Sant Vicent del Raspeig és un municipi de la comarca de l’Alacantí amb una població, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, de 60.269 habitants. Eixa xifra no inclou la gran quantitat de xavals i xavales que no s’han censat en aquesta ciutat estudiantil on se situa el campus de la Universitat d’Alacant. Molt pròxima a la capital i ben connectada amb diversos mitjans de transport, la localitat on va predicar sant Vicent Ferrer a començament del segle XV forma un continu urbà amb Alacant. D’ací és el bròfec i poc Honorable conseller d’Educació, Universitats i Ocupació, José Antonio Rovira, i també ho fou altre conseller en els governs d’Eduardo Zaplana i de Francisco Camps com José Ramón García Antón, que va ocupar com a última cartera la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge abans de la seua sobtada mort l’11 d’agost del 2009.
Però hui no vull parlar d’homes, sinó de dones i, a més a més, santvicenteres, genuïnes o d’adopció. Això, evidentment, implica fer referència a oficis femenins d’antany ja desapareguts que hi van ser exercits exclusivament per fembres, com ara les brodadores, de fama per tot el territori, o les guardabarreres, de les quals ja vaig parlar en un reportatge publicat en aquest mateix diari el 28 de març del 2024. També de les músiques, perquè Sant Vicent ha sigut sempre un poble amb molta tradició musical, sobretot en el gènere clàssic, popular i el pasdoble. I una prova d’aquest art i d’aquesta passió és l’escultura en reconeixement a tots els seus músics situada precisament en la plaça d’una cèlebre i insigne compositora local, María Ascensión Guijarro Jover (1915-1996), autora de la versió en valencià de l’himne oficial titulat “Sant Vicent, el meu poble” i fundadora de la coral La Aurora l’any 1960.
Si avancem en el temps, és imprescindible esmentar tota una institució a la vila com és la mare de l’actual propietari del quasi centenari cine L’Esperança, famosa pels seus entrepans de truita de creïlles que ara ja prepara el fill. Seguint amb altra activitat, la de la fotografia, cal mencionar Basi Pradas i el negoci Bayli, per on ha passat tothom abans de l’aparició dels fotomatons i que abandonàrem el costum de revelar els rodets de negatius amb l’arribada de les càmeres digitals i dels telèfons mòbils. Tot i que del Verdegàs, una partida que actualment pertany a Alacant però que durant el segle XIX formava part de Sant Vicent del Raspeig, és la reconeguda investigadora María Blasco Marhuenda, una científica especialitzada en els telòmers i l’enzim de la telomerasa que ha dirigit fins al gener d’aquest any el Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) i que va cursar els estudis secundaris en la localitat on ara un institut, el número 5 al costat de ma casa, du el seu nom. I, finalment, encara que no nascudes ací però sí que hi viuen i estic segur que se senten tan santvicenteres com les que més són les excel·lents escriptores Gràcia Jiménez, col·laboradora d’aquest diari, i Lliris Picó, dos referents en la narrativa valenciana actual.
Si donem el salt a la política, tenim tres dones de la terreta que són esposes o nóvies de dos governants i del líder nacional d’un partit que recentment ha manifestat que vol expulsar tots els immigrants, també els de segona generació. Si els seus consorts són ben coneguts, elles són discretes, es mantenen en un segon pla i passen desapercebudes, no apareixen en els mitjans de comunicació ni es prodiguen en les xarxes socials i deixen tot el protagonisme als seus cònjuges. Però ja sabem que darrere d’una gran dona sempre hi ha un gran home. Ah, no, que la dita és al revés, però com que em semblava tan masclista, m’he permés la llicència de pegar-li la volta. Les imatges que hi ha d’elles són molt escasses i la informació que se’n pot trobar en Internet és pràcticament inexistent, però algunes fonts ben fiables del poble m’asseguren que les tres són santvicenteres de soca-rel.
La primera de qui us parlaré és Lidia Bedman Lapeña (1985), la muller de Santiago Abascal. A pesar de la seua faceta com a creadora de contingut, és una persona gelosa de la seua intimitat i molt reservada. Tractant-se del dirigent de Vox, la tradició de contraure matrimoni en la localitat natal de la nóvia es va complir, i per això la parella es va casar en la parròquia de Sant Vicent Ferrer al juny del 2018. Actualment, són pares de tres criatures de nom muy español y mucho español: Jimena, Santiago i Hernán. La influenciadora, que té 272.000 seguidors en Instagram, és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques per la Universitat CEU San Pablo i té un màster en Direcció Comercial i Màrqueting, i abans de dedicar-se a la comunicació en moda i bellesa va passar pel món de la política i es va presentar com a candidata a l’Assemblea de Madrid el 2015 per la formació d’ultradreta.
