A Ràdio Klara, el 4 de juliol, es va emetre Un debat de País, un programa de Decidim, centrat aquesta vegada en les guerres i la militarització, que va comptar amb Pasqual Pérez als controls i amb les intervencions de Pep Hortaleda, Antoni Infante i Vicent Manuel Barrachina. Va ser un col·loqui en què es va abordar la guerra d’agressió com a lògica de domini dels països enriquits contra els empobrits, l’egoisme de les minories dirigents i les lògiques caduques i genocides al servei del capital per tal de mantenir sistemes de dominació injustos, que ens impedeixen passar de la protohumanitat a la humanitat plenament empàtica amb la resta de la natura. Tal com passa, ara mateix, en el genocidi palestí, asseverava l’editorial titulat “Contra la guerra”, que es va llegir tot just començar.
La competitivitat del sistema social no respon a les necessitats humanes, sinó a les d’unes minories privilegiades que acumulen recursos i riqueses mitjançant una via militarista, cobdiciosa i acumulativa, que es denuncia des de Max i Bakunin fins a Thomas Piketty… En altres èpoques, també hi hagué genocidis, un paradigma d’extermini imposat a Amèrica pels espanyols del segle XV, a l’Índia pels britànics, a Armènia pels turcs, al Vietnam, per nord-americans, a Indoxina, pels francesos i nord-americans, etcètera. I ara, a Gaza pel govern de Netanyahu de l’Estat d’Israel. Hem de dir no a la guerra, a totes les guerres perquè les guerres deshumanitzen, destrueixen i fan treure el pitjor dels humans.
Elisa Sara Martínez, esmentant Saramago i la caverna de Plató, diu que els sentits de l’oïda i del tacte haurien de complementar el de la vista, sobretot en temps obscurs. Ens agrada etiquetar per afirmar amb el poder delirant contra el diferent, per a opinar de tot i contra tot, que minva les capacitats democràtiques, l’egolatria per a estar a l’escenari públic, l’oblit de les altres vides contemporànies. Comparem el nostre pensament amb l’arbitrarietat de la manca de contrast, la necessitat de respondre amb la paraula justa contra la barbàrie. L’autor de l’Assaig sobre la lucidesa adverteix que sense democràcia ens podem tornar tots cecs, sobretot si està buida de contingut i participació; si només es tracta d’una mascarada, per continuar la dominació de sempre.
Marina Rossell, canta Quanta, quanta, quanta, guerra, i Vicent Manuel explica que al telèfon, des de Chicago, hi ha Carmen López Santana (d’Alacant), doctora en dret internacional, geopolítica i mitjans de comunicació; Blai Ortega Llavador (de València), metge contra les guerres i membre de Decidim; Óscar Cervera Garcia (de Bugarra, la Serrania), professor de física, activista del moviment contra la guerra, insubmís i membre del MOC, que va ser castigat per oposar-se al sistema militarista.
Pregunta Vicent sobre l’OTAN, que fins fa poc exigia destinar-hi el 2% del PIB. Les dades oficials de l’Estat deien, oficialment, que en destinaven l’1,1%, per sota de la mitjana de l’OTAN, i ara Trump pretén que s’apuge fins al 5%, la qual cosa suposa més de tres vegades els pressuposts que l’Estat destina a l’atur. Una gran part dels diners que es destinen a l’armamentisme a l’estat espanyol és per comprar d’armes als Estats Units, entornd’un 80%, tot i els intents de vendre’ns la moto de la militarització, sense cap escrúpol, com a «creadora» de llocs de treball i de negoci, per a uns quants. Carmen adverteix que es demana un 5% perquè s’arribe al 3,5%, tot i que ja es destina més d’un 2%, i equipara la situació actual a la crisi del crac del 29, per a preparar guerres i mantenir el domini hegemònic del món des de l’òrbita nord-americana. Descriu el Congrés per a desenvolupament dels països més pobres, a Sevilla, l’objectiu de qual és arribar al 0,7%, i que l’estat espanyol afirma que arribarà el 2030, tot i saber que sense l’ajuda als països pobres, augmentarà la fam, els problemes socioecològics la gravetat del canvi climàtic que afecta més els països del sud, com l’extrema pobresa.
Per part seua, Blai Ortega analitza el risc de milions de morts d’ara al 2030, ja que els països del nord més enriquits volen enriquir-se encara més, perquè apliquen les polítiques de l’FMI, de les multinacionals i els seus interessos, Àfrica, com a cas de fam, d’extrema pobresa i extrema misèria, en bona part per l’espoliació dels països del nord. Es pregunta si podríem eixir de l’OTAN, i Òscar respon que, tenint en compte la situació actual de destinar el que es destina als serveis socials per a l’armamentisme, seria el millor abandonar l’OTAN, perquè el comú de les persones no volen res de tot això i prioritzen els serveis socials (pensions, salari social davant l’atur, l’educació i la sanitat pública, la seguretat social i formes diplomàtiques, de cooperació mútua i polítiques per resoldre els conflictes…).
Les dades oficials diuen que hi ha un 1,1%, oficialment, però hi ha moltes despeses militars (la Guàrdia Civil, que està dins del ministeri d’interior, els programes d’armamentisme estan dins d’indústria, etcètera). Oscar esmenta Juan Carlos Roís, un analista dels pressupostos militars, denuncia les trampes que fa l’Estat per amagar les despeses militars i rebaixar l’actual pressupost que està pel 4,2% del PIB, 65.015 milions d’euros. Molt per damunt del 2,1% que diu Sánchez, però en desviar-lo a altres ministeris, no apareix. Per tant, adverteix Oscar: ni un euro per a l’armament i per a la guerra. Ras i clar, cal destinar els pressupostos per a resoldre els greus problemes ecològics, la pobresa extrema, la fam, etcètera i deixar d’invertir en despesa militar perquè hi ha problemes molt greus que afecten les societats humanes i també els animals. Augmentar al 5% les despeses militars seria acabar amb les polítiques socials conquerides des de fa cent anys amb molts esforços, afirma el metge Blai Ortega, que reforça l’argumentari antimilitarista anterior.
