Des de temps immemorials, les ciutats s’han establert a la vora d’un curs fluvial. També les ciutats vinculades estretament al mar han crescut prop de la desembocadura d’un riu o una rambla. Els noms de molts rius s’associen automàticament amb determinades ciutats: el Tàmesi, el Sena, el Danubi… Fins i tot rius de poc cabal identifiquen grans metròpolis, com el Manzanares. L’aigua del riu és la vida de la ciutat, remet als seus orígens, és la seua raó de ser. El riu és el fonament de la ciutat. Per això, en la cartografia i iconografia històrica tradicional, el riu —o la mar— es dibuixa en la part inferior del plànol o de la imatge, «sostenint» la ciutat. La convenció de representar-les amb el nord geogràfic apuntant cap amunt és relativament recent. Els escuts i segells medievals de la ciutat de València mostren aquella disposició. N’hi ha un a la porta dels Apòstols de la Seu. És un escut ciutadà que figura una fortificació —la ciutat— assentada sobre unes ones esquemàtiques, com un vaixell navegant per les aigües del riu:
El famós plànol de València elaborat per Tosca, ja al segle XVIII, encara segueix aquesta concepció:
El riu assenyala el «nord». Sense ell, la ciutat perdria l’orientació. El riu articula la ciutat, la protegeix per un flanc, la comunica vall amunt i avall, la proveeix de tot i en recull les deixalles. La ciutat navega venturosa sobre les seves aigües. Però també hi pot naufragar… Aleshores la desgràcia s’abat sobre els ciutadans i els impressiona durant dues generacions: la que pateix el daltabaix i la següent, més jove, que conserva la memòria dels majors —una fixació obsessiva. Més tard, es coneix el risc, sí, perquè la natura periòdicament dicta el seu memento amb variades intensitats. Però el perill s’incorpora a la rutina i la catàstrofe major s’oblida o ja no té la vividesa d’una experiència en carn pròpia. A més a més, per què hauríem d’abandonar el lloc on sempre hem viscut? No ho volem. On aniríem? Preferim assumir el risc. Ni les inundacions, ni la sequera, ni els terratrèmols ni les ventades ens hi expulsaran. Per això, la planificació del territori sempre tindrà aquesta limitació «psicològica». Avui les ciutats ja no depenen d’un riu com abans. No el necessiten, si no és com un atractiu turístic més. Tanmateix, continuen instal·lades a la vora, en virtut d’una llei fonamental de l’urbanisme, la de la permanència.
Al País Valencià, hi ha el PATRICOVA, que és el Pla d’acció territorial de caràcter sectorial sobre prevenció del risc d’inundació a la Comunitat Valenciana. Els mateixos autors ja ens diuen avui que ha quedat obsolet d’un dia per l’altre. Cada catàstrofe supera l’anterior, si no en magnitud, en imprevisibilitat. Ens defensem per un flanc i la natura ens ataca per un altre. Sempre ens hi troba desprevinguts. Sospitem un impacte del canvi climàtic en la magnitud i freqüència de les inundacions, però no sabem mesurar-lo ni, per tant, confirmar-lo. En canvi, el fet provat i comprovat és la incertesa de les inclemències naturals. Estem lluny de preveure-les amb un mínim de garanties d’encert. És veritat que determinats eixamples urbans no s’haurien d’haver permès en algunes zones inundables. Però ja hem vist que les ciutats s’obstinen a no separar-se de rius i rambles, i amb elles les respectives ampliacions. En un territori molt densificat, que ha crescut molt ràpidament, amb una orografia difícil, la planificació ha anat a remolc de les necessitats d’eixamplament. L’organització territorial és complexa i hi intervenen moltes altres variables. D’altra banda, també cal dir que el PATRICOVA obliga a aplicar certes mesures «arquitectòniques» en funció del risc de la zona on s’assenta un edifici: una determinada altura del nivell de planta baixa, un determinat grau d’estanquitat en els buits, etc. Esperarem les estadístiques, però és previsible que la major part de les víctimes mortals en edificis —deixant a part, doncs, les atrapades en els cotxes o en intentar salvar-los— s’hauran produït en habitatges en plantes baixes sense possibilitat de pujar-se’n enlloc. I encara aquestes són ineficaces en el cas de les persones majors o amb problemes de mobilitat.
