Si hi ha un sector que ha estat l’objectiu de les retallades i les externalitzacions durant les darreres dècades de polítiques neoliberals, fins i tot més que els serveis d’emergència analitzats en el capítol anterior, han estat els serveis socials.
Exceptuant una estructura bàsica en educació i sanitat i cert nivell administratiu, pràcticament tot el que té relació amb la cura de les persones ha estat subcontractat a la iniciativa privada -des d’empreses purament capitalistes a un entramat de fundacions, ONG i altres entitats que massa sovint es fan indistingibles de les mateixes empreses-, amb un sistema on l’estat pràcticament s’ha convertit en un caixer automàtic encarregat de pagar les factures i fer un mínim control que -agafant el símil que sovint es fa amb la Justícia- podríem comparar amb una teranyina: atrapa indiscriminadament els xicotets beneficiaris però és absolutament inútil per a les grans estafes.
La imatge de caixer automàtic tampoc és nova. La utilitza profusament Naomi Klein quan explica la resposta del govern estatunidenc a la tragèdia de l’huracà Katrina que va destruir Nova Orleans. Les similituds entre el panorama descrit per Klein i el que va passar a l’Horta Sud després de la dana fan feredat.
Qui té cura de la gent?
Comencem per les similituds. En cas d’una emergència com la de la dana, on hi ha milers de persones sense casa, aigua, llum o telèfon, sense accés a aliments, medicaments, tractaments mèdics ni qualsevol tipus de necessitat bàsica, quin és l’organisme públic encarregat de donar resposta a aquestes mancances urgents i vitals?
Deixant de banda la qüestió de la magnitud d’aquesta dana en concret i de la ineficàcia d’aquest Consell de la Generalitat en particular, hi ha una qüestió més estructural. En principi, la institució que ha d’assumir aquestes qüestions és la Creu Roja, una entitat amb un estatus estrany, ja que es troba a mig camí d’una empresa pública i una ONG, que rep ordres directes del ministeri i al mateix temps, part del seu pressupost depén de la bona voluntat dels socis o de les vendes de paperetes d’un sorteig. No resultaria estrany que els tractaments mèdics que pot oferir un hospital depengueren de l’èxit d’una rifa? Doncs amb les ajudes d’emergència sí que hi tenen relació. “El problema de fons és la creença que els serveis socials és cosa dels voluntaris i la caritat”, explica José Antonio, treballador de Creu Roja, un motiu que explicaria perquè aquesta organització no passa a ser directament incorporada a l’administració.
Més enllà del paper -limitat- de la Creu Roja, la resta d’aquestes tasques tan primordials, l’Estat les confia a una miríada d’ONG, fundacions i entitats sense ànim de lucre de tot tipus i sense distingir massa entre l’associacionisme real, les tapadores per eludir impostos o les pures empreses amb una cobertura legal diferent.
En el cas de la dana no va ser diferent. Als pocs dies de la barrancada s’havien instal·lat a les zones afectades les carpes de grans ONG juntament amb el treball dels voluntaris independents, les entitats locals i els estafadors que tractaven de treure profit de la desgràcia aliena, com els treballadors de Tecnocasa que camuflant-se en un servei teòricament altruista de valorar danys a les cases, intentaven comprar-les per sota del preu de mercat.
Aquestes grans ONG van rebre milions de les diferents administracions per encarregar-se de garantir que la població afectada tenia accés a diferents necessitats bàsiques, des de menjar fins a atenció psicològica.
“A banda de l’agreujament que va suposar la baralla política entre governs valencià i espanyol, la gestió d’aquesta catàstrofe és exactament igual a les altres que he vist, als Balcans o a Ucraïna -explica Ana Isabel, voluntària en una entitat independent i autogestionada- i la veritat és que les grans ONG no arriben fins que no apareix la pasta i aquesta es reparteix sense cap tipus de control. Hi ha casos escandalosos, com ajudes de 20.000 euros per repartir menjar a 300 famílies, com es justifica la despesa?”. Ana Isabel fa referència fins i tot a un contracte de tres milions d’euros només per distribuir el material donat per la ciutadania. “On va anar tota aquesta pasta?”, es pregunta. I acabats els fons, acabada l’emergència.
Després de Nadal, la majoria d’aquestes grans ONG van tancar la paradeta i van desaparèixer. Els Comités Locals denunciaven que encara hi havia milers de famílies dependents de les ajudes alimentàries, però la Generalitat, nerviosa per acabar amb la imatge de les cues de la fam, va forçar acabar aquesta situació.
