El passat 5 de desembre, en el marc del sorteig de la Copa del Món de Futbol 2026, el president de la FIFA, Gianni Infantino, va fer entrega a Donald Trump de la primera edició del FIFA Peace Prize – Football Unites the World. Un premi per recompensar les persones que han dut a terme accions excepcionals i extraordinàries per la pau i que, fent-ho, han unit la gent arreu del món.
Crec que la FIFA ha creat el seu propi Ig Nobel de la Pau. Recordem que els Ig Nobel (que pronunciat tot junt en anglés significa innoble), parodien els Premis Nobel, celebrant investigacions absurdes però reals. Encara que fins dels Ig Nobel s’han entregat alguns guardons relacionats amb la pau, segons la meua opinió, el FIFA Peace Prize atorgat a Trump resulta insuperable com a paròdia de l’absurd.
Un premi a mida i sense transparència
Comencem subratllant que, darrere la retòrica de la FIFA del reconeixement a gestos diplomàtics i de reconciliació, és un premi que naix amb moltes ombres: no s’ha explicat el procés de selecció, els candidats ni els criteris emprats. Fins al moment en què ix publicat este article, l’esmentada institució esportiva no ha revelat cap detall sobre el procés seguit per atorgar el premi.
La FIFA ha creat un premi de la pau per a Donald Trump, similar a una medalla de joguet que es dona a un xiquet que pica de peus per aconseguir el reconeixement d’un mèrit que no ha guanyat realment. Un guardó per a un home vanitós de 79 anys que, com que cap directiu de la FIFA s’atreveix a contrariar, de l’apropia com si fos un mèrit personal. Si el Nobel de la Pau no el reconeix, la FIFA li dona un premi a mida.
La cerimònia: una coreografia de vergonya aliena
El moment estel·lar del premi el trobem en la mateixa cerimònia: Una hostessa sosté en una espècie de coixinet amb una medalla, de sobte Trump —incapaç d’esperar, de seguir el protocol, o de cedir un segon de protagonisme— s’abalança, agafa la medalla i, fent la gracieta, se la planta al coll ell mateix. És tan impacient que no pot esperar que Johnny, com li diu Trump a Gianni Infantino, li la col·loque. Literalment, s’autoimposa el premi. A més, el guardó no acaba amb la medalla: també hi ha un enorme trofeu i un certificat acreditatiu del guardó. Tres en un. Tot per tal que el xiquet malcriat i maleducat quede ben satisfet i deixe de ploriquejar. Però este premi no fa sinó reforçar-li la conducta, ja que recompensa una actitud que, precisament, hauria de ser qüestionada
Ni humilitat ni protocol ni respecte esportiu. Ni tan sols el gest simbòlic d’esperar que el president de la FIFA li la col·loque. No. Trump s’autocorona i s’autoproclama campió de la pau davant les càmeres del món sencer. És gairebé un sketch: una declaració rotunda d”Açò és meu’, mentre el seu majordom Johnny li aplaudeix la gràcia.
Servilisme i complicitat de la FIFA
El FIFA Peace Prize és un exercici de servilisme i complicitat que retrata la relació d’este organisme esportiu amb el poder. Tot indica que la FIFA vol evitar qualsevol fricció amb l’amfitrió més imprevisible de la Copa del Món del 2026, un esdeveniment amb una repercussió mediàtica equiparable als Jocs Olímpics que, per cert, també se celebraran als Estats Units, a Los Angeles, el 2028. En només dos anys, este país serà l’epicentre dels dos espectacles esportius amb més audiència del planeta: dues oportunitats que difícilment deixarà passar Trump per a promocionar-se.
El premi no reconeix cap mèrit futbolístic ni ús d’este esport per a fomentar la pau, que seria l’esperable. Però tampoc desprèn cap vocació de pau. És la diplomàcia del futbol convertida en genuflexió: un premi de la pau al servei del poder, no de la pau. En lloc d’honrar trajectòries dedicades a la reconciliació i a la defensa dels drets humans, la FIFA converteix la pau en una moneda de canvi útil per satisfer el capritx i l’ego de Trump.
Premis a mida com este generen una profunda dissonància ètica. Quan una institució esportiva, guiada per interessos econòmics i corporatius, decideix que un dirigent polític com Trump mereix un guardó per la pau, la mateixa noció de pau corre el risc de reduir-se a un simple ornament estratègic. Lluny d’enfortir el valor de la pau, contribueix al seu deteriorament simbòlic.
Quan l’esport esdevé política: un (altre) precedent perillós
La FIFA prohibeix als i les futbolistes mostrar missatges polítics als terrenys de joc, defensant la seua neutralitat. Però el president de la FIFA acaba de convertir un acte esportiu com el sorteig dels grups de la Copa del Món en una escenografia de legitimació geopolítica sense que ningú de dins alce la veu. Si la FIFA és un organisme estrictament esportiu i no polític, quin sentit té que li done un premi de la pau a Donald Trump?
La FIFA havia mantingut fins ara certa ambigüitat moral: sabíem que no era exactament un temple de virtut, però almenys feien l’esforç de dissimular-ho. Ara ja ni això.
Guardó de pau, política de guerra armada
El premi resulta grotesc, ja que Trump ha comés greus violacions dels drets humans dins dels mateixos Estats Units —un país on encara s’aplica la pena de mort en alguns Estats—; ha donat suport incondicional al govern d’Israel durant el genocidi del poble palestí i, lluny de promoure la pau, ha amenaçat Veneçuela mitjançant el desplegament de vaixells de guerra i el llançament de míssils al Carib contra embarcacions que, segons afirma, estaven vinculades al narcotràfic. Executant els seus tripulants públicament (amb imatges televisades), sense proves, ni judici previ ni cap possibilitat de defensa, evocant més els linxaments del Far West que no pas el funcionament d’una democràcia.
És així com actua un premi de la pau? Què pensaríem si estes mateixes accions les duguera a terme el govern d’un altre país? Sens dubte, hauríem de començar a considerar el seu president com a candidat al FIFA Peace Prize, un guardó del qual encara no sabem si es tornarà a concedir o si es repetirà any rere any per reconéixer la tasca antibel·licista de Trump, president d’un país que reconeix constitucionalment el dret a portar armes, amb una de les taxes de possessió per habitant més altes del món, i que acull la indústria armamentística més poderosa del planeta.
El perill de la normalització: què implica per a l’esport i la política global
Des que Mussolini i Hitler van descobrir la utilitat de l’esport com a instrument de legitimació i de projecció d’una imatge amable dels seus règims autoritaris, sabem fins a quin punt pot convertir-se en una poderosa eina de propaganda. El FIFA Peace Prize ens recorda que este risc continua ben present.
Trump no ha rebut un premi per la pau; ha rebut un trofeu honorífic concedit per una organització que confon valors amb màrqueting i diplomàcia amb servilisme. Este premi, una mena d’Ig Nobel particular atorgat per un organisme amb un poder immens, pot provocar un somriure per la seua absurditat, però també hauria de fer-nos pensar sobre les conseqüències que té per a la tan proclamada neutralitat de les institucions esportives i per a la seua contribució a la credibilitat moral de l’esport en conjunt.
No puc evitar la temptació de plantejar, per concloure este episodi tan surrealista, una pregunta tan improbable com desitjable: s’imagineu que Trump tornara el premi i renunciara al seu apreciat guardó? Sens dubte, seria l’única mostra clara de pacifisme en tota esta història.
Pere Molina, Departament d’Educació Física de la Universitat de València
1
