Hui us parlaré d’una dona anònima, d’eixes que no apareixen en els llibres d’història però que deixen marca, almenys en aquells que tinguérem la sort de conéixer-la, encara que en el meu cas fou molt poc temps. Em referisc a Ana Ten Parra, Anita per a la seua família, que va nàixer tal dia com hui fa cent anys, el 21 de març de 1926, a l’aldea de La Perulera, que pertany a Huércal-Overa (Almeria). Son pare Manuel, natural de l’Alcora (l’Alcalatén), de caràcter alegre i distés, va conéixer a la zona del Llevant almerienc fent estraperlo la que seria la seua dona, Isabel, més esquerpa i seriosa, i tingueren quatre fills: Manuel, Andrés, Teresa i Anita, la menor de tots. La família, a la recerca d’una vida millor, es va traslladar a Alacant abans que la nostra protagonista tinguera un anyet i s’instal·là al barri de la Florida.
El pare d’Anita, durant molts anys, va tindre un carro ambulant de pipes i tabac, i solia col·locar-se a la porta de la presó, que en l’actualitat són els jutjats. Allí passava la xiqueta moltes estones amb ell i veia com, quan els familiars dels presoners anaven a visitar-los i els portaven menjar, els guàrdies els el llevaven i el tiraven a terra enmig del carrer. Aquest és un record recurrent que se li va quedar gravat en la ment. Així es va guanyar les garrofes Manuel fins que va emmalaltir i va morir. Aleshores, la seua dona Isabel es va fer càrrec d’una botigueta de queviures al carrer Rigel, la qual va regentar fins que va ser atropellada, sobtadament, una vesprada de pluja allà per l’any 1965.
Anita va passar part de la seua infància a Sant Joan d’Alacant a casa de sa cunyada Lola, la dona del seu germà major, a la qual considerava com una germana. L’any 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, ella era una nena de deu anys i molts dies estava a la localitat veïna, des d’on sentia com l’aviació italiana sobrevolava la ciutat d’Alacant. Sempre referia que aquells avions, coneguts com La Pava, feien un so molt característic que fins i tot era capaç de reproduir. Efectivament, els monoplans Heinkel He 46 eren unes aeronaus de reconeixement i atac lleuger que el bàndol sublevat va utilitzar i que destacaven per la seua visibilitat i lentitud. D’aquella època sempre recordava l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera. Ella vivia al carrer de la Vega, justament darrere de la presó on estava retingut el fundador de la Falange Española, i la nit del 20 de novembre de 1936 Anita va sentir els trets amb què assassinaren el dirigent polític. Durant el conflicte bèl·lic, sempre deia que no va passar fam, i destacava que s’alimentava d’una mena de pa de garrofa molt saborós.
Anita va començar a treballar com a ajudant en una espardenyeria en el mateix barri de la Florida. Més endavant, va conéixer l’amor de sa vida, Antonio Cano, amb el qual va tindre dos fills, Ana (Anitina per a la família) i Antonio, fruit d’una relació no matrimonial, però ell no va voler reconéixer-los, per això ella els portava de la maneta al Mercat Central on ell feinejava de cambrer en un bar perquè els xiquets, des de lluny, en la distància, el veren. La situació personal la va espentar a anar-se’n a França a treballar, i va haver de deixar els dos fills menuts a càrrec de dues famílies adoptives diferents, és a dir, separats també entre ells. A Marsella va estar set anys, però venia de vacances a Alacant un mes a l’estiu, moment en què aconseguia juntar-se amb els seus nens. Estant a França, va faltar sa mare Isabel, i va estar a punt de no arribar al soterrament. Després, se n’hi hagué de tornar altra vegada.
