Per a moltes treballadores i treballadors, el diumenge és sinònim de jornada laboral. Ja no és el dia de descans, de trobada, de vida comunitària. És el dia en què les grans superfícies obren com si res, mentre una part de la classe política gira l’esquena a una reivindicació bàsica del poble: guanyar temps per viure. I això no és casualitat, sinó una decisió política en tota regla. El capitalisme no descansa, però nosaltres sí que ho necessitem.
Els partits de la dreta i el PSOE, alineats com sempre amb els interessos de les grans empreses, bloquegen sistemàticament qualsevol intent de limitar l’obertura comercial en diumenges i festius. Parlen de “llibertat”, però és la llibertat dels poderosos per seguir acumulant beneficis a costa del benestar i el temps de vida de la gent treballadora. El que està en joc no és només el model comercial: és el model de societat.
Compromís hem de recuperar amb força una bandera que vam començar a alçar fa temps: la de posar la vida —i el temps per viure-la— al centre. Ho vam fer quan governàvem, i hem de tornar amb la convicció que hem de deixar de ser un País que no descansa.
Governar és decidir de quin costat estàs.
Estàs amb els que volen obrir un centre comercial a qualsevol preu? O estàs amb els petits comerços, amb les famílies que volen compartir un diumenge, amb els pobles que lluiten per no quedar buits?
Perquè sí, la defensa del tancament en festius i diumenges també és una eina de lluita contra el despoblament. Al nord, als pobles d’interior, el comerç local és molt més que un servei: és una trinxera de resistència. Quan obrim set dies a la setmana els grans centres comercials a les ciutats, condemnem els petits negocis rurals. El capitalisme concentra, arrasa i buida. I això passa cada diumenge, mentre es banalitza la paraula “llibertat”.
La proposta és clara: tancar els grans establiments comercials en diumenges i festius, i fer-ho com a compromís de govern. No és només una mesura econòmica. És una mesura política, social i cultural. Com diu una de les escenes més mítiques de Temps Moderns de Chaplin, on l’obrer és engolit literalment per la màquina: el sistema no s’atura, però nosaltres sí que podem —i hem— de posar límits. I el primer límit és el temps: el temps per viure, per respirar, per no ser mà d’obra permanent.
Cal valentia per defensar el que és just. Cal desobeir els dictats de les grans cadenes. Cal tornar a posar la vida al centre. I això passa, també, per recuperar els diumenges i els festius. Per la dignitat, pel comerç local, per la vida als pobles. Per la classe treballadora. Per la construcció popular i nacional del País Valencià.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
