La fugida cap avant com a nou orde mundial
Corren temps foscos i turbulents. En realitat, el joc, en un escenari global de col·lapse civilitzacional, d’esgotament de recursos estratègics (minerals, materials, energètics) per a la reproducció del sistema-món capitalista, és el del salve’s qui puga i tinga. I este joc implica que cada u —cada elit, cada potència, cada àrea geopolítica— es busque la vida amb els recursos i àrees d’extracció de què dispose: repartiment per la força, domini territorial, accés forçós a recursos estratègics, control militar de les rutes essencials i violenta acció de l’Estat. Tot això amb un teló de fons de col·lapse sistèmic i descomposició dels equilibris globals. La fugida com a nou orde mundial mentres, paradoxalment, el món conegut es descompon sota el pes de les seues pròpies contradiccions i el xoc frontal amb els límits planetaris.
Per tot això, una cosa gran es mou amb rapidesa sota la superfície del discurs oficial europeu. En plena acceleració del col·lapse ecosocial, enmig d’una multicrisi energètica, ecològica, econòmica i política sense precedents, els governs europeus opten per multiplicar la despesa militar, reactivar les indústries armamentístiques, consolidar aliances geoestratègiques i endurir encara més les seues fronteres. S’ha decretat, en suma, un estat de mobilització bèl·lica que ara pretén militaritzar les subjectivitats per a justificar una guerra preventiva enfront dels efectes indesitjats del col·lapse mundial, efectes que paradoxalment són conseqüència directa del mateix mode de vida occidental que es pretén protegir.
Alguns autors sostenen que el col·lapse serà catabòlic, un procés de decadència prolongada, una espècie de llarg descens. No obstant això, els signes actuals apunten a una dinàmica molt més abrupta i catastròfica. Les cadenes de subministrament tendixen a trencar-se, els preus dels aliments, l’energia i la vivenda es disparen, el clima es trenca i desborda sota el Capitalocé, les tensions geopolítiques s’agreugen, el caos ecològic s’intensifica, les institucions es trontollen. Tot això configura una tempesta perfecta en la qual els màrgens per a l’adaptació racional s’estrenyen cada vegada més. En eixe context, les presses paranoiques de les elits s’expliquen perfectament: no es tracta només de previndre conflictes futurs que els perjudiquen, sinó d’intentar sostindre per la força un sistema que saben que s’afona. Estes elits no estan disposades a canviar res, ni a reflexionar ni a esmenar errors, només a creuar el front de borrasques que s’acosta amb rapidesa per a salvar-se i després ja veurem que passa.
D’ací el rearmament, la militarització de les societats, la urgència per assegurar zones estratègiques, la criminalització d’enormes segments de la humanitat i el tancament cada vegada més ferri de fronteres. La lògica de guerra es convertix en estratègia sociocida de gestió del col·lapse, en exterminisme potencial per la via expeditiva. Les més cíniques oligarquies, especialment les vinculades al capitalisme més necroliberal, tecnodelirant, desregulat, financeritzat i especulatiu, han decretat un salvatge joc de les cadires: cal assegurar-se el mateix espai vital a costa dels de baix, dels altres i de la naturalesa per a continuar fent girar la roda un poc més, malgrat que tot s’enfonsa, o precisament perquè tot s’enfonsa. Amb l’agreujant que, com ha subratllat Miguel Pajares en el seu article “Rearmament versus acció climàtica i ecosocial“, aparegut en Público, la carrera armamentista no dirigix a la humanitat cap a les transformacions necessàries per a evitar el col·lapse ecosocial, sinó que l’encamina justament en la direcció contrària. Tan sols representa l’intent de posar en marxa una nova fase de desenvolupament econòmic basada en la indústria de la guerra, passant per damunt de la despesa social i l’acció climàtica.