En l’Espanya franquista del moment, l’oficialitat del règim no veia amb bons ulls que els seus dos fills estigueren il·legalment amb dues famílies ara en diríem d’acollida. El Tribunal de Menors es quedaria amb la potestat dels menors si ella no tornava a Alacant i se’n feia càrrec. No solament això. També es va vore obligada a casar-se l’any 1968 amb un home a qui no amava i al qual a penes coneixia amb la finalitat de legalitzar la seua situació i la dels seus fills. A partir d’aquest moment, instal·lats en una casa nova a la Florida Portatge, començà el calvari d’Anita, una nova etapa en la qual ella va aguantar com no ens podem afigurar, probablement per no perdre de nou els dos fills i tindre’ls al seu costat. Malgrat el panorama que tenia a casa, ella no s’apocava per res. Celebrava Nadal, portava els nens a la fira. Volia com superar els anys que no havia pogut estar amb ells. Però, indubtablement, pagà un alt preu per aquell matrimoni en una època en què no existia ni el divorci ni la separació. Quan va faltar el marit, l’alliberament fou tan gran que, després de soterrar-lo, se n’anaren a celebrar-ho amb un bon arròs. L’anècdota ho diu tot.
Anita fou sempre una dona molt treballadora. En morir sa mare, es va quedar la botigueta de la Florida. També va treballar en la neteja del Club de Regates d’Alacant, i en l’empresa de fontaneria que els seus dos nebots, Pepe i Manolo Ten, havien muntat humilment al juny de 1965 i que amb el temps es va convertir en tot un imperi, un referent nacional i internacional en el sector que anys més tard acabarien venent a una multinacional francesa. Ana s’alçava a les sis del matí cantant. Diuen que les dones d’aquella època cantaven molt, probablement com un mecanisme de companyia, entreteniment i distracció.
Hi ha dos trets definitoris de la personalitat d’Anita que no voldria passar per alt. D’una banda, fou una dona valenta, avançada al seu temps, i la prova és que, en els anys seixanta, quan tornava de vacances a l’agost a Alacant, ho feia acompanyada d’un nóvio argelí de pell obscura que s’havia fet a Marsella i el ficava a casa de sa cunyada Lola, que era una dona més tradicional. Sí, La Rubia, com li deia la família del pare dels seus fills, fou una dona d’empenta, amb coratge, fanfarrona, bravucona, però alhora amb molt poca sort en la vida i sense que les cartes li vingueren mai de cara. En el terreny sentimental, no fou corresponguda com mereixia ni pels nóvios ni pel marit. Una dona amb una força tremenda que, com diu el seu fill Antonio, no li va servir per a res, o per a molt poc, ja que no la va saber canalitzar.
D’altra banda, a pesar de les desgràcies de sa vida, de vore’n de tots els colors i de passar-ne de verdes i madures, fou una dona alegre i amb una disposició sempre molt positiva. Mai va estar malalta, molt menys deprimida. Si es refredava, es prenia una aspirina de nit i s’alçava l’endemà completament nova. Literalment, es pixava de riure per qualsevol cosa. Fou una dona guapa, li encantava maquillar-se, perfumar-se, tenia presència, era molt presumida; la visualitze, ja de ben gran, posant-se crema a la cara i mirant-se en un espill que tenia sempre a mà. Afable, bromista, la seua frase era tírate un pedo y cágate con todos. Li encantava ballar, i en això degué eixir al pare, que tocava la guitarra i li agradava la festa. Gaudidora, li agradava viure la vida, assaborir-la, passar-s’ho d’allò més bé, una bon vivant. El seu esperit era vital, jovial, i això era el que més em cridava l’atenció del seu caràcter, tan oposat al de ma mare.
Els últims huit anys de sa vida els va passar en una residència de persones grans. Una estenosi de canal lumbar feia que a penes poguera caminar. Allí va morir quan faltaven menys de dos mesos perquè complira 95 anys. El maleït virus que va aparéixer en les nostres vides sense demanar-nos permís ens la va arrabassar el 26 de gener de 2021, el mateix dia de l’aniversari de sa filla Ana, viu retrat de sa mare i no sols físicament. Va emmalaltir una setmana abans que arribaren les vacunes al centre. Estic segur que, si no haguera sigut per la COVID, Anita estaria hui ací amb nosaltres celebrant el seu centenari amb una copa de vi blanc. Un segle, els cent anys d’una senyora que, malgrat les adversitats de la seua intensa i llarga vida, la va afrontar amb l’actitud alegre i pragmàtica que sempre la va caracteritzar. I amb un somriure a la cara, com el de la foto.