Caldrà actualitzar el PATRICOVA i millorar-ne les previsions, però això no serà suficient. Tothom està d’acord que en la barrancada ha fallat el sistema d’alarma. Fa poc també ho vam veure en l’incendi de Campanar. Al marge de les causes i de les inevitables pèrdues materials, l’elevat nombre de morts té a veure amb el retard en l’evacuació del personal. Si bé tenim mitjans tecnològics per a fer arribar instantàniament avisos a tota la població, el problema no és fàcil de resoldre. L’encert de les previsions meteorològiques ha millorat moltíssim, però fins a cert punt. A més a més, es tracta de previsions meteorològiques, no de distribució de cabals en una orografia enrevessada. Aleshores, què cal fer quan sona l’alarma estrident? Una vegada incorporades a la rutina, l’efectivitat de les alarmes toparà, d’una banda, amb la indisciplina de la ciutadania i, de l’altra, i sobretot, amb els interessos econòmics. Qui pagarà les pèrdues de tancar les fàbriques i enviar els treballadors a casa? A falta d’informacions concretes sobre el retard en l’alarma del passat 29 d’octubre, jo no trobe cap altra explicació «racional» que aquesta: la pressió dels empresaris per no tancar. No tinc cap informació concreta per a sostenir aquesta hipòtesi. Si algú en sap més, que ho explique. Quina altra explicació podríem aportar-hi? Aquests dies s’ha insistit molt en la incompetència dels gestors polítics. És molt possible. Però tenen tècnics que els assessoren, amb experiència en la gestió d’altres catàstrofes. La qüestió clau és que fer sonar l’alarma i enviar a casa la gent implica un consens previ: que si la previsió falla i l’alarma es queda en falsa alarma, no ens hi girarem contra aquella decisió. Jo no voldria pagar les conseqüències d’una falsa alarma, però els empresaris em sembla que tampoc estan disposats a assumir ells sols la trencadissa.
Amb una previsió difícil i una gestió de les alarmes plena d’espines, només resta fer compte dels danys i reconstruir tan ràpidament com es puga les destrosses. És la tercera pota en el govern d’una catàstrofe natural, de dificultat no menor. De la reconstrucció de les infraestructures se n’encarrega, bé o malament, l’estat i les companyies subministradores. És encara més difícil la reparació dels danys en les propietats i negocis particulars. La distribució de les ajudes públiques no només està condicionada pels diners disponibles, sinó per la capacitat de canalitzar-los proporcionalment allí on calen. Cal elaborar un mapa tècnic de l’estat de les edificacions i un mètode homogeni i objectiu de valoració dels desperfectes. En aquest àmbit tècnic, és just de mencionar l’esforç de l’Institut Valencià de l’Edificació (IVE), que des de fa anys ha anat preparant un Protocol tècnic per a la inspecció i avaluació d’edificis afectats per catàstrofes. Ja tenen l’experiència de les inundacions al Baix Segura, dels incendis forestals a la Marxuquera i altres. El protocol preveu avaluar en un primer moment el risc derivat dels danys en les edificacions, proposar unes mesures urgents de seguretat i valorar un índex de danys de cara a quantificar econòmicament la reparació. El resultat de les inspeccions genera una cartografia de les conseqüències de la catàstrofe. Hi ha pel mig el concepte de vulnerabilitat. Si la perillositat quantifica la probabilitat d’una catàstrofe d’una determinada magnitud, la vulnerabilitat quantifica el dany provocat per una catàstrofe en un territori, donades les seues característiques constructives, etc. El protocol de l’IVE serveix com a pla d’acció per al Grup d’edificacions de la unitat bàsica d’avaluació de danys i recuperació, previst en el Pla Territorial d’Emergències. L’activació d’aquesta unitat d’emergències correspon a la Generalitat Valenciana. Però això ja són figues d’un altre paner.
