Hipernormalització i fantasia
L’historiador rus Alexei Yurchak va descriure la hipernormalització com el fenomen paradoxal pel qual una societat viu dins d’una ficció que tots saben que és ficció, però que persistix perquè ningú pot imaginar una alternativa. En la Unió Soviètica tardana, el llenguatge oficial es va buidar de sentit i, tanmateix, el ritual de l’ordre es va mantindre fins al col·lapse del règim. Com certifica Yurchak, tor era per a sempre fins que deixà d’existir. El documentalista britànic Adam Curtis ampliaria més tard la idea d’hipernormalització al capitalisme contemporani: governs, corporacions i tecnoutopies fabriquen un “món mentida” que ens manté funcionant dins d’una realitat fictícia. El resultat és un pacte col·lectiu: continuem com si res, encara que els senyals del col·lapse sistèmic siguen cada dia més evidents. Decidim col·lectivament actuar com a somnàmbuls.
Esta hipernormalització no és aliena a la cultura festiva. En el cas de les Falles, s’expressa mitjançant una eina especialment poderosa: la fantasia. La festa s’ha convertit en un laboratori d’hipernormalitat on la fantasia —entesa no com a imaginació creativa sinó com a fugida del real— actua com a ciment que sosté un sistema caduc. Enmig d’un col·lapse civilitzatori global —climàtic, energètic, econòmic, institucional i cultural—, el món faller viu com si el seu ecosistema social, forjat la societat del benestar, fora etern. Tot continua aparentment igual encara que tot estiga enfonsant-se. El resultat és un univers paral·lel en què la fantasia desconnectada s’erigix com a refugi emocional, tapadora de les contradiccions i coartada per a evitar preguntes incòmodes.
La fantasia com a anestèsia col·lectiva
Les Falles actuals funcionen com un escenari d’hipernormalitat on la fantasia complix un paper anestesiant. Davant un context social ple de fractures i incerteses —precarietat, desigualtat, emergència climàtica, turistificació, mercantilització, pèrdua de vincles comunitaris, degradació quasi irreversible de la mateixa festa—, la narrativa oficial fallera, sustentada institucionalment per forces polítiques neofeixistes i simplificada per un món faller lobotomitzat, oferix una narrativa tranquil·litzadora i escapista: princeses infantils, cavallers medievals, fades bondadoses, animals parlants, mons submarins i galàxies de cartó pedra. La fantasia d’una classe mitjana aspiracional, base social contemporània de les Falles, que es nega a creure que s’està descomponent. De forma que no ha d’estranyar que, pel que fa als cadafals, en totes les seccions, però sobretot en les seccions especials, tant grans com infantils, s’impose una estètica de conte sense conflicte, una fantasia amable que no molesta a ningú i que esdevé mercaderia visual per a xarxes socials i fullets turístics.
Esta aposta per la fantasia no és innocent. No és només un joc imaginatiu: és un dispositiu ideològic. Funciona com un analgèsic simbòlic que permet ignorar la realitat obertament. Com en la hipernormalització soviètica i la capitalista, tots sabem que l’ecosistema faller col·lapsa —que és insostenible ambientalment, que exclou a molts, que expulsa veïns, que mercantilitza la cultura, que fallermajoritza tot—, però la fantasia permet fer com si no passara res. La sàtira desapareix, la crítica s’esvaïx, el risc estètic s’evita. La fantasia funciona així com a mecanisme d’infantilització col·lectiva, perquè oferix un món simple, ordenat i inofensiu en què no hi ha conflicte ni responsabilitat.
Esta operació política es veu reforçada per la lògica competitiva i mercantil: les falles han de “funcionar” com a productes per a fotografiar, compartir i vendre. I res ven millor que un univers encantador i desconnectat. Un parc temàtic coent. El resultat és una festa d’origen carnavalesc i subversiu que, en lloc de qüestionar el món que la rodeja, el nega simbòlicament, refugiant-se en mons imaginaris mentre el món real s’esquerda. Una festa que s’ha traït a si mateixa.
