Poques vegades ens hem preguntat quin és el mínim valor que necessita tenir una moneda caiguda perquè ens ajupim a arreplegar-la. És una pregunta sense resposta perquè és una pregunta molt estúpida. Però les seues implicacions són vastíssimes i com ací no defugim mai cap estupidesa, per vasta que siga, ens ho preguntem.
Camines per la vorera i albires una brillantor llustrosa, el teu jo transeünt passa a ser consumidor i es deté una fracció de segon. La fracció de segon que és el Big Bang de l’economia de mercat. En eixe instant, el cervell fa un càlcul d’oportunitat d’una fredor neoliberal absoluta; És un puto cèntim de merda!.
Des de la perspectiva de l’economia clàssica, ajupir-se a recollir un cèntim és una transacció deficitària. No cal ser Smith o Pareto per adonar-se que el cost d’oportunitat temporal i calòric no compensa. Si calcules el salari base per segon d’un treballador mitjà, invertir tres o quatre segons a frenar, flexionar els genolls, tocar l’asfalt (que segurament estarà ple de merda) i reincorporar-se, equival a treballar per davall del llindar de la pobresa. El lliure mercat dictamina que l’esforç físic requerit per a extraure eixe coure del sòl urbà no compensa el seu poder adquisitiu. El cèntim es queda a terra perquè tots sabem que el mercat es regula sol, la seua mà invisible et sosté ferm mentre la teua mà no toca la moneda.
Pot haver-hi variables més enllà de les quantitatives, evidentment no és el mateix ajupir-se per agafar un cèntim que un maletí amb un milió d’euros lliures d’impostos. Però, per exemple, jo un dia anava corrent i no em vaig parar a agafar una moneda d’euro perquè portava un gloriós ritme per davall de sis minuts el kilòmetre i no volia que això em fotera el crono. Després em vaig penedir de no parar, per cert. Perquè el gaudi és efímer i el penediment etern.
Per altra banda, no és el mateix un euro caigut sobre un banc polit i net (amb el qual només necessites mitja genuflexió) que sobre una merda de gos. T’arriscaràs que la merda siga molla i enganxosa i, per tant, endur-te una porció d’aquesta amb la moneda? Desafiaries els Déus del destí i la providència en aquesta gesta digna d’Homer? Segur que si penses un poquet se t’ocorren mil escenaris on una simple moneda caiguda puga desencadenar catastròfiques conseqüències. Per exemple, a mi m’ensenyaren de menudet que qualsevol cosa que estiga en contacte en el terra durant més de cinc segons, ja pot considerar-se contaminada. L’única neteja viable en aquest cas és bufar-li a sobre, però això implicaria un cost afegit de pèrdua d’aire.
Ajupir-se no és només un moviment articular, és el gest fundacional del treball agrari. Durant generacions, doblegar el llom no ha sigut una anècdota, sinó la postura mecànica per excel·lència de la supervivència humana en el territori. La columna vertebral de l’agricultor és l’eina de producció primigènia. Per tant, regalar eixe moviment per un simple cèntim de coure rovellat no és només un mal negoci financer, és un insult a la memòria biomecànica dels nostres avantpassats.
Si l’economia clàssica no ens serveix per a fixar el valor mínim de la moneda a terra, hem de recórrer a una mesura preindustrial. Per a les societats de caçadors-recol·lectors o els primers agricultors, la transacció era directa i honesta: una flexió de l’esquena cap a terra havia de donar com a resultat immediat un grapat de manteniment. Un manoll d’espigues, un grapat d’arrels o, en el cas de l’Albufera, un garbell d’arròs.
La lògica materialista és incontestable: el valor mínim de la moneda que justifica l’acció d’ajupir-se ha de poder comprar, exactament, l’equivalent calòric i material d’aquell gest ancestral. Si amb eixos cèntims no pots anar al mercat i comprar un garbell de faves —allò que hauries recollit en un sol moviment en condicions naturals—, el contracte social es trenca. I la moneda, per dignitat evolutiva, s’ha de quedar a terra.