Els moviments geoestratègics de fons, que aparentment sostenen els estats, però que dirigixen les oligarquies parapetades després d’ells, semblen anar en la següent direcció: els Estats Units necessiten quedar-se, directament o indirectament, amb Amèrica, i a través de la seua extensió colonialista, Israel, amb els recursos d’Orient Pròxim, al mateix temps que continuen exercint una influència mundial mitjançant la seua xarxa transnacional de bases militars. Per part seua, Europa busca assegurar-se el Nord d’Àfrica com la seua rereguarda estratègica, d’ací la seua militarització precipitada, com bé sostenen Antonio Turiel en el seu blog amb l’article “L’amenaça fantasma” i Ángel Ferrero en el seu text “Algunes preguntes incòmodes sobre el rearmament europeu”, publicat en El Salto. Àfrica, com tantes vegades, sembla estar destinada a ser arraconada, reduïda, espremuda sota un neocolonialisme sense complexos. I la seua jove població, convertida en excedentariat pur, pot veure’s encara molt més dessagnada i condemnada a una marginalitat forçada.
Rússia pretén afermar la seua zona d’influència en l’est d’Europa i en el seu entorn immediat. Els recursos i rutes de l’Àrtic seran compartits en règim d’oligopoli pels Estats Units i Rússia, estats blancs, al cap i a la fi. La Xina no desistirà dels seus intents per consolidar el seu domini sobre la Mar de la Xina i les seues àrees pròximes. Després estarien potències com l’Índia i el Pakistan —els dos nuclears— lluitant per mantindre les seues zones d’influència, probablement amb xocs entre elles. I altres països importants, com el Brasil, Sud-àfrica, Austràlia o el Japó, voldran defendre espais més limitats però vitals per a ells. Tots els grans poders, que tampoc es veuran circumscrits a determinades àrees en la seua busca d’ancoratges, avantatges i oportunitats, han decidit armar-se davant el col·lapse, militaritzant-lo per a poder eixir indemnes del desastre. Ja no es tracta únicament d’aplicar la doctrina del xoc, sinó de fabricar el mateix xoc bèl·lic que servisca de catalitzador per a la seua implacable aplicació sobre eixa massa de perdedors, considerada com a carn de canó, trist abocador d’excedents molestos i prescindibles.
Europa: armar-se davant el col·lapse
Europa ja no és el centre del món, però encara té poder. No disposa de reserves energètiques ni minerals significatives, patix una greu crisi demogràfica i productiva, i depén estructuralment de l’exterior per a sostindre el seu mode de vida. Però conserva una infraestructura armada, tecnològica i logística potent: el complex científic-militar-industrial, finançament públic generós, policia, mitjans de propaganda i adoctrinament, legitimitat cultural, així com la capacitat del reclutament forçós i la contractació de mercenaris, si es precisen. La capacitat persuasiva, controladora i repressiva de l’Estat capitalista en tota la seua esplendor, ni més ni menys. En una fase avançada d’esgotament de recursos globals, això significa alguna cosa: la capacitat d’apropiar-se per la força del que uns altres més febles no podran defendre.
El col·lapse energètic no és una amenaça futura: ja està en marxa. La il·lusòria “transició verda” a la Unió Europea depén de minerals que no posseïx, i la seua agricultura industrial està amenaçada pels efectes del canvi climàtic. El miratge del creixement sostenible s’esvaïx. I davant esta realitat, les elits no opten per transformar el sistema, que cau a trossos, sinó per blindar la seua decadència mitjançant dos procediments que es complementen i retroalimenten entre si: el gir a la ultradreta a l’interior i la guerra preventiva en l’exterior.
La Unió Europa, eixa entelèquia del capitalisme clàssic afonada pels desenrotllaments més radicals i ecocides del mateix sistema que la inspira, ja desproveït dels buits ornaments il·lustrats, proposa com a full de ruta un infame procés de rearmament, la finalitat principal del qual no és contindre a Rússia, que bastant té amb els seus problemes, sinó preparar una ofensiva cap al sud. Com assenyalen encertadament els ja citats Turiel i Ferrero, el veritable objectiu és el Nord d’Àfrica, vist com una reserva vital de matèries primeres i com una frontera porosa a contindre per a, com assenyala Turiel , “mantindre la roda d’esta societat insostenible rodant tres o quatre anys més”. El problema és que, per a legitimar esta deriva, Europa necessitarà fabricar o permetre un enemic, fins i tot si això implica deixar que córrega la sang.
