La desigualtat material és filla de competir, i la més punyent és la que hi ha entre amos i esclaus, amb els segons tractats com a mercaderia o bestiar. Històricament, l’abast del domini i el sotmetiment ha estat divers en diferents països i cultures. La relació amo-esclau, en general, estava recollida en les lleis i, en alguns casos, imposaven límits a la potestat del senyor. En condicions de possessió absoluta els esclaus podien ser venuts, llogats, donats en herència, castigats, i impunement assassinats pels amos.
Una alternativa al genocidi
He llegit alguna opinió en el sentit que l’esclavitud dels vençuts en la guerra representà l’entrada en una etapa més benèvola de la història de la humanitat. Esfereïdor, però és versemblant que l’esclavatge esdevingués una alternativa a l’execució dels vençuts en prevenció de futures amenaces. En els poemes d’Homer –la Iliada i l’Odisea– el procediment habitual de les captures de guerra era matar els barons i esclavitzar les dones. Nens i nenes podien acompanyar uns o altres en el seu destí. Però també hi ha testimonis d’esclaus homes en l’Odisea. Possiblement, obtindre benefici del treball esclau, el més barat, el que requereix la mínima despesa perquè el treballador subsistisca, fou un mòbil per a deixar amb vida els capturats. L’evidència que les tribus que se n’aprofitaven del treball esclau prosperaven més i es feien més fortes pogué estendre el fenomen de l’esclavatge.
Alguns historiadors han interpretat que l’esclavitud, alliberant del treball quotidià els ciutadans dels països esclavistes, fou un pas necessari per a l’evolució i el progrés de la civilització, i que d’altra manera difícilment s’hagués sortit de l’època tribal. Voldria qüestionar la fatalitat d’eixa interpretació. En qualsevol època històrica hi ha, opine, un subconjunt d’humanitat capaç de progressar en pau i respecte. Malauradament, sempre s’entremet un altre subconjunt que malbarata eixa capacitat. Així que trobem elements compatibles amb la interpretació anterior. I, per exemple, dues societats, la grega i la romana, de les quals hem heretat un notable llegat intel·lectual, basaren el seu desenvolupament en el treball esclau.
Esclavatge per conquesta, per deutes, per compravenda, també per naixement, són les variants de proveïment de mà d’obra servil que ha conegut el món a les societats esclavistes. Mauritània fou, en 1981, el darrer país en declarar il·legal l’esclavatge. Abolida en les lleis, l’esclavitud continua practicant-se hui en dia, il·legalment, potser gaudint de certa permissivitat en alguns indrets, o renovada i encoberta sota noves vestidures. La humanitat no està lliure de recaure en pràctiques esclavistes de forma més extensiva i generalitzada… si es donessen les circumstàncies adients. Ganes de beneficiar-se de mà d’obra barata i subjecta; i desig de sotmetre i humiliar el proïsme, considerat inferior, no en manquen.
L’esclavatge per conquesta i sotmetiment. L’ilotisme.
L’esclavatge per conquesta que ha passat a la història com a paradigma de crueltat fou el dels ilotes, els esclaus d’Esparta, la ciutat-estat que dominà el sud de la península grega del Peloponés. El terme ilota no té una etimologia clara i es barallen diverses propostes, però el significat dels diccionaris és: «esclau dels lacedemonis». Lacedemònia era l’estat del qual Esparta n’era la ciutat capital. La brutalitat del tracte que rebien, i certes singularitats de l’esclavatge ilota, ha dut que el terme «ilotisme» s’use actualment per a descriure l’estat de subjugació i degradació a què és sotmés una persona o un grup humà.
Mentre Atenes i altres ciutats-estat greges s’expandiren navegant a l’estranger i fundant colònies per les costes de la Mediterrània i del mar Negre, Esparta ho feu envaint el seu veïnat del sud del Peloponés; primer cap a l’est fent-se amb la totalitat de Lacònia i després cap a l’oest, el que es coneixia com a Messenia. Els espartans estengueren el nom Lacedemònia a tot el territori conquerit. Durant l’expansió per Lacònia els invasors ja instauraren la casta ilota, però el gros d’ilotes fou aportat pels messenis, que eren assignats en lots a una parcel·la i al seu terratinent espartà. Podríem dir que el messenis conreaven la mateixa terra que abans conreaven com a pròpia, ara, però en règim de servitud.
La proporció espartans/ilotes era molt favorable als ilotes (1/7 a 1/10, segons autors); proporció que podia doblar-se en temps de guerra, quan molts guerrers espartans marxaven de campanya. La inquietud espartana per la possibilitat de rebel·lions entre els nombrosos ilotes es gestionava, entre altres, amb mètodes de terror preventiu. Un d’ells era la krypteia (de kryptos, amagat, secret). Una vegada a l’any, i com a part de la seua formació militar, una selecció de joves espartans eren enviats a recórrer el camp i les muntanyes. De dia romanien ocults i de nit sortien a matar ilotes, potser els més forts i potencialment perillosos. Tampoc convenia excedir-se perquè els ilotes eren suport fonamental de l’economia espartana. Es cercava l’efecte simbòlic, atiar el temor i garantir la submissió.
Ilotisme en el món contemporani
A partir del segle XVIII, el terme ilotisme comença a usar-se, des de la perspectiva dels sotmesos, per a descriure poblacions subjugades, com els camperols irlandesos respecte del Regne Unit, els esclaus negres a les plantacions nord-americanes, o els serfs de la Polònia, encara feudal en temps contemporanis.
En el segle XX, però ara des de l’òptica de l’opressor, el nacionalsocialisme germànic s’apropià d’una visió d’Esparta que fascinà ideòlegs i intel·lectuals del règim, i el mateix Hitler, proporcionant un model pel seu racisme d’Estat. L’admiració per l’Estat espartà impregnava l’educació i els discursos; i era presentat com un Estat orgullós de la fortalesa i la disciplina dels seus ciutadans-soldats, preservador de la puresa de la raça.
Els termes ilotització (Helotisierung) i ilotes (Heloten) esdevingueren reiteratius en el llenguatge dels dirigents del Tercer Reich «en vespres de la campanya contra Rússia(1) que preveia esclavitzar les ingents hordes de l’Est i ocupar vastes extensions de terra per a posteriorment forçar-les a la seua explotació en benefici de l’aristocràcia ària», segons conta Cesar Fornís en Apropiaciones de Esparta por el nacionalsocialismo: el Estado racial (2018).
(1) Segurament, l’Operació Barba-Roja, llençada en juliol de 1941 per a conquerir la Unió Soviètica