De la mateixa manera que ho descrivia Klein, l’estat desapareix en el moment de màxima necessitat i es converteix en un simple repartidor de diners a empreses i altres entitats. El que és l’estructura administrativa -el que vindria a ser el sector públic- va brillar per la seua absència, més enllà de mesures propagandístiques com els autobusos del pla “Recuperem València” de la Generalitat que, segons testimonis consultats, “ni tan sols sabien ajudar-te a emplenar els formularis per a les ajudes”. “Els treballadors socials ens enviaven la gent que volia menjar a nosaltres, no hi va haver mesures de sanitat especials, com per exemple, ajudar la gent que havia perdut les ulleres o dones embarassades”, recorda Ana Isabel.
“Sols el poble salva el poble”
La falta de musculatura administrativa, a més de les baralles entre administracions a què al·ludia Ana Isabel, van provocar que l’ajuda a les zones devastades arribara molt més lentament del que era imprescindible. Abans, una onada de solidaritat espontània o recolzada en el teixit associatiu de base va prendre la iniciativa i va desenvolupar una eficient xarxa d’ajuda mútua que va anar des de llevar fang a base de graneres fins a organitzar cuines per repartir menjar calent.
Ací va popularitzar-se un dels lemes més repetits durant la tragèdia: “sols el poble salva el poble”, un lema inicialment anarquista que, davant la incompareixença administrativa, molta més gent va fer-se seu, inclosa l’extrema dreta, que feia una lectura d’aquesta desaparició de l’estat amb cert sentit: “Per què cal seguir pagant impostos si quan més necessitem els serveis públics, aquest no hi són?”. Una reflexió que oblida que la gent “que compta”, ja fa anys que ha deixat de pagar impostos i que, precisament per això, els serveis públics són incapaços de respondre fins i tot a les necessitats més urgents.
La solidaritat molesta
Ací trobem una altra similitud molt inquietant amb el relat de Klein: la militarització de l’ajuda.
Des d’un inici les autoritats van intentar desanimar les fileres de persones que s’acostaven a la zona zero a ajudar, recorrent fins i tot a les amenaces. “Una vegada passada la primera fase, on van haver de rendir-se a l’evidència i passada l’onada, les pressions van ser més fortes”, explica Ana Isabel, qui explica les pressions de la Generalitat i els ajuntaments, amb enviament d’agents de policia per tal de tancar els magatzems de distribució i les cuines autogestionades. Un dels casos va ser l’anomenada “Cuina del fang”, instal·lada a un local municipal de Massanassa, rehabilitat pels mateixos voluntaris i on s’arribaven a cuinar entre 60 i 70 paelles per dia, amb més de 500 persones beneficiades. “Teníem els regidors cada dia dient-nos que havíem de marxar de l’espai, que no podíem seguir i després ells mateixos venien a buscar un plat de paella, és difícil de creure que pogueren tenir tanta barra”, explica José. De nou, els nervis de la Generalitat per acabar amb la imatge de les “cues de la fam” es trobava darrere aquesta pressió, però també la voluntat de les administracions per controlar la distribució d’ajuda. Un control que compatibilitzaven de forma absurda amb la seua incompareixença.
Un altre exemple el posa José Antonio, treballador de Creu Roja, quan explica que quan el centre d’acollida de refugiats va funcionar millor va ser els primers dies després de la riuada, quan acollits i personal del centre van autoorganitzar-se per resoldre les seues necessitats i ajudar la resta del veïnat. “Van utilitzar la infraestructura per repartir menjar, sense demanar permís a ningú”. La resposta de Creu Roja va ser tancar el centre, enviar els refugiats a Alacant i els treballadors a altres punts del País Valencià.
Els “voluntaris” de Mazón
Aquesta capacitat logística de gent corrent, sense estructura ni recursos contrasta amb els intents de la Generalitat d’intentar controlar el flux de voluntaris. L’intent d’organitzar aquesta ajuda per part de la Generalitat va naufragar al primer viatge, quan més de 500 voluntaris van desbordar la crida del Consell, els autobusos no van arribar, després no hi havia lloc on anar i finalment els voluntaris van rebel·lar-se quan se’ls va intentar fer netejar un centre comercial.
Però encara més greu i preocupant és el destí dels 12 milions d’euros donats per la ciutadania per fer front a la catàstrofe i que, un ay després, el govern de Mazón és incapaç d’explicar a què s’han destinat o com s’han gastat.
De fet, la incapacitat governamental per fer res amb la seua pròpia estructura arriba al punt que el web dissenyat per recollir aquests diners i apuntar-se els voluntaris va ser “regalat” per la filial espanyola de la multinacional dels EUA Palantir. Aquesta empresa, especialitzada en ciberseguretat, ja ha estat acusada en altres països d’utilitzar estratagemes similars per aconseguir grans quantitats de dades per tal d’entrenar la seua intel·ligència artificial. Aquesta IA s’utilitzarà després, entre altres clients, per a escollir les persones que seran assassinades per l’exèrcit israelià a Gaza. Mentre les activitats de Palantir han suposat autèntics escàndols en altres països i en alguns fins i tot se l’ha vetat, ací la notícia va passar totalment desapercebuda.
