Matí del diumenge, l’endemà dels 90 anys de l’alzamiento nacional del 1936. No sabem si fer cas de Jane Austin i amprar-li l’original Seny i sentiment o si quedar-nos amb el més sonor Sentit i sensibilitat de l’adaptació cinematogràfica feta per Ang Lee. La previsió de l’oratge ens amenaça amb una calor intensa a casa nostra, sufocant, asfixiant. Els incendis a la península Ibèrica —estesos per zones d’Andalusia, Aragó, Madrid, Castella la Manxa i Catalunya— de moment respecten el País Valencià. Trump bombardeja Iran a l’estret d’Ormuz; Rússia —o siga, Putin— continua a la seua i bombardeja Kíiv; Ucraïna llança drons carregats de bombes sobre instal·lacions estratègiques russes. No ens enganyem, el que realment importa és que a la nit del diumenge 19 de juliol es juga el partit de la final del mundial de futbol entre les seleccions d’Argentina i d’Espanya.
“Tot el país es vesteix de roig per a emparar la selecció”, diu un titular de TVE (en realitat diu “Todo el país se viste de rojo para arropar a la selección”, on entenem que semànticament “arropar” té una càrrega sentimental que per a nosaltres no té l’equivalent “emparar”). Corresponsals espanyols de mig Europa fan una crònica avançada del suport que tindrà la selecció espanyola. A Itàlia la majoria dels seguidors de la final aniran amb l’Argentina: molts argentins residents a Itàlia tenen la doble nacionalitat i Lautaro Martínez —un dels jugadors argentins destacat de la selecció— juga a l’Inter de Milà amb una valoració excel·lent com a davanter. A Alemanya els espectadors esperen que les samarretes de la selecció es facen velles, perquè l’endemà els faltarà una estrella, la segona, que serà la conseqüència de la victòria. Tot se centra al voltant del partit de la final entre Espanya i Argentina.
Feijóo declara en un míting: “M’agradaria que Espanya s’assemblara més a la seua selecció”. Les trames polítiques es barregen en i amb les valoracions polítiques. Argentina ha guanyat la selecció d’Anglaterra per a poder classificar-se per a la final i ha complit així amb el deure moral —celebrat— de derrotar el país contra el qual van perdre Les Malvines fa ara quaranta-quatre anys.
Espanya-Argentina o Argentina-Espanya, el gran esdeveniment del dia. A algunes persones, que compten ben poc, no els fa ni fred ni calor. Ara ja sabem que Espanya ha guanyat el mundial de futbol. Érem conscients que si guanyava la selecció espanyola tindríem per molt de temps i de forma aclaparadora banderes, himnes, càntics d’exaltació nacional, declaracions de patriotisme, una exacerbació del nacionalisme espanyol vinculat a una victòria esportiva que s’associa amb ser els millors, els més forts, els més famosos, els que justifiquen desqualificacions contra els conciutadans que no s’identifiquen amb un ideari de felicitat pel fet de ser espanyol.
Com és possible que un espanyol no se senta un veritable espanyol, defensor dels valors que converteix l’afició de la selecció nacional d’Espanya en la millor del món? Per què hi ha espanyols qui s’hi resisteixen? La resposta és clara, perquè són uns mals espanyols. Això diuen, qui ho diga.
La selecció espanyola ha guanyat. Ha marcat el gol de la victòria Ferran Torres, un valencià de Foios que juga al Barça, els orígens i la procedència del qual importen ben poc, perquè la selecció espanyola anivella, unifica, esborra les diferències, representa la unió d’un país per damunt dels localismes i dels nacionalismes considerats perifèrics —i per això mateix innecessaris— sota el paraigua del nacionalisme espanyol. Això senten els que només pensen amb el marc mental d’un país, un estat, una nació. I de pas afigen el valor d’una llengua i de moltes altres unitats excloents. L’excusa és que la selecció espanyola està per damunt dels sentiments territorials (que ells no anomenaran mai nacionals). Sembla que accepten bé que dos davanters remarcables —molts joves i amb molta capacitat incisiva, Nico Williams (amb un dorsal Williams Jr.) i Lamine Yamal— tinguen orígens familiars africans, que Yamal s’encomane a Al·là al costat dels que se senyen per la senyal de la santa creu o que Aymeric Jean Louis Gérard Alphonse Laporte siga d’origen occità i tinga doble nacionalitat francesa i espanyola.
Potser la societat civil espanyola que votaria en unes eleccions per la selecció espanyola de futbol si fora un partit polític —si més no, la selecció masculina— ha modificat a hores d’ara els paràmetres sentimentals i devocionals, ha evolucionat i s’ha convertit en una societat que accepta de forma irrenunciable el valor de la pluralitat, s’ha fet amiga íntima de la diversitat i abjura de les mostres de racisme i xenofòbia que altres vegades ha expressat impúdicament. Potser el xovinisme esportiu espanyol —el futboler, almenys— ha tingut un revelació i s’ha fet assenyat. O per ventura el canvi és pura aparença, merament circumstancial. Més aïna deu ser això, un canvi superficial que es perdrà quan l’estructura profunda —molt més visceral i poc amiga de la raó i de la civilitat— demane pas i es rebel·le contra les normes de la convivència en la pluralitat de les creences i de les fílies diverses. Si ens enganyem, benvinguts al món de flors i violes.
