El lema neoliberal aquell de “cal veure cada crisi com una oportunitat” sempre oblida explicar per a qui és la crisi i per a qui l’oportunitat. Una vinyeta de José Luis Martín apareguda a La Vanguardia poc després del desastre mostrava dos voluntaris llevant fang amb la pala mentre un li deia a l’altre: “Ara mateix ja hi ha comissionistes pensant com folrar-se amb les futures ajudes”.
Un “acudit” que descriu molt bé el funcionament d’aquest capitalisme del desastre explicat per Naomi Klein a la “Doctrina del xoc”. Mentre la gent encara es troba paralitzada pel terror, buscant els cossos dels éssers estimats entre el fang i la runa o tractant de sobreviure, comença a arribar la pluja de milions per a la reconstrucció a les empreses amigues. Empreses sovint especialitzades que veuen com només la mateixa arribada de la catàstrofe ja els fa pujar les accions i després els arriben els contractes a dit amb l’argument que cal actuar de forma immediata -o siga sense controls- per la situació d’emergència.
En la versió valenciana d’aquest capitalisme del desastre hi ha l’avantatge que les “empreses amigues” es troben més o menys localitzades gràcies a les diferents trames de corrupció compartides amb el PP.
Només dos mesos després de la dana, el diputat de Compromís Carles Esteve ja identificava una desena de contractes amb almenys huit empreses vinculades als casos Gürtel, Taula, Assut o Osvaldos i per valor superior als 84 milions d’euros. “Estan aprofitant la dana per fer caixa”, denunciava llavors Esteve des del faristol de Les Corts.
Uns mesos més tard, a finals de març, el periodista Lucas Marco ja calculava en 241,5 milions els contractes a dit relacionats amb la reconstrucció, i destacava “les empreses que van finançar el PP, entre les més agraciades”.
Subcontractació generalitzada
El llistat de contractes adjudicats per a la reconstrucció és inacabable i escapa a la capacitat d’aquest article. Entre el sector més beneficiat hi ha, òbviament el de la construcció, amb empreses com Becsa, Facsa o CHM, vinculades a la trama Gürtel, Pavagua Ambiental, FCC Aqualia o S.A.V., relacionades amb el cas Taula, o Ocide, esquitxada per les investigacions de l’operació Assut.
Però aquestes no són les úniques beneficades. El tinent general Francisco José Gan Pampols va ser nomenat vicepresident del govern i conseller per a la Recuperació Econòmica i Social amb l’únic objectiu de preparar un pla de reconstrucció, tasca per a la qual se li va adjudicar una sèrie de personal, entre funcionaris de la Generalitat i càrrecs de confiança i també va suprimir-se la limitació legal de salaris per a càrrecs per tal de poder satisfer les seues aspiracions econòmiques. Així doncs, malgrat haver contractat, en principi, un expert per tal de dissenyar aquest pla de recuperació, la principal tasca del nou conseller va ser contractar la consultora Pricewaterhouse -de nou amb un contracte d’emergència adjudicat a dit- per 2,2 milions d’euros l’“assessorament, assistència tècnica i consultoria per a l’elaboració d’un Pla de Recuperació Econòmic i Social de la Comunitat Valenciana, que incloga el diagnòstic, la planificació, la implementació, el seguiment i l’avaluació”. Una finalitat que s’assembla molt a la que en principi era la faena de Gan Pampols i el seu equip.
També la campanya de “foment de la cultura de la precaució davant fenòmens i situacions meteorològiques adverses” va ser licitada a una empresa externa per un import de 30.552 euros, així com la “conceptualització i disseny d’una marca paraigua” per a la campanya, que va ser adjudicada mitjançant un contracte menor -sense necessitat de publicitat- de 14.520 euros.
De nou, com en el cas de les ajudes d’emergència o els mateixos serveis d’emergència, l’administració apareix sense aparent capacitat d’execució autònoma més enllà de les funcions de caixer automàtic i externalitzacions.
Ajudes directes a multinacionals
Tampoc les ajudes directes a les empreses afectades ha estat equilibrat. A inicis d’octubre vora 3.500 xicotetes i mitjanes empreses afectades encara estaven esperant les valoracions del Consorci de Compensació d’Assegurances, depenent del Govern espanyol, i encara no havien cobrat.
Un informe de la Cambra de Comerç de València, publicat per l’aniversari de la barrancada, xifrava en un 15% les empreses industrials de la zona afectada que no han tornat a obrir -i detallant que un 5,8% era conseqüència directa de la tragèdia- mentre que en el sector serveis, la xifra es disparava al 30%. Resulta obvi que les empreses familiars i els autònoms són els principals perjudicats, deixant més quota de mercat a les grans empreses i les multinacionals-
Aquestes, al contrari, són les més beneficiades per les ajudes directes. Segons una investigació publicada per la Directa, empreses com Heineken, Adidas, Decathlon, Sprinter, Kiabi, Danone, Ford, Clece (part del Grup ACS, la constructora de Florentino Pérez), Air Nostrum o Cimsa, la principal multinacional cimentera del món, es troben entre els beneficiaris de les ajudes directes a la reconstrucció atorgades, tant per la Generalitat com pel Govern espanyol.
El turisme, el gran beneficiat
Malgrat que la indústria turística no va resultar especialment afectada per la dana, ja que les localitats més inundades no eren especialment turístiques i la barrancada va produir-se quan ja havia passat la temporada alta, el sector ha estat un dels més beneficiats pels pressupostos de reconstrucció.
De fet, es va establir un programa específic anomenat “Recuperem Turisme 2025” dotat amb 5,1 milions d’euros que després s’ampliarien fins als 10,1 milions. Un programa que finançava estades a equipaments turístics del País Valencià a aquells “afectats de la dana” -en realitat, residents a municipis afectats, un matís força rellevant- que ho sol·licitaren.
El mateix Mazón no va amagar les intencions del programa al subratllar que tenia com a objectiu “reforçar el turisme intern com a motor econòmic i eina de cohesió social” a més, clar, d’una voluntat “d’ajudar les persones afectades per les riuades a recuperar el seu benestar emocional”. Així doncs, mentre les unitats de salut mental de la sanitat pública continuen infradotades i no s’ha implementat cap pla especial per atendre la població afectada, es justifica la injecció de diners públics a la indústria turística com un programa de “benestar emocional”.
Una de les teories esgrimides per a explicar la resistència del govern Mazón d’enviar l’alerta per risc d’inundacions el 29 d’octubre -defensada entre altres pel periodista Sergi Pitarch al llibre “29-O. Les hores del caos”- era que “no es volia espantar el turisme en la vigília del pont de Tots Sants.
Una teoria que podria semblar molt boja, però que cal tenir en compte veient el pes polític del lobby turístic a l’actual consell -i més fa un any, amb Núria Montes en el paper de delegada d’Hosbec al govern. L’escàndol amb què la dreta política i mediàtica de Madrid va reaccionar a l’enviament d’un ES-Alert al setembre del 2023 per una alerta roja de l’Aemet que després va quedar en res, acusant de les “conseqüències socials i econòmiques” -en paraules del president andalús Juanma Moreno- de les alertes, podria també apuntar en aquesta direcció.