També escoltem a ràdio Klara, la magnífica versió en català de Genís Mayola de la cançó de Reinhard Mey «No us donaré als meus fills» (pots escoltar l’original en alemany i la versió de Mayola).
Hi ha països, com Costa Rica, que no té exercit, però Carmen afirma que no és cap exemple perquè és un protectorat dels Estats Units, com tampoc ho és Andorra. Considera que no podem eixir de l’OTAN perquè ho vam votar, tot que amb trampes, perquè es va cuinar, quan, Felipe González, havia promés “OTAN d’entrada, no” (i d’eixida tampoc!) i, per tant, afirma, que les inversions que Espanya aporta a la UE per militarisme i a l’OTAN són un despropòsit, com anota Joan Romero a El desorden Global. Notas sobre el mundo que viene. El 2024 “és l’any en què més s’ha dedicat a despesa militar en tota la nostra història, 2,44 bilions de dòlars) i en què menys s’ha dedicat a l’ajuda humanitària i ajuda al desenvolupament”. Carmen repeteix que tot açò és un despropòsit per al bé comú europeu (una UE lligada a Bretton Woods, els Bitcoins…), les estructures contemporànies del capitalisme neoliberal dominant, que s’ha tornat il·liberal i s’ha desbocat sense cap fre.
Les armes són negocis “segurs”, afirma Óscar, perquè tenen compradors fixos i guanys assegurats per als estats, i empreses subvencionades. No és keynesisme, sinó subvenció mútua assegurada, on les empreses privades, al servei dels estats, sempre guanyen i fan negocis de ferro. A l’estat espanyol, hi ha unes 500 empreses, les més grans són Navantia, Santa Bàrbara, Espal, Indra, Airbus… amb un grup de pressió per reflotar la industria militar europea i la compra a les armes militars als Estats Units.
En la cimera d l’OTAN 2025-26, tots els estats han estat d’acord en apujar el pressupost al 5%, com a forma de guanyar diners, apunta Blai Ortega, els europeus compren les armes, quasi completament, als Estats Units. Cada any, l’Estat fa una ampliació de pressupost militar, cosa que vol dir deixar d’apujar els serveis socials, les inversions públiques, les pensions… Darrerament, en cada consell de ministres, s’augmenta en un 30% les inversions militars, ja que es pleguen a les pressions de l’OTAN. El govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz ha augmentat la inversió militar en uns 14.500 milions d’euros, tot i que (afegesc jo mateix). Segurament, un govern de l’extrema dreta augmentaria tant o més el pressupost militar, però això no és cap eximent ni excusa. En aquesta matèria el cinisme s’ha tornat doctrina.
Per què els partits polítics majoritaris, i inclús la resta, no es plantegen l’eixida de l’OTAN? Carmen afirma que això està tot lligat i ben lligat, que considera molt difícil una eixida de l’OTAN: Palentir (Pegasus) espia amb software, la màfia d’Stanford i Paypay (caretes de la CIA, de Elon Musk…), l’OTAN forma part de Breton Woods i el Banc Mundial, la UE era una creació per a poder atacar Rússia, estructures del món anglosaxó per continuar el robatori a escala mundial.
Vicent s’interroga si no seria millor destinar recursos a la cooperació internacional, a resoldre els problemes ecològics cada vegada més greus, els problemes d’extrema pobresa i de fam mortal i criminal? Blai considera que la via brutal i ràpida per resoldre els problemes econòmics dels Estats Units, retallar impostos als més risc i atacar, agredir i perseguir els immigrants i els més pobres, genera resistències als Estats Units. Cal la mobilització internacional per canviar una situació molt injusta, hostil i adversa que vulnera els drets humans.
No obstant això, Carmen apunta que als estats àrabs, hi ha especialistes a reconstruir el patrimoni enderrocat per les guerres i fer negoci. Faran més negoci, com afirmava la presidenta del Banc Europeu, guanyaran més diners. Si compren més armes, augmentaran el «valor» de les accions en les indústries armamentistes. Oscar assenyala que davant d’una crisi ecològica accelerada, en què està en qüestió la supervivència de la vida humana i la d’altres animals, caldria deixar d’invertir en pressupostos armamentistes i destinar els diners a resoldre problemes reals, socials, ecològics, d’extrema pobresa, vinculades a resoldre les necessitats humanes.
Finalment, Oscar denuncia la intervenció militar (de l’UME) després de la barrancada del 29 d’octubre de l’any passat al País Valencià, que, sens dubte, ens passarà la factura perquè no ix gratis, s’ho cobraran amb escreix. En canvi, Carmen, considera que l’UME és un organisme adequat per a resoldre els problemes generats per les barrancades, tot i que això suposa prioritzar les solucions militars a les civils. Oscar replica que prefereix les propostes civils per resoldre els problemes.
Un debat sobre el militarisme i contra les guerra que resta obert, per aprofundir més enmig d’una complexitat creixent, que sembla que des de les Corts espanyoles, en els debats parlamentaris, passen sense pena ni glòria, amb lleugeresa, com si no tingués cap repercussió en les nostres vides.