Arrere queden molts equips que han aplegat al mundial amb l’esperança de fer història. En realitat tots deuen haver pensat en la possibilitat de guanyar, per molt avall que estigueren en els pronòstics de les cases d’apostes. L’esperança és una de les virtuts teologals del cristianisme que més s’invoca en qualsevol competició —afaiçonada en la versió pagana la majoria de vegades o com a mínim sense el revestiment del sentit cristià. Els equips del Marroc i de Cap Verd, per exemple, arran del seu esforç i del seu savoir fer, han merescut el reconeixement gairebé generalitzat, tant de les veus més expertes en el món del futbol com d’aquelles que hi són profanes, però que se senten emocionalment vinculades a les proeses dels més dèbils contra els més forts.
L’endemà de la segona estrella per a la selecció espanyola, en les tertúlies s’afirma que els equips amb figures són els equips de les figures i per això parlen del Portugal de Cristiano Ronaldo o de l’Argentina de Leo Messi. Hi ha qui parlava i parla de l’Espanya de Lamine Yamal. No obstant això, es constata que la selecció espanyola és un equip creat de forma conscient, meditada i planificada per Luis Lafuente perquè els genis personals —també el de Yamal— puguen destacar en un moment o en un altre, però el que marca l’estil Lafuente és un joc d’estratègia dirigit a consciència amb actors que juguen en equip, que toquen el baló i que miren abans de xutar si hi ha algú millor posicionat per a llançar a porta. Mikel Merino, Ferran Torres, Mikel Oyarzabal o Nico Williams fan jugades individuals —com Lamine Yamal quan es trau de la màniga o dels peus una genialitat— però es recolzen en l’equip, en Unai Simón, en Marc Cucurella, en Rodri Hernández, en Aymeric Laporte, en Dani Olmo, en Pau Cubarsí, en Álex Baena, en Pedro Porro, en tots, i també s’hi donen suport mutu, o siga, que passen la pilota quan hi veuen que altres tenen una millor col·locació.
Diuen els entesos que tot açò és una forma de veure el futbol instaurada per Johan Cruyff com a entrenador del Barça, perquè en manta ocasions la selecció espanyola dels últims anys s’ha basat en el joc i en els jugadors del Barça, en l’equip que sap moure el baló i on les estrelles juguen per a l’equip i no per a lluir-se més que els altres. Per alguna raó enguany hi ha hagut un bon grapat de seleccionats del Barça, a més d’alguns que no juguen al Barça però que han passat per la Masia abans de fitxar per altres equips de primer nivell. També per alguna raó no hi ha hagut en aquest mundial cap seleccionat del Reial Madrid. Ara tot li ho perdonaran, a Luis Lafuente, però això que en la selecció espanyola hi haguera una descompensació de convocats tan notòria la premsa esportiva més centroespanyolista no ho ha digerit gens bé.
En la final del mundial, quan arribà el gol de Ferran Torres —el jugador valencià que Lafuente ha tingut estratègicament com a suplent en tots els partits fins a ben avançat el partit— els espectadors miraven com hi havia hagut 20 ocasions de llançaments a la porteria contrària per a l’equip espanyol per 2 per a l’argentí. Podrien haver marcat els argentins i haver guanyat i aleshores els seguidors de la selecció espanyola ho haurien viscut com una injustícia. No solament això: hauria sigut una derrota nacional immerescuda. És clar que això només es pot pensar si es veu el partit com una contesa on està en joc l’honor nacional. Si ho mirem com un joc, com un esport, la diferència entre guanyar i perdre és ficar més gols que el rival. Amb un n’hi ha prou. L’honor hi queda al marge. L’orgull, també. Tant se val com haja entrat el gol a la porteria. Un gol dels argentins, amb la realització d’un joc pitjor que el dels espanyols, amb menys ocasions, amb un Messi en la mirada de tots els seus companys i dels rivals, però sense gaire efectivitat, hauria sigut la debacle per a l’esperit nacional espanyol.
Hi ha qui anava amb la selecció argentina perquè volia que la selecció espanyola no guanyara. És una opció plenament justificada, no ara, sinó que compta amb una llarga trajectòria històrica que s’aplica a altres enfrontaments futbolístics. De fet, és habitual sentir en converses i llegir en anàlisis assenyades de persones molt ben documentades —fetes amb una perspectiva nacional, de nacions sense estat especialment, també de la nació catalana— que sempre van amb l’equip que juga contra Espanya, malgrat la presència de jugadors valencians, catalans, balears o bascos en l’equip. Açò és com ser del Barça i detestar el Madrid i anar, per tant, sempre amb l’equip que jugue contra el Madrid. El mateix que ser del Madrid i anar sempre amb l’equip que jugue contra el Barça. Hi ha d’altres exemples similars. Tarí marí.
L’endemà del partit de la final del mundial de futbol entre Argentina-Espanya els aficionats de la selecció espanyola —i els que assimilen com a aficionats i devots de l’esperit nacional espanyol tota la població espanyola, perquè no hi veuen més enllà del que volen veure— lluiran al vent la bandera hegemònica, cantaran himnes patriòtics i entonaran càntics entusiastes amb l’orgull de ser els millors del món. Els millors del món? En un joc. En un joc que és molt més que un joc, entesos.
El futbol és un joc per a emprar el seny i per a expressar els sentiments. Voleu jugar-hi?
