Hi ha decisions polítiques que passen quasi sense fer soroll, discretes, com si no tingueren massa importància, però que en realitat poden marcar el futur d’un país, d’un continent i, en última instància, de la vida de la nostra fràgil espècie al planeta Terra.
La votació al Parlament Europeu sobre la reducció del noranta per cent de les emissions per a l’any 2040 és una d’eixes decisions. No es tractava d’un matís tècnic ni d’una frivolitat ecologista: era una de les peces centrals de l’estratègia europea per aturar l’escalfament global. I, tot i així, els eurodiputats del PP espanyol van decidir trencar la disciplina del seu propi grup i votar en contra, alineant-se amb l’extrema dreta climatoscèptica. Vist des de Brussel·les, és un despropòsit; vist des del País Valencià, és la conseqüència natural d’haver lligat la governabilitat a uns socis que neguen l’evidència científica.
Perquè aquest vot no s’entén sense l’ombra allargada de l’extrema dreta de Vox sobre el Consell. Quan un govern depén del suport d’un partit negacionista, el clima es converteix en moneda de canvi, en una peça més del mercat polític. I aleshores, les decisions que haurien de respondre a criteris científics, tècnics i de responsabilitat intergeneracional es prenen tenint en compte els equilibris interns del pacte per al govern. El que es vota a Europa es negocia a València —o, millor dit, a Madrid— per polítics mediocres i indecents. I Europa acaba pagant els pactes valencians. Així de cru, així de senzill, així de perillós.
Aquest fil que comença a Brussel·les arriba directament al País Valencià, especialment si recordem el que va passar —o, millor dit, el que no va passar— la nit de la DANA. Aquella nit de tempestes descomunals, amb carreteres tallades, municipis inundats, famílies atrapades i serveis d’emergència al límit, el president Carlos Mazón no va aparéixer. Ni una compareixença urgent, ni una imatge de lideratge enmig de la catàstrofe. Va destacar per la seua absència. I quan els periodistes, les alcaldies afectades i la ciutadania van demanar explicacions, Mazón es va amagar darrere una bateria de versions contradictòries que no han fet sinó engrandir el dubte sobre què estava fent realment.
Un dia afirmava que estava “coordinant-ho tot des del primer moment”; l’endemà assegurava que no havia anat als punts crítics “per no destorbar”. Altres dies deia que estava “al Palau” —sense cap prova— i més tard explicava que estava “fent tasca interna mentre es canviava de roba”. Les explicacions variaven segons el micròfon, segons la pressió i segons el moment. Però totes compartien la mateixa característica: evitaven la veritat. Un president que no diu on era en una emergència climàtica i que modifica el seu relat a mesura que el vent bufa no és un president absent; és un president que sap que la seua absència no és justificable.
La seua reacció posterior confirma este diagnòstic. Ha comparegut tard i forçat a les Corts Valencianes i al Congrés dels Diputats, i les seues intervencions han sonat més a justificació burocràtica que a exercici de responsabilitat. Cap compareixença, per molt solemne que siga, pot substituir el lideratge que no es va exercir aquella nit. I la raó profunda és exactament la mateixa que explica la votació europea: el clima no és una prioritat per al govern valencià mentre continue depenent de la dreta radical. Parlar d’emergència climàtica, de prevenció, d’adaptació o de responsabilitat institucional incomoda els negacionistes. I allò que incomoda els socis, s’evita.
El més greu és que esta lògica no es limita a dos episodis puntuals. El clima ja ha sigut moneda de canvi en moltes altres decisions del Consell. Ho vam vore quan el govern valencià va relegar a un segon pla els plans de protecció del litoral i la regressió de platges —documents científics que alertaven de riscos imminents— només perquè l’extrema dreta els qualificava d’“alarmisme” i exigia retirar-los de l’agenda política. Ho vam vore quan es va retallar educació ambiental i prevenció d’incendis en un any amb alerta màxima de risc forestal. Ho vam vore quan el Consell va eliminar el terme “emergència climàtica” de documents oficials, com si els mots pogueren alterar la realitat física dels fenòmens extrems. Ho vam vore quan es van retirar campanyes de sensibilització sobre l’aigua perquè “alarmaven” i quan es van frenar programes municipals d’adaptació climàtica.
I ho vam vore, sobretot, quan el Consell va acceptar el preu que li va imposar l’extrema dreta per aprovar els pressupostos. Una claudicació política que no va ser només pressupostària, sinó simbòlica: es va assumir que el relat negacionista marcaria el ritme. I ara, amb una successió interna en marxa dins del PP, el Poble Valencià es pregunta de forma inevitable: quin altre preu pagarem els valencians perquè l’extrema dreta done suport al candidat que substituïsca Mazón? Si per uns comptes autonòmics ja van exigir reduir l’agenda verda, rebaixar polítiques ambientals i esborrar conceptes com “emergència climàtica”, què demanaran ara per avalar un nou president? Tot apunta que la moneda del canvi serà completar el que ja han començat: deixar de reconéixer la crisi climàtica de forma total, eliminar qualsevol rastre institucional d’alerta científica i reduir la política climàtica a zero.
El preu del clima ens condemna. I cada vegada que s’apuja, el futur del País Valencià es fa més fosc.
Cada vegada que això passa, el mateix interrogant plana sobre nosaltres: com pot el Consell governar contra les premisses de la ciència? Com es pot ignorar allò que diu cada informe científic, cada model climàtic, cada institució europea i cada universitat del món? Com pot actuar com si la ciència fora una opinió i no el coneixement acumulat que ens permet anticipar catàstrofes?
Ja tenim consciència que el País Valencià és un territori especialment exposat: litoral fràgil, conreus vulnerables, muntanyes seques, municipis que viuen amb l’aigua al coll. I, tanmateix, tenim un govern que actua com si gestionar contra la ciència no tinguera conseqüències.
Però, al remat, la part més inquietant és la reacció social: massa silenciosa, massa tímida, massa resignada. Ni la votació europea ni les contradiccions de Mazón ni la paralització de polítiques ambientals han generat el debat que haurien d’haver generat. Quan la ciutadania deixa de reaccionar, la política deixa de sentir-se obligada a retre comptes. I així és com el clima es converteix definitivament en moneda de canvi, així és com es fa fort el relat de l’extrema dreta.
El clima no és negociable. No és una carpeta més. No és un tema secundari. És la base de la vida, del territori, de l’aigua, de la salut i de la dignitat col·lectiva. Si Europa està en un moment decisiu, el País Valencià també. Les decisions que es prenguen ara condicionaran el futur de generacions senceres.
I per això cal dir-ho amb tota la claredat: mentre el PP continue cedint davant les exigències de l’extrema dreta, el clima continuarà sent moneda de canvi. Però el clima no es pot intercanviar. No es pot negociar. És el fonament del nostre futur. I l’única manera de protegir-lo és exercir la democràcia: informar-se, votar, exigir, triar governs que no governen contra la ciència, sinó d’acord amb ella. Perquè si el clima continua sent sacrificat en els pactes polítics, el preu —inevitablement— el pagarem tots nosaltres.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
