Una parella, un home i una dona, està asseguda en un local del centre de València. Ambdós, turistes alemanys que fan una parada al Cap i casal. Es troben en una orxateria, a la terra de la xufa, però han demanat un café. Després d’una breu conversa, se’n van sense haver tastat la beguda per la qual és conegut l’establiment. És el 2024 i d’ací a un any l’orxateria Santa Catalina farà 240 anys.
L’estada del matrimoni alemany no és una excepció, si no és ben bé la regla. La gran majoria de persones que hi ha al local són turistes: italians, alemanys, castellans i catalans. Ja fora, uns britànics diuen que els ha agradat. «L’acabem de tastar i sí que ens ha agradat l’orxata, és la primera vegada. Bona experiència», explica la parella. València ha fet rècord de passatgers a l’aeroport de Manises enguany.
Hi ha un matrimoni que parla en català, però amb la cambrera ho fa en castellà. Fa 239 anys segurament s’hagueren entés millor en valencià que en castellà. Així ho reflecteix el mural de ceràmica de Manises de l’entrada exterior principal, on apareix una representació de la conquesta del rei Jaume amb escuts quadribarrats. Només quadribarrats.
Hi ha dos salons, un baix amb forma de ela que té una altra eixida lateral al carrer dels Jofrens. El saló de dalt és l’accés previ al bany. Si va una persona amb diversitat funcional, té complicat anar al bany. No hi ha accés per persones amb discapacitat física. La cambra superior té uns llums amb caiguda de llàgrima que atorguen un aire senyorial que recorda altres temps.
Totes les persones que treballen de cara al públic són dones. Totes estrangeres, s’aprecia cert accent de països de l’est, segurament de Romania. No és ben bé segur. També n’hi ha dues que són sud-americanes. Fan certa carassa de sorpresa i estupor quan senten un client demanar en valencià. Atenen amb amabilitat i no posen cap impediment per demanar en la llengua del territori. S’ha de pagar al moment com si es tractara d’un restaurant de menjar ràpid. L’experiència, 4,90 €. Cinc euros per una orxata d’un terç de litre i un fartó de l’expositor.
El producte
El producte, és a dir, l’orxata i un fartó, és el que la gran majoria de visitants demana. La cambrera no pregunta per l’estat de la beguda. És habitual que a les orxateries tradicionals amb servei en taula es pregunte si es vol l’orxata granissada, líquida o mixta. Davant aquest fet, se suposa que es vol mantenir l’essència inicial de la beguda, ja que el granissat ha estat una possibilitat gastronòmica posterior. L’orxata té un punt d’amargor un poc pujat. Està saborosa, però es troba a faltar un punt més de dolçor. El fartó, per la seua banda, invent molt posterior a l’elixir, està poc esponjós. És tradicional. La combinació d’ambdues ajuda a augmentar l’esponjositat del dolç i endolcir el refrigeri.
Per a sorpresa de l’hoste, dues taules davant seu hi ha un antic company d’universitat. Un xic de Vila-real que amb la cambrera parla castellà i amb el seu company de taula, valencià. El jove no demana orxata, vol alguna cosa per menjar. El tastador de Diari La Veu, s’acosta i el saluda.
Diari La Veu ha demanat parlar amb alguna persona responsable de l’orxateria per a conéixer més anècdotes, dades o qüestions i poder contar-les als nostres lectors, però no han volgut atendre’ns. Tenir la fama no és sinònim de complir les expectatives. És clar que el públic valencià i autòcton ja no és el seu públic. El turisme és com el Gat de Schrödinger, que el fet de ser-hi canvie la realitat. Parafrasejant el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, que alhora va fer-ho amb Fuster, l’orxata serà turística o no serà.
Si en sabeu més d’orxateries curioses, antigues, artesanals o dignes de menció, deixeu als comentaris les vostres propostes per continuar dibuixant el país de l’orxata.
