seguretat són extremes, i per tal que l’elecció siga totalment secreta, els electors estan incomunicats, no disposen de telèfon mòbil ni d’accés a cap tipus d’informació de l’exterior fins que acabe el procés. Amb l’expressió Extra omnes (Tothom fora!) comença el tancament exclusiu de Ses Eminències en la famosa sala decorada amb les pintures de Miquel Àngel. Una vegada elegit el successor de Crist en la Terra, si li formulen dues preguntes en llatí: si accepta el càrrec i amb quin nom vol presentar-se a la cristiandat. A continuació, es trasllada a una sagristia coneguda com la sala de les llàgrimes (diuen que més d’un Sant Pare ha plorat allí en adonar-se de la responsabilitat assumida) on es vesteix amb els paramenti papali, el clàssic vestit blanc, abans d’eixir al balcó i d’impartir solemnement la seua primera benedicció urbi et orbi, que significa a la ciutat de Roma i al món sencer.
En els últims seixanta anys, no s’ha tardat més de tres dies a elegir un nou pontífex. En aquesta ocasió ha sigut en la quarta votació a les vint-i-quatre hores del començament. Però no sempre ha estat així. L’elecció més ràpida d’un Sant Pare va tindre lloc el 1503 quan només van ser necessàries unes poques hores per a escollir Juli II, iniciador de les obres de la basílica de Sant Pere, fundador dels Museus Vaticans i de la Guàrdia Suïssa. Per contra, el conclau més llarg de la història va tindre lloc a Viterbo (Itàlia) i va durar quasi tres anys, entre 1268 i 1271, amb l’elecció de Gregori X, que inicialment no formava part del procés. El Papa més jove en arribar al soli pontifici fou Benet IX amb 20 anys en el segle XI, i el més ancià que va accedir al papat fou Pau IV amb 80 anys en el segle XVI. La centúria en què hi ha hagut més eleccions ha sigut la X, amb 24, mentre que en el segle XIX només n’hi va haver sis, entre les quals cal destacar el pontificat més llarg de la història, el de Pius IX de quasi 32 anys de durada, i el del seu successor, Lleó XIII, de 25 anys.
Quant a la procedència, la immensa majoria dels papes, el 80%, han sigut italians, exactament 212. Segueixen els francesos (17), els grecs (11) i els alemanys (6). Hi ha hagut vicaris de Crist espanyols? Sí. Almenys, tres, de la Corona d’Aragó per a ser més exactes. Pero Martines de Luna, conegut com el papa Lluna o Benet XIII, va nàixer a Illueca (Saragossa) i el seu pontificat va tindre lloc entre 1394 i 1403 durant el Cisma d’Occident, que fou el període en què l’Església tingué diverses seus a Roma, Avinyó i Peníscola. Va acabar escombregat i considerat un antipapa, raó per la qual no sol ser inclòs en els recomptes oficials dels papes d’origen espanyol. A continuació hi ha Alfons de Borja, que nasqué a Canals (la Costera) el 1378 i trià el nom de Calixt III per al seu pontificat (1455-1458), que va durat tres anys i cent vint dies durant els quals la seua màxima prioritat va ser lluitar contra l’imperi Otomà. Finalment, Roderic de Borja, nebot de l’anterior, va ocupar la cadira de Sant Pere amb el nom d’Alexandre VI entre 1492 i 1503, i sens dubte ha sigut un dels papes més controvertits de la història no solament perquè es creu que tingué set fills amb diverses dones, sinó sobretot pels tripijocs que va fer servir per a comprar el papat, i també per la butla que va promulgar, Inter Caetera, amb la qual va ampliar les terres de propietat dels Reis Catòlics.
Pel que fa als noms triats, el més utilitzat ha sigut Joan, seguit de Gregori, Benet, Lleó o Pius. Tots recordem l’últim Joan, el XXIII, l’italià Angelo Giuseppe Roncalli, el Papa bo. Francesc estava convençut que el pròxim patriarca d’Occident seria Joan XXIV, però no. Indubtablement, el recompte dels sants pares amb el nom d’un dels apòstols i deixebles més destacats de Jesús de Natzaret és una mica complicat per errors d’interpretació de textos històrics, la comptabilització o no d’alguns antipapes, els nombrosos cismes en l’Església catòlica i el desconeixement dels papes anteriors. Des de Joan I l’any 523 fins a Joan XIV que va morir l’any 984 l’ordre és successiu i correcte, però després ja comença l’embolic que no és gens fàcil d’explicar. Resumidament, tot i que de moment n’hi ha hagut vint-i-tres, sembla que en realitat només en van ocupar el càrrec vint-i-un, cosa que demostra que la història pontifícia és, de vegades, un trencaclosques difícil d’encaixar.
I arribem al final. Habemus papam, acusatiu de la primera declinació, és la frase amb què el cardenal protodiaca té el privilegi d’anunciar l’elecció d’un nou servent de Déu des del balcó central de la basílica de Sant Pere del Vaticà. Són vint segles d’eleccions papals, sempre en llatí. Aquest ha sigut el conclau més internacional i multicultural de la història, i el més concorregut també. Han fet falta almenys huitanta-nou vots per a l’ordenació d’un nou summe pontífex, del successor de Francesc, un líder ètic que es va guanyar la confiança de creients i no creients i que va promoure una Església sinodal, inclusiva i participativa.
Quan encara molts ploren la mort de Bergoglio, l’Esperit Sant ha volgut que ocupe el tron de Sant Pere un 8 de maig, tot coincidint amb el 80é aniversari de la rendició incondicional dels nazis en la Segona Guerra Mundial, el cardenal nord-americà Robert Francis Prevost, de 69 anys d’edat, bisbe agustinià al Perú entre 2015 i 2023 i que esperem que seguisca la línia continuista encetada pel seu predecessor, que, per cert, va deixar el llistó molt alt, va alçar el diapasó com diríem més genuïnament. Confiem que Lleó XIV siga un pastor conciliador, un profeta compromés amb els problemes, en paraules del jesuïta argentí, dels últims (els pobres, els perseguits, els oblidats, els invisibles, els malalts, els xiquets, els que passen fam, aquells que són bombardejats…), un papa missioner que tinga un cor amb les dimensions del de Crist, que dialogue i busque el bé comú, un evangelitzador. És, senzillament, allò que l’Església catòlica necessita i allò que els fidels catòlics volen, seguir l’hàlit de Jesús que de manera tan exemplar ens va ensenyar Francesc.
