La neutralitat, en teoria, és presentada com una virtut. Suposa posar-se en un punt mitjà, abstindre’s de jutjar, mantindre una equidistància aparent entre les parts enfrontades. Però la neutralitat, igual que totes les categories morals i polítiques, no és un concepte buit ni universal. Té sentit en funció del context històric, de les relacions de poder i de les correlacions de força. No és el mateix ser neutral en una discussió privada o pública que ser-ho davant un procés sistemàtic d’extermini d’un poble. Davant del genocidi, la neutralitat no és altra cosa que col·laboració — encara que siga passiva— amb els genocides.
A Gaza, la paraula «neutralitat» s’ha convertit en una arma més contra el feble. S’invoca una suposada imparcialitat per situar-se entre dos bàndols ficticis, com si es tractara d’una guerra convencional entre exèrcits equivalents. Però la realitat és que no hi ha simetria possible: d’una banda hi ha l’Estat nacionalsionista d’Israel, amb un dels exèrcits més sofisticats i destructius del món, armament nuclear, el suport silenciós de la major part dels estats àrabs d’Orient Mitjà i el recolzament logístic, financer i diplomàtic de les principals potències occidentals, amb els Estats Units al capdavant. De l’altra, un poble palestí, sistemàticament assetjat i atacat per l’Estat sionista des de la seua fundació, fragmentat en zones deliberadament incomunicades, i amb la població que malviu a Gaza tancada en un extens camp de concentració, sense possibilitat d’escapar, privada dels recursos més bàsics, bombardejada dia i nit sense pietat. Parlar de neutralitat davant esta desproporció és fer-se còmplice de l’opressor. És convertir l’equidistància en legitimació de l’apartheid de fet i de l’extermini en curs.
Històricament, els genocidis clàssics es van perpetrar des de l’opacitat. El genocidi armeni va ser negat per l’Estat turc, que encara hui refusa assumir la seua responsabilitat. Els genocidis de l’època victoriana duts a terme a l’Àfrica per potències occidentals com Bèlgica, França, Gran Bretanya o Alemanya foren amagats i disfressats com un procés «civilitzatori». El nazisme va alçar múltiples camps de concentració i extermini, però intentava ocultar la maquinària industrial de mort sota eufemismes burocràtics i enganys propagandístics. En Comboia, República Democràtica del Congo, Ruanda o als Balcans, les massacres es produïren enmig de certa discreció mediàtica o d’una cobertura internacional feble i manipulada. Fins i tot quan la informació circulava hi havia estratègies de negació o minimització.
El cas de Gaza és d’una altra naturalesa: és el que podem anomenar un genocidi de nova generació. La hipervisibilitat és obscena i deliberada. Els bombardejos es transmeten en directe, les imatges circulen per xarxes socials, els responsables polítics i militars no sols no amaguen el que fan sinó que ho justifiquen, ho reivindiquen, ho legitimen i, fins i tot, ho celebren. Hi ha una perversa dimensió lúdica en la manera en què sectors de la població israeliana aplaudixen i victoregen els atacs. És una obscenitat nova, de caràcter psicòpatic, un pas més en la barbàrie humana, perquè l’extermini es mostra com una demostració de poder, com un orgull nacional, com un espectacle del qual gaudir. Ningú pot dir que no sap res, ningú pot refugiar-se en la ignorància. Davant esta evidència, la neutralitat es torna encara més immoral: és mirar la massacre i decidir no posicionar-se, no «significar-se».
Al respecte resulta especialment vergonyós que determinats sectors que històricament s’han presentat com a defensors dels pobles oprimits, concretament en certs nacionalismes perifèrics dins l’Estat espanyol, hagen acabat justificant o excusant a l’Israel sionazi en nom d’un suposat dret a l’“autodefensa” contra l’«antisemitisme». És un discurs cínic, perquè l’Estat israelià no s’està defensant sinó exercint un terrorisme d’Estat des de fa dècades, alhora que també ha promogut estratègicament el terrorisme islamista per dividir la legítima causa palestina. És incomprensible que les forces que diuen defensar les causes de nacions oprimides acaben abraçant la retòrica d’un Estat opressor, colonialista i genocida. Este comportament suposa un lamentable alineament amb la lògica dels botxins, una traïció als principis d’emancipació social i nacional que es diuen proclamar. Defensar el llegat cultural del judaisme no té res a veure amb justificar un sionisme feixista que, paradoxalment, traïx les millors tradicions de la cultura jueva, la qual ha donat tants noms il·lustres a les més diverses causes de l’emancipació humana.
La neutralitat genocida no és un accident ni una posició innòcua: forma part del nou univers ideològic exterminista en què es mouen l’extrema dreta i els aparells del capitalisme terminal. Quan el sistema es troba en fase crítica i ja no pot sostindre’s amb les promeses de benestar, recorre a la destrucció: sacrificar els més dèbils, estigmatitzar els dissidents, justificar la violència extrema per obtindre guanys materials, per fer negoci. Al cap i a la fi, en el rerefons de l’expulsió històrica del poble palestí s’amaga l’interés occidental, utilitzant el peó d’Israel, per reforçar el control del petroli i el gas de l’Orient Mitjà. El genocidi, aleshores, es presenta com una opció prioritària. L’extrema dreta ho diu amb claredat i sense complexos, i la neutralitat aparent dels altres actors, pretesament moderats, acaba sent un suport tàcit a esta deriva exterminista.
Per això és fonamental combatre la neutralitat genocida amb la mateixa contundència amb què es denuncia el genocidi. No n’hi ha prou amb condemnar les bombes; cal assenyalar també els discursos que legitimen el silenci o l’equidistància. La societat civil està donant mostres d’una dignitat que els governs han perdut: mobilitzacions ciutadanes, campanyes en el món esportiu i cultural, moviments de boicot comercial, iniciatives com la Flota Solidària. Estes accions trenquen la normalització de la massacre i posen en evidència la hipocresia dels qui parlen de pau mentre miren cap a un altre costat. Perquè ara la víctima és el poble palestí, però en el futur les víctimes seran altres col·lectius, fins al punt que és la mateixa idea de dignitat humana la que es troba greument amenaçada.
El que està passant a Gaza —i molt prompte a Cisjordània— és un genocidi de nova generació, perpetrat a plena llum del dia, sense dissimulacions i amb celebració oficial obscena. No hi ha lloc per a la neutralitat. O s’està amb les víctimes palestines, que també han hagut de suportar la tirania del fonamentalisme islàmic i les lluites fratricides entre faccions, o s’està amb els botxins nacionalsionistes. La neutralitat genocida és una dimensió molt perillosa de l’extermini, perquè es presenta com una indiferència criminal massificada. Per això cal tornar a dir-ho amb totes les lletres i sense matisos: ser neutral davant el genocidi israelià contra Gaza és ser clarament còmplice d’ell.