Ceguesa consensuada
Com en el cas soviètic, la hipernormalització fallera no és resultat d’una conspiració sinó d’un pacte tàcit. Les elits falleres, que funcionen amb maneres mafioses, gestionen la festa amb conservadorisme estructural i s’amaguen darrere d’una retòrica de “tradició” i “essència” que justifica l’immobilisme. Els mitjans especialitzats, convertits en corretges de transmissió del poder faller, alimenten el relat d’una festa “màgica”, “única” i “eterna” que no necessita més que xicotetes millores cosmètiques. L’administració s’escuda en la “responsabilitat institucional” per a blindar processos i subvencions que perpetuen el model. I la majoria social accepta la fantasia com a mecanisme de supervivència emocional: és més fàcil habitar un conte que enfrontar-se a la dura realitat d’una festa zombi.
Així es crea tot un mecanisme institucionalitzat de ceguesa consensuada. Els discursos sobre sostenibilitat es limiten a campanyes verdes que no qüestionen la lògica ecocida. Les proclames sobre igualtat o inclusió es convertixen en etiquetes buides que no alteren les estructures de poder. Les crítiques a la turistificació es diluïxen en la celebració de xifres d’afluència. Tot es revestix d’una capa de fantasia per a evitar la confrontació amb la realitat. Com més s’agreuja la crisi del món exterior, més s’intensifica la fantasia del món faller. És una fugida cap endavant.
La crítica desactivada
L’impacte de la fantasia com a fugida és especialment visible en l’àmbit estètic. La falla, que històricament va ser un instrument de crítica social, un artefacte satíric capaç de denunciar el poder i posar-lo en ridícul, s’ha convertit en un decorat monumental i amable. El llenguatge plàstic s’ha infantilitzat i s’ha despolititzat: les figures caricaturesques ja no apunten a l’autoritat sinó que es convertixen en simpàtics ninots sense mordent; els relats ja no interpreten la realitat sinó que oferixen mons alternatius completament desconnectats. La fantasia ha substituït la crítica.
Esta deriva estètica no és neutra: reflectix un canvi profund en la funció simbòlica de la festa. Si abans el foc cremava també les mentides del poder, ara crema decorats que mai no han posat res en qüestió. La combustió simbòlica es buida de sentit. La fantasia, com a hipernormalitat, substituïx el conflicte pel confort i la complexitat per l’espectacle. I en fer-ho, esdevé l’eina perfecta per a la hipernormalització: transforma el buit en rutina i el simulacre en tradició.
El retorn a la fantasia després de la crisi
La pandèmia de 2020 va mostrar amb claredat la fragilitat del sistema. Sense Falles, València va comprovar fins a quin punt el model depén d’una estructura rígida i vulnerable. Molts van pensar que aquella interrupció forçada podia obrir una reflexió col·lectiva sobre el sentit de la festa. Però el que va ocórrer fou, significativament, un retorn accelerat a la fantasia. La normalitat es va celebrar com un triomf i el model es va reinstal·lar sense grans canvis, reforçat per subvencions i discursos d’autocomplaença. Lluny de fomentar el debat, l’absència temporal de la festa va servir per a reafirmar-ne el simulacre. La hipernormalització va eixir-ne enfortida.
Esta reacció diu molt sobre el paper de la fantasia en el sistema faller. Quan el món real trontolla, la fantasia es convertix en refugi. I quan la crisi passa, encara que siga momentàniament, es torna al refugi amb més intensitat. Com més profunda és la crisi global, reflectida en catàstrofes locals com la dana d’octubre de 2024, més ens aferrem a les fades, els dracs i les princeses. Més addictes ens fem a unes falles de color rosa. Però resulta que les crisis ja no tenen fi, i això és una veritat difícil d’assimilar. El problema és que persistir en els mecanismes d’evasió col·lectiva ens desarma per a afrontar els reptes que venen i ens manté atrapats en un model que, en lloc de preparar-nos per al futur, ens empresona en una bombolla d’il·lusòria seguretat.
La ciutat festiva com a decorat
La fantasia no s’expressa només en l’estètica, sinó també en la manera com la festa s’organitza i ocupa l’espai urbà. El discurs oficial presenta València com un escenari màgic en què la ciutat s’entrega a la celebració i tot gira al voltant de la festa. Però darrere d’esta fantasia s’amaga una realitat molt menys idíl·lica: gentrificació, expulsió de veïnat, privatització de l’espai públic, saturació turística, contaminació acústica i ambiental. La ciutat es convertix en un decorat per al consum de masses, on la vida quotidiana s’ha de retirar perquè el conte puga desplegar-se.
