Sovint es diu que l’educació és la clau del futur, però no sempre es tracta com una vertadera prioritat. Cada dia, milers d’alumnes heterogenis, entren als seus distints centres a viure realitats molt distintes; l’única cosa que els unix és el seu dret a una educació pública. Aquest dret està garantit pel mèrit de distints eixos. Si no mirem pels eixos que la vertebren, quina clau de futur estem donant?
Aquests darrers anys hem pogut vore com la problemàtica de les males polítiques recau en l’estudiantat i el professorat del País Valencià. Un transport públic desbaratat que genera problemes als estudiants que s’han de desplaçar, per no comentar-ne el cost; infraestructures obsoletes, amb falta de manteniment i mal equipades, sense oblidar la deixadesa de diversos centres afectats per la dana del 2024; retallades lingüístiques en l’assignatura de valencià, mentre s’afavoreix a la doctrina eclesiàstica; i tot açò per no parlar de la situació de deixadesa que patixen les persones docents.
Focalitzem el valencià. Aquesta matèria ha estat deixada de banda en moltes aules. Des que hem patit un canvi de govern, els valencianoparlants hem patit una repressió lingüística institucionalitzada. Però abordem-ho des de l’objectivitat: sense consens filològic, s’advoca per un bilingüisme que no ha patit cap reflexió. Partim d’un bilingüisme que busca l’escissió, i l’eina educativa hi juga un paper clau. Les retallades que s’apliquen a la matèria de valencià afecten la sociolingüística, la dialectologia i la literatura. Totes tres són branques essencials per a entendre que no patim un bilingüisme saludable, sinó una situació de diglòssia. Tot siga pel joc de l’hegemonia i la recessió. En qüestions d’ego del conservadorisme, el valencià juga el paper de llesca que mai no ha estat xopada.
Aquest foragitament es dona per la qualitat, més bé per la manca de qualitat. Més diners per a espectacles de tauromàquia, per a amiguismes i dinars costosos, però l’estudiantat que menja malament en menjadors no té garantida la seua gratuïtat, i molt menys la seua qualitat. Mala menjada i mala estada, perquè les temperatures extremes de l’estiu valencià o de l’hivern dificulten enormement l’estada a l’aula, on passes gran part del dia.
L’educació pública s’està degradant de manera deliberada per justificar alternatives privades o concertades. I no és falta de diners, és qüestió de prioritats polítiques. Qui té diners escapa del sistema, enfront de qui no pot pagar, que s’ha de quedar amb una educació empobrida. El millor exemple de degradació el deixem per al personal educatiu. Un personal canviant, amb retencions burocràtiques, desabastit d’eines i de temps de preparació, amb impossibilitat de tracte més individualitzat (25-30 alumnes per professor), etc. Com busquem la qualitat si el sistema que l’ha de propiciar no defensa qui la vertebra? La massificació no és casual, és accentuada pel foragitament. No cal expulsar ningú directament del sistema: n’hi ha prou amb fer-lo inviable. En matèria de ràtios, poder continuar educant és jugar a la guerrilla.
Per concloure, si no mirem pels eixos que la vertebren, quina clau de futur estem donant? Açò no és cap clau de futur: és una porta tancada per a una part de la societat, un monopoli polític focalitzat en la privatització. Deixeu l’escola privada, que ja en té prou; ara mirem per la pública, abans que ens la lleven.
Joan Josep Crespo i Tormo és secretari comarcal de Joves PV-Compromís Ribera Alta i membre del Consell Nacional de Més-Compromís.
