Tots els anys, quan s’acosta el 28 de juny, en ple mes de l’Orgull, es desperta una onada d’intolerància i odi per part de la dreta i la ultradreta. I per a mostra, un botó. En un debat en l’Assemblea Regional de Múrcia sobre protocols d’acompanyament a l’alumnat trans, el diputat de Vox Antonio Martínez Nieto es va permetre dir, sense embuts, en un totum revolutum sense arguments ni criteri, que el mayor logro del comunismo ha sido sacar estas conductas [LGTBIQA+] del catálogo de los trastornos y meterlas en el catálogo de los derechos humanos. Com diuen per la seua terra, ¡qué disparate! Altre gos sense boç. Jo, sincerament, crec que el catàleg de desordres el tenen copat ells.
Per a una vegada que diuen una veritat, amb la matisació del terme comunisme, i ho fan com si fora una cosa negativa, tan bé que els ha vingut a molts d’ells la despenalització de l’homosexualitat. Si les imatges foren en blanc i negre, pensaria que eren de 1960 i del NODO. Amb bigotet, podria passar per Adolf Hitler o Paquita la Culona. Parlem del mateix espècimen que fa dos mesos va dir, en una tornada al passat, que tenemos el deber de combatir, incluso con violencia, la aberración moral del aborto y la eutanasia. Les seues blasfèmies és contra allò que lluitem moltes persones de bé i la prova que encara queda molt per fer.
Primer de tot, aquest neandertal d’Atapuerca no té ni idea de què és el comunisme. En sap el mateix que de llibertat, és a dir, res. Li convindria llegir un poc més, però els llibres d’història a sa casa són tan escassos com el monyo al seu cap. Segons aquest cabestre, els problemes que tenim en aquest sistema capitalista i burgés són deguts a un suposat comunisme sens dubte inexistent. Un esperit recorre Europa, l’obscura gesta comunista dels marietes i les ideologies de gènere. Però, els règims comunistes no eren homòfobs? ¿Quina pel·lícula té muntada aquest troglodita per a qui la diversitat sexual no hauria d’haver eixit de la llista de les malalties mentals porque atenta contra la naturaleza humana? Jo tenia entés que el comunisme és una teoria sobre la propietat, l’economia i les classes socials, de la mateixa manera que els drets trans formen part dels drets humans i la no discriminació. Que hi haja partits d’esquerres que defenen les dues coses no vol dir que siga una idea marxista. En qualsevol cas, si és com diu aquest bajoca, visca el comunisme i el camarada murcià! Ni Stalin, Lenin, Mao Zedong o el mateix Marx hagueren explicat millor per què la lluita progressista ha de ser transversal. Com va confessar la mítica Raffaella Carrà, una di noi, en una entrevista per a Interviú per a les presidencials xilenes de l’any 1977, siempre voto comunista.
D’altra banda, no tot és llibertat d’expressió i no totes les opinions són respectables. De fet, les d’aquest miserable no són conviccions, sinó discriminacions. És legal la cabassada de despropòsits que va proferir aquest subjecte amb sou públic en un parlament autonòmic? Jo trobe que semblant al·legat és més aïna constitutiu d’un delicte d’odi. No intervé la fiscalia en aquest cas? Si la justícia existira, en baixar de la tribuna d’oradors hauria d’haver sigut detingut per la Guàrdia Civil i posat a disposició judicial. A mi em sembla preocupant que aquesta gentola puga dir públicament aquestes barbaritats i no passe absolutament res. No podem normalitzar aquesta mena de discursos reaccionaris que advoquen per l’odi i la radicalització, que imposen la por i la inseguretat i que atempten directament contra els drets aconseguits durant anys per la lluita de les minories oprimides. Utilitzar una tarima institucional per a difondre perorates que estigmatitzen col·lectius vulnerables és molt perillós, molt més del que sembla. Les infàncies i les adolescències trans existeixen, i negar aquesta realitat no farà que desaparega, però sí que augmente el rebuig, la pressió i la incompressió que pateixen aquests xiquets i aquestes xiquetes diàriament.
