Este article partix d’una idea central: el capitalisme ha sigut des del seu origen un sistema amb vocació global, expansiva i profundament violenta. Des de la seua aparició a finals del segle XV i inicis del segle XVI, no ha funcionat mai com un mecanisme suposadament neutre d’intercanvi o d’organització econòmica, sinó sota una lògica de conquesta, d’extorsió i d’apropiació sistemàtica. El seu desplegament històric s’ha basat en el robatori a gran escala, la despossessió de territoris, l’extermini de poblacions senceres i l’explotació intensiva tant de la força de treball com de la natura. L’objectiu ha sigut sempre el mateix: l’extracció creixent, continuada i expansiva de beneficis, encara que això implicara la destrucció de formes de vida, equilibris ecològics i ordres socials sencers.
En una primera etapa, aproximadament entre finals del segle XV i a mitjan segle XVIII, el capitalisme es va expandir dins del sistema feudal fins a fer-lo esclatar des de dins. No va aparéixer com una ruptura sobtada, sinó com una mutació interna que va saber aprofitar les estructures polítiques existents, especialment les monarquies absolutes i els imperis colonials. En este període, el capitalisme necessità vestir-se simbòlicament d’absolutisme feudal, operar sota les normes i les formes de legitimitat vigents, i salvar les aparences institucionals del món que estava contribuint a destruir. Va utilitzar els nous mitjans de transport, comunicació i dominació militar per a expandir-se, però sempre camuflat dins d’un ordre institucional estamental que ja estava sent corroït des de dins.
A partir de mitjan segle XVIII, en una segona etapa, una vegada el feudalisme va quedar definitivament desbordat i superat, el capitalisme es va imposar com a sistema socioeconòmic hegemònic a escala mundial. Això no obstant, la seua brutalitat intrínseca exigia nous mecanismes de justificació. Per a poder ser acceptat socialment, el sistema es va revestir d’un seguit de relats legitimadors: el Progrés, la Il·lustració, la Raó, la llibertat, la modernitat, el desenvolupament, la democràcia, l’abundància i, més endavant, el benestar. Tanmateix, la població colonitzada per Occident patia les conseqüències, transformant-se en el “Tercer Món” del sistema. A començaments del segle XX el capitalisme va adoptar el vestit feixista, per superar una de les seues majors crisis econòmiques i de legitimitat. Paral·lelament, el capitalisme fins i tot va saber vestir-se amb el ropatge de la suposada emancipació socialista mitjançant diverses formes de capitalisme d’Estat. En totes les variants del capitalisme —liberal, autoritària, feixista, “socialista”, socialdemòcrata—, l’Estat va jugar un paper central com a instrument polític, militar, repressiu, comunicatiu i cultural al servici de l’acumulació, permetent que la lògica capitalista continuara operant, però embolcallada per discursos de millora col·lectiva i promeses de futur.
Este llarg període de capitalisme vestit va ser possible mentre va existir un horitzó optimista d’abundància material, sostingut per l’explotació intensiva de recursos energètics i naturals aparentment inesgotables. No obstant això, a partir dels anys setanta del segle XX, esta base comença a trontollar. La crisi ecològica deixa de ser un fenomen marginal o ajornable i es manifesta amb una claredat creixent, alhora que es fa evident que no es tracta només d’una crisi ambiental, sinó d’un col·lapse socioecològic global, progressiu i ja en curs. El capitalisme es troba aleshores atrapat en una contradicció estructural insalvable: el seu propi desenvolupament prometeic, basat en el creixement il·limitat, el conduïx inevitablement al xoc amb els límits biofísics del planeta i, per tant, a la seua pròpia ruïna.
Davant d’esta catastròfica revelació, el sistema ha iniciat, en una tercera etapa, un procés de despullament. El neoliberalisme ha aparegut com l’últim gran robatge del capitalisme, que suposa l’eliminació de drets socials, privatitza els béns comuns que quedaven i transferix encara més poder al capital, alhora que proclama la fi de qualsevol alternativa. En paral·lel, reapareixen amb força formes autoritàries i neofeixistes de govern, presentades com a necessàries per a mantindre l’ordre en un món que ja no pot garantir prosperitat ni seguretat per a la majoria. Este gir només és comprensible perquè encara subsistix la il·lusió d’un món d’abundància que permet ajornar, encara que siga mínimament, els efectes més devastadors del col·lapse ecosocial en curs.
Hui, però, fins i tot estos vestits històrics de conveniència han deixat de ser útils. En el context actual, el capitalisme ja no necessita ni pot justificar-se. Per a prolongar la seua supervivència uns anys més, encara que siga de manera precària i incerta, es veu obligat a despullar-se completament, a mostrar-se tal com és en la seua essència, com a capitalisme nu. El que emergïx és una lògica oberta de coerció, imperialisme, colonialisme, racisme, patriarcat, destrucció i extermini, orientada exclusivament a l’obtenció immediata de benefici en un context d’enfonsament sistèmic. Les idees de democràcia, drets humans o dret internacional esdevenen obstacles prescindibles, i són substituïdes per l’ús directe de l’Estat, de la força militar i de xarxes transnacionals de poder econòmic que actuen sense necessitat de maquillatge ideològic.
Este procés de despullament del capitalisme permet entendre millor el nou repartiment global del món entre potències, un repartiment que ja no opera sota la ficció d’un ordre internacional basat en normes compartides, sinó mitjançant la força nua, la coerció econòmica i la violència militar directa o indirecta. Només així s’expliquen les decisions i les derives recents de les grans potències i les elits que les dirigixen, que actuen com a blocs depredadors en competència oberta per l’accés a recursos estratègics, territoris clau i zones d’influència. Les pretensions imperialistes d’Estats Units, amb la seua agressió militar a Veneçuela i les seues aspiracions sobre Groenlàndia, la guerra oberta per Rússia en Ucraïna, provocada per l’expansió de l’OTAN, l’amenaça permanent de la Xina sobre Taiwan, l’extermini sostingut a Orient Mitjà per Israel o la creixent militarització del Mediterrani i del nord d’Àfrica per part de la Unió Europea responen a una mateixa lògica: en un món en col·lapse, el capitalisme despullat ja no dissimula, sols assegura la seua supervivència de manera expeditiva. Les grans corporacions transnacionals i els Estats que les sostenen han deixat de necessitar la democràcia, els drets humans o el dret internacional com a marcs legitimadors, i utilitzen directament el poder polític, militar i financer per assegurar-se l’accés exclusiu als recursos minvants que resten. Este nou repartiment no busca estabilitat ni pau, sinó avantatge temporal en un escenari d’escassetat creixent, i convertix el planeta sencer en un tauler de guerra permanent on la gestió del col·lapse adopta formes cada vegada més obertes d’espoli, violència i sacrifici massiu.
El capitalisme despullat ja no promet futur ni progrés; únicament administra la catàstrofe. Ens trobem davant una forma de gestió exterminista i suïcida del col·lapse, en què el capital compra temps per a seguir viu a tot preu mentre paradoxalment aprofundix les mateixes lògiques que acceleren l’ensorrament general. Esta és la situació dura, desoladora i descarnada en què vivim a escala planetària: un present que obliga a mirar enfront de la naturalesa brutal del sistema i a pensar, des de les seues ruïnes, què pot significar resistir, desconnectar o recompondre formes de vida comunitàries i emancipadores fora de la seua deriva apocalíptica.