Esta dimensió de la fantasia és fonamental per a entendre el caràcter hipernormal de les Falles. No és només que la festa fabrique mons imaginaris dins dels cadafals; és que transforma la ciutat mateixa en un escenari d’irrealitat, on tot es dissenya per a la fotografia i per al turista. L’espai públic deixa de ser lloc de trobada per a convertir-se en plataforma d’exhibició. El veïnat deixa de ser subjecte per a ser figurant. I així com el ninot perd el seu potencial crític, la ciutat perd el seu potencial polític emancipador.
Tot açò fa que la fantasia funcione com un mecanisme de contenció del conflicte. La hipernormalització festiva, sostinguda en la fantasia, és una paradoxa cruel: en imposar la ficció que la festa fallera actual és estable, agreuja el seu col·lapse. I així com el sistema soviètic es va desplomar quan semblava més sòlid, el model faller pot arribar a trontollar quan més blindat es creu. Per això és urgent deixar de confondre fantasia amb imaginació i evasió amb esperança. Necessitem imaginar alternatives, no fugir d’allò que ens incomoda.
La fantasia resignificada
Amb tot, enmig d’esta hipernormalitat anestesiant també apareixen escletxes. Algunes comissions, col·lectius i artistes estan explorant formes diferents de fantasia, no com a fugida sinó com a instrument per a llegir críticament el present. Com a proposta de mons possibles que naixen de la realitat i que la qüestionen.
Esta resignificació és clau: la fantasia pot ser opi o pot ser espurna. Pot servir per a dormir consciències o per a encendre-les. Pot ser un espai de negació o un espai d’experimentació. Quan es connecta amb els conflictes reals —crisi ecològica, desigualtat, gentrificació, violència patriarcal—, la fantasia deixa de ser fugida per a convertir-se en llenguatge transformador. I és en este punt on es troba el potencial emancipador de la festa.
El crític literari Terry Eagleton parla d’“esperança sense optimisme” com a actitud necessària en temps d’ensorrament. Les Falles poden ser un espai per a practicar-la si resignifiquem la fantasia. No es tracta de renunciar a la imaginació, sinó d’alliberar-la de la seua funció escapista. La fantasia pot ajudar-nos a imaginar formes de convivència més justes, ciutats més habitables, relacions més solidàries, festes més combatives. Pot ser l’espai simbòlic i prefiguratiu on assagem allò que encara no existix però podria existir. Pot ser una eina per a anticipar mons nous mentre el vell s’ensorra.
Esta és la clau per a transformar unes Falles hipernormals en unes Falles del seu temps: passar d’una fantasia que oculta a una fantasia que revela; d’una fantasia que fuig a una fantasia que avança; d’una fantasia que anestesia a una fantasia que desperta. No és un camí fàcil ni ràpid, però és necessari. Perquè si alguna cosa ens ensenya la història de la hipernormalització és que el simulacre sempre cau. I quan caiga, caldrà haver imaginat alguna cosa millor que el buit.
En última instància, la fantasia pot ser una presó o una porta. Pot convertir la festa en un conte interminable que evita el real o pot obrir espais per a pensar el que encara no existix. Les Falles, per la seua naturalesa efímera i incendiària, tenen una oportunitat única: poden cremar no només el que sobra del món exterior, sinó també les seues pròpies mentides. Poden cremar la fantasia que les empresona i alimentar la fantasia que les allibera. Poden deixar de ser hipernormals per a tornar a ser autèntiques, no perquè deixen d’imaginar sinó perquè tornen a imaginar amb sentit. Cremar la fantasia que oculta el món és el primer pas per a construir-ne una que l’il·lumine. I potser, en eixe procés, descobrim que la festa més poderosa no és la que ens fa fugir de la realitat, sinó la que ens ajuda a transformar-la.
[Este article ha sigut publicat en el llibret de la Falla Mossén Sorell-Corona (València) de 2026.]