Antonio Martínez Nieto, genio y figura, no és l’únic tocat de l’ala dins la formació verda. Un expert de Vox (bon oxímoron), el president de l’associació ultraconservadora Libertas, va denigrar fa poc la criança homosexual i va afirmar amb categòrica rotunditat en el Parlament de les Illes Canàries que los niños necesitan a papá y a mamá. Cal estar molt malalt per a dir aquestes coses, de veritat. Altre il·luminat murcià, de Molina de Segura més concretament. Creixen com un pi bord! Els arguments són tan fluixos que els dos van haver de llegir els papers, les seues catilinàries es desfan si no estan escrites i freguen el paroxisme de l’absurditat. És millor semblar un borinot però estar callat que parlar i aclarir tots els dubtes. Els nens només necessiten amor, carinyo, estabilitat, seguretat, confiança i comprensió, fa igual el tipus de família que tinguen. Bé, millor si no tenen un pare tan retrògrad com sa senyoria, que amb tan menyspreables paraules ha atacat i ofés moltíssimes persones, per exemple, a mi.
Altre front obert per aquests partits de molta Bíblia però molt poca humanitat són les mal anomenades teràpies de conversió, que són pràctiques pseudocientífiques, nocives i ineficaces que constitueixen una violació greu dels drets humans i que, en tant que tortura psicològica, finalment a partir d’ara estaran castigades en el Codi Penal. En els pamflets d’aquests mètodes reparatius apareix que l’homosexualitat es produeix perquè els homes han sigut seduïts per sa mare i, com que no han pogut tindre sexe amb ella, enfoquen l’energia sexual cap als homes. De bojos. Ningú tria la seua sexualitat, està en l’ADN de cada persona com assenyalen tots els estudis sobre la matèria. Ser gai, lesbiana, bisexual o trans no és cap malaltia. Ho diu la ciència, l’Organització Mundial de la Salut i qualsevol persona amb dos dits de front. Que l’amor divers es considere una patologia o una acció del diable en ple segle XXI és inacceptable. La diversitat sexual és un fet antropològic, forma part de la nostra societat i ens enriqueix com a col·lectivitat, tot i que aquest esperpent no se n’ha assabentat encara.
Reconeixia Feijóo fa uns dies que no descarta governar en coalició amb Vox, però que una línia roja per a un possible acord a escala nacional són les polítiques LGTBIQA+. Per això si se suman una pera y una manzana nunca pueden dar dos manzanas porque son componentes distintos (Ana Botella dixit), i per això també el seu partit va recórrer la Llei de matrimoni igualitari davant el Tribunal Constitucional, encara que després, els gais del PP, hipòcritament, també es casen. Per cert, de res! Que té a dir l’orensà de les proclames en forma de diatriba d’aquests dos personatges afins a Abascal? Les persones LGTBIQA+ no som cap ideologia ni un debat parlamentari, som ciutadans de ple dret. Les persones transsexuals mereixen la mateixa dignitat, igualtat, respecte i oportunitats que qualsevol altra. Però, és clar, els molesta tant que les infàncies trans tinguen drets adquirits i protecció legal que prefereixen perseguir fantasmes ideològics i inventar-se conspiracions abans d’acceptar que el món avança sense ells.
Si el gallec presumeix de defendre els drets del col·lectiu, per què el seu partit va tombar la proposta per a previndre l’assetjament transfòbic en les aules de Múrcia? Si tan progai és el Partit Popular, cosa que no es creu ningú, ¿per què Ayuso decideix no penjar la bandera LGTBIQA+ en la façana de la Reial Casa de Correus i per què el polèmic cartell anunciador del Madrid Orgullo 2026, un dels majors esdeveniments queer a escala mundial, sembla més aïna una campanya d’imatge de la ciutat totalment desconnectat de la demanda dels drets del nostre col·lectiu i les nostres lluites? La postal turística cutre, decebedora i poc orgullosa de l’alcalde Almeida és pur pinkwashing i invisibilitza les exigències reals de la nostra comunitat. No estem a la venda, no som una estratègia de màrqueting, i molt menys som cadires, balcons o caramels. Som molt més que tot això. Aquest és el vertader PP, el que arrossega Vox i que acaba d’abstenir-se en el Congrés en l’aprovació de la llei que castigarà amb penes de presó les falses cures de l’homosexualitat. Quina llàstima que no els done per aprovar teràpies per a deixar de ser feixistes!