La següent santvicentera és Mamen, la primera dama valenciana, la dona de Carlos Mazón, el nostre Gens Honorable i Molt Mentider president de la Generalitat Valenciana, qui ha assegurat en moltes ocasions que la seua família és allò més important en sa vida. D’ella se sap ben poc, es desconeix si té estudis, a què es dedica professionalment o en quin any van contraure matrimoni, simplement du una vida anònima a Alacant allunyada del focus mediàtic, però sí que és sabut que és neboda de l’històric socialista José Vicente Bevià Pastor (1933-2017), dos cognoms molts típics a la zona i que va ser conseller de Cultura a final dels anys setanta (raó per la qual va rebre la Gran Creu de l’Orde al Mèrit Civil el 1996) i diputat en el Congrés entre 1982 i el 2000. És mare de dos fills bessons de dèsset anys, i la prova que, en les famílies, l’amor està per damunt de les idees polítiques.
Finalment, la tercera dona del terreny que comparteix sa vida amb un polític és Yasmina Gregori, companya sentimental de l’actual ministre de Transports i Mobilitat Sostenible Óscar Puente Santiago. Cal dir que el meu homònim va tindre una primera relació amb altra senyora amb la qual va tindre dos fills, i enguany, en el mes de maig, va ser papà per tercera vegada amb aquesta guapa santvicentera de cabells rossos. Va estudiar Humanitats en el campus alacantí entre 2015 i 2018 i ha treballat en diverses empreses del sector hoteler. Actualment és directora general d’un conegut hotel a Valladolid, d’on va ser alcalde el seu home. Són poques les vegades que el controvertit i ben actiu en xarxes socials ministre ha aparegut públicament amb la nóvia, però sí que van acudir junts a la gala dels Goya de l’any passat i ell va publicar una foto en què deia Con mi mujer Yasmina. No es actriz, pero era la más bella y la más elegante de esa noche. Des d’ací aprofite per a fer una crida al màxim responsable dels transports ferroviaris a Espanya. Per a vindre des de Madrid a la terra de la seua enamorada ja hi ha alta velocitat en un trajecte de dos hores i quart, però, en canvi, no tenim connexió amb Andalusia i tardem més de cinc hores a arribar a Barcelona, així que, per favor, necessitem el Corredor Mediterrani ja!
En resum, aquestes terres de secà però molt sanes segons la resposta que l’eixut i irat dominic valencià va pronunciar el 1411 a un llaurador quan aquest li demanà aigua per a uns camps erms sí que ens han proporcionat, en canvi, unes dones ben feineres i valentes que han brodat per a les cases senyorials de Madrid fins a deixar-se la vista i l’esquena, s’han encarregat de sol a sol i a la intempèrie de posar les barreres o les cadenes en els passos a nivell quan hi passaven els trens, ens han entretingut amb la música en les estones de lleure, ens han alimentat deliciosament en el mític i popular complex L’Esperança, ens han fotografiat en els moments importants de la vida perquè no els oblidem mai, estudien eixes seqüències repetitives de nucleòtids situades als extrems dels nostres cromosomes per tal d’avançar en salut i previndre malalties tan greus com el càncer, ens delecten amb relats meravellosos en la nostra llengua que, per uns instants, fan evadir-nos d’aquest món terrenal tan confús i comparteixen l’existència amb uns homes dedicats a la política que, amb més o menys encert, vull pensar que intenten millorar la vida dels seus conciutadans, encara que en alguns casos han mort ofegats mentre ells dinaven amb una amiga en un restaurant d’upa durant una llarga sobretaula o els han deixat tirats de la mà de Déu en una estació de tren o enmig del no-res a l’espera d’una solució que en molts casos ha tardat hores i hores a arribar. Totes són santvicenteres i de totes ens hem de sentir ben orgullosos per la seua trajectòria professional, per situar la nostra població en el mapa i perquè demostren que aquestes terres àrides i secalloses, malgrat tot, són fèrtils i donen molts bons fruits. Sant Vicent del Raspeig, sequet però sanet, i jo diria també, com hem pogut comprovar, terrer de grans dones.