El resultat seria un nou règim de frontera: Europa com a fortalesa armada, envoltada de zones de sacrifici, sostenint el seu mode de vida sobre un sòl inestable i un aire cada vegada més irrespirable. Un intent desesperat de posposar l’enfonsament generalitzat mantenint el domini sobre territoris estratègics. Esta no és una guerra per valors. És una guerra per mantindre la calefacció encesa, els centres comercials actius, les fàbriques funcionant i la gent adormida en les seues xarxes digitals. És la fase culminant d’un projecte civilitzatori basat en l’agressió, l’extracció i el privilegi. I la guerra és la seua forma de gestió radical, com ho va ser durant tota la gestació i desenvolupament del capitalisme. No podia ser d’una altra manera.
El Nord d’Àfrica: pedrera i avantmuralla
Els països que conformen el Nord d’Àfrica (i en gran part també la subsahariana) concentren una combinació estratègica de recursos energètics (gas, petroli), minerals (cobalt, urani, fosfats, liti, coltan, diamants, terres rares), potencial d’energia solar, recursos agroalimentaris, cultius com a cacau o cotó i biomassa (fusta). Conformen una pedrera, un lloc de buidatge sistemàtic de recursos. Es tracta d’antigues colònies, països pròxims, políticament fràgils, històricament subordinats. A ulls de les potències europees, representen la peça clau per a sostindre uns anys més el brut metabolisme industrial del continent blanc emmurallat.
Però el saqueig no basta. També és necessari contindre el flux humà que ascendix des de l’Àfrica subsahariana. Es precisa una avantmuralla, és a dir, una estructura defensiva col·locada abans de la muralla principal, que és el Mediterrani i l’Europa del Sud. Com les avantmuralles medievals, la seua funció és frenar, contindre o desgastar a l’enemic abans que arribe a la muralla pròpiament dita. El caos climàtic i les guerres per l’aigua, la terra i els recursos estan desplaçant ja a milions de persones. Europa, incapaç d’integrar o assumir estos moviments, busca externalitzar les seues fronteres i convertir el Nord africà en una àrea intensament militaritzada: frontera de contenció i zona d’extracció.
Més que una frontera en sentit tradicional, la qual cosa s’està configurant al Nord d’Àfrica és una franja geoestratègica extensa: una espècie de cinturó de sacrifici. Una zona de tap del col·lapse, que abasta el Magreb i part del Sahel, i complix funcions múltiples i convergents: una franja de contenció extractiva de recursos clau (energia, minerals, aliments), un mur contra les migracions de l’Àfrica col·lapsada, i un amortidor del desorde ecosocial del Sud global. Una frontera ampla, expandida, on el saqueig es justifica amb l’excusa de la seguretat, i on l’agressió es legitima amb la por als que “pretenen arrabassar-nos-el tot”. Esta zona no és perifèric per al pla europeu: és el seu airbag de seguretat logístic, la seua armadura externa. Europa projecta cap a ella la seua necessitat de recursos existencials i el seu rebuig al “desorde” migratori. És la seua cuirassa d’un sol ús, dissenyada per a protegir el nucli continental “civilitzat” mentres el món crema.
Este “cinturó de sacrifici” combina funcions de zona d’extracció, proveïdor estratègic, filtre poblacional i camp d’operacions militars. És una construcció funcional, subordinada a la històrica lògica colonial europea. I tot això combinant la disfressa compassiva de la cooperació amb la lluita sense quarter contra el crim organitzat i el terrorisme. Nomenar-ho com a tal —cinturó de sacrifici, regió de tap, faixa de contenció del col·lapse— permet visibilitzar el seu caràcter planificat, instrumental i violent. No es tracta d’un efecte col·lateral, sinó d’un disseny geopolític deliberat per a prolongar uns anys més el centenari i criminal privilegi de les decadents metròpolis europees, sostingut sobre la depredació capitalista d’unes perifèries arrasades.