Involució marca PP-Vox, dos partits que enyoren tornar a un passat de Déu, pàtria i família mentre que absolutament tot el que fan va en contra d’allò que prediquen. Resulta paradoxal que qui parla constantment d’adoctrinament intenta imposar la seua visió excloent de la societat. Aquests destrellatats de trona parlen de llibertat individual però no volen que els individus siguen lliures, discuteixen d’atemptats contra la naturalesa humana però ells, amb la seua ignorància, atempten contra la naturalesa de les persones LGTBIQA+. A algú li sembla mitjanament normal tant disbarat l’any 2026? Per això faig des d’ací una crida als futurs electors: penseu molt bé què voteu, perquè demà pot ser el vostre fill o la vostra neta la persona trastornada segons aquests llepaculs de missa i olla. Respectar és reconéixer la dignitat de totes les persones i no solament les que a ells els agraden. Una societat més respectuosa és una societat millor per a tothom.
Algunes dades tan reals com estremidores. Seixanta-cinc països del món criminalitzen encara l’homosexualitat. Les agressions contra el col·lectiu LGTBIQA+ s’han triplicat en tan sols dos anys a l’Estat espanyol. Més de la meitat de les persones que pertanyen a aquesta comunitat ha patit un fet repulsiu durant l’últim any. No són casos aïllats, en tenim molts exemples més, desgraciadament. En la desfilada de l’Orgull de Còrdova d’enguany hi va haver esbroncades, insults i, fins i tot, salutacions nazis. La policia local estava allí, al costat, ho va vore i no va passar res, i amb això ho dic tot. A València, al crit de ¡Vamos a limpiar el río de maricones!, diverses persones van ser perseguides i apedregades en el nou llit del riu Túria recentment. I a Mataró, el cap de setmana passat, un grup de deu energúmens va apallissar un menor de 16 anys al crit de ¡maricón de mierda! Aquest és el dia a dia dels no heterosexuals, i per això insistisc que quan l’odi es normalitza, la violència creix.
Després de declaracions com les analitzades i situacions com les descrites, de veres que encara hi ha gent que es pregunta per què continua existint l’Orgull? Estic cansat de repetir-ho, però no importa. Aquesta festa no és una celebració d’un dia, ni tan sols d’un mes, sinó el resultat del treball de tot l’any. És mobilització, identitat, reivindicació, denúncia i resposta col·lectiva davant l’odi sanguinolent proferit per aquests señoros en les institucions i els seus sequaços als carrers i en els centres de treball. És també resistència i lluita necessària perquè ningú siga atacat per ser qui és ni amar a qui vulga. I és memòria perquè convé recordar que els drets de què gaudim no van aparéixer del no-res, sinó que foren conquerits gràcies a l’esforç, la valentia i el patiment d’aquells que ens van precedir en aquesta defensa. Eixos drets no són permanents i cap avanç està garantit per sempre. Reivindiquem tot el que hem aconseguit fins ara, però lluitem també per tot el que queda per assolir encara. Com va dir l’activista afroamericana Marsha P. Johnson, no hi ha orgull per a alguns sense l’alliberament de tots i totes.
Sí, encara hi ha qui qüestiona els nostres drets. El cas d’Antonio Martínez Nieto n’és tan sols un exemple. I pensar que Vox, en els anys noranta, era un diccionari ple de cultura i ara és un partit polític ple d’incultura… La pregunta del milió és: quan entrarà Vox en el catàleg dels trastorns? Perquè malaltís és pensar com ho fan ells en el seu feliç viatge a l’edat mitjana. En temps de retrocés, la memòria de Pedro Zerolo i de tants altres és el millor motor per tal de no fer ni un pas arrere. L’homosexualitat, la bisexualitat i la transsexualitat no són cap malaltia; l’homofòbia, sí. Aquests discursos tan hostils i detestables de persones amb un cert poder amb faristol i micròfon perpetuen estigmes, prejudicis i la violència als carrers. I davant això, no és possible mirar cap a altre costat. Els drets no s’esborren, es conquisten batallant i cuidant la comunitat. És moment d’exigir, amb més raó que mai, el respecte a la diversitat i la igualtat de totes les persones, i per això continuarem defenent amb el cap ben alt, sempre, els drets humans. Contra la intransigència, visibilitat. Aprenguem a respectar totes les identitats. Defenguem el dret a ser i amar lliurement. Feliç dia de l’Orgull a tothom!