Fabricar un enemic útil: el Sud com a amenaça existencial
Però tot això necessita un relat. I ací entren els dos pilars narratius fonamentals del nou imperialisme europeu: el Sud (Àfrica) ens pot atacar i a més ens pot contaminar. El primer permet justificar operacions militars sense fi, reforçar vincles amb elits col·laboracionistes i presentar qualsevol forma de resistència o desobediència com a “tiranies”, “terrorisme islàmic” o “xarxes criminals organitzades”. El segon servix per a deshumanitzar a milions de persones desplaçades i convertir-les en amenaça existencial: invasors, delinqüents, malalts infecciosos, «hordes». Estes narratives tenen una funció clara: naturalitzar l’estat de guerra i alimentar la por en les societats europees. D’esta manera es facilita el consens per al rearmament, es militaritza la subjectivitat i es convertix al veí empobrit en enemic. La biopolítica i la necropolítica convergixen: es permet viure (encara que sota submissió) als qui no representen un risc o són rendibles, i es deixa morir o es conté —per qualsevol mitjà— als qui travessen eixa frontera simbòlica entre el “subdesenvolupament” incorregible i els alts valors de la civilització occidental.
En este nou relat, els bàrbars ja no venen del nord, com en els mites europeus del passat. Ara, els bàrbars procedixen del sud. No com a exèrcits a l’ús, sinó com a fluxos humans desesperats però amenaçadors: migrants, refugiats climàtics, desplaçats per la fam, la guerra i la malaltia. Són les multituds desarrapades del col·lapse. I davant elles, Europa alça la seua lògica concentracionària. Nomenar esta lògica és urgent. Perquè si no es trenca amb esta visió del Sud com a amenaça biològica, cultural i militar, el camí està aplanat per a una guerra civilitzatòria sense quarter: una guerra contra els territoris i els pobles que només busquen sobreviure. Una guerra que imposa tant l’expulsió del cos estrany ‘infiltrat’ en la ciutadella blanca —acusat de corrompre-la des de dins— com la repulsió i repressió dels potencials invasors que, se suposa, ascendixen carregats de ressentiment cap al jardí europeu. Una guerra que revela, en última instància, que la inhumanitat anima amb fervor als qui pretenen gestionar necropolíticament el col·lapse des del privilegi armat i tecnològic.
Però pot ser que no baste amb narratives. Pot ser que per a fer el salt definitiu —la intervenció militar oberta, el control total del Nord d’Àfrica i dels tentacles cuirassats que succionen les riqueses de la resta del continent — es necessite un detonant més fort: una sèrie d’actes violents i sagnants atribuïts a cèl·lules «terroristes», capaces de commocionar les bones gents d’Europa i active tots els ressorts de la por i l’obediència. Ja ha ocorregut abans, potser a manera de banc de proves. El terror com a disparador de guerres de saqueig no és una novetat. És part de la doctrina, però ara se li veu com més necessari i a major escala que mai, perquè en temps d’escassetat i enfonsament mundials no valdran ni bones paraules, ni retòriques buides, ni mitjanes negres.
S’imposaran els fets. En zones ja desestabilitzades com Líbia, Níger o Mali, entre altres països, grups armats poden ser instrumentalitzats com a ferramentes indirectes per a precipitar un canvi de fase. En combinació amb un augment sobtat d’arribades migratòries, es construïx l’escenari perfecte: “els terroristes s’infiltren entre els migrants”. I el pla d’invasió preventiva del Nord d’Àfrica s’activa. Ja es buscaran, legalment, institucionalment, democràticament, des de la ultradreta en ascens o des del neoliberalisme putrefacte, els eufemismes civilitzats per a nomenar la brutal invasió i fer-la digerible entre els blancs espantats. Les elits saben el que es porten entre mans pel que els hi va. El terror armat dels «civilitzats» en dificultats no és només una amenaça: és una ferramenta útil per a gestionar desinhibidament el col·lapse, per a legitimar i prolongar absurdament la barbàrie imperial.
