Xavier Vinader, Pepe Rei, Martxelo Otamendi, Xabier Erauskin, Egin, Egunkaria… Ara Jesús Rodríguez… Podria servir com a llista de la desesperança. A l’estat espanyol, la llibertat de premsa –la veritable llibertat de premsa, la que molesta al poder, la resta és «relacions públiques»- és impossible. Cada nom indica un mitjà tancat, un periodista a l’exili o empresonat, fins i tot torturat. Però sempre es pot veure el got mig ple: «Cada nom és una campanya de solidaritat, una denúncia, un recordar que, malgrat tot, malgrat els seus esforços, encara som aquí, no ens han pogut esborrar», tal com va explicar el periodista i exdiputat de la CUP, David Fernàndez. «Guardem el pessimisme per a temps millors», va deixar escrit Bertold Brecht, poeta, per cert, molt citat a l’acte d’ahir.
Fernàndez va vindre fins a València per participar en un acte de suport al periodista català Jesús Rodríguez, de La Directa, que actualment es troba exiliat a Suïssa després de ser imputat per l’Audiència Nacional espanyola pel cas del Tsunami Democràtic. Juntament amb la fotoperiodista Eva Máñez, el professor de dret penal de la Universitat de València, Javier Mira i la periodista de La Directa Ester Fayos, –a més del mateix Jesús Rodríguez, via videoconferència- van trobar-se el Centre Cultural Octubre per tal de reivindicar fets tan bàsics com les llibertats d’expressió i informació.
La llarga obra del «terrorisme»
Però no soles són les llibertats citades, també es reivindica el dret a la protesta, amenaçat per una legislació regressiva i una interpretació judicial encara més regressiva. El professor Mira va ser l’encarregat de mostrar el marc jurídic, que no és un altre que la reforma del Codi Penal del 2015 –impulsada pel PP però aprovada amb el suport del PSOE- on el concepte terrorisme es deslligava d’allò que «tots entenem per terrorisme» i es limitava a la finalitat: «Qualsevol delicte amb voluntat de subvertir l’ordre constitucional i la pau civil», encara que fora estrictament pacífic, passava a ser candidat a ser qualificat de terrorisme i, en conseqüència, veure multiplicades les conseqüències, siguen mesures cautelars, penes o vulneracions de drets dels sospitosos. És el que Mira va definir com a «botó nuclear» i que permet la persecució d’una campanya de desobediència civil no violenta, com va ser el Tsunami Democràtic a Catalunya, com una organització terrorista.
Un marc jurídic que ha estat aprofitat per una «cúpula judicial ultraconservadora» per tal de desgastar i condicionar els poders executius i judicials.
«El jutge García-Castellón estava a punt d’enviar la causa del Tsunami Democràtic a un jutjat de Barcelona perquè s’instruís com a desordres públics quan hi va haver les eleccions espanyoles del 23 de juliol i va començar-se a parlar de l’amnistia. Llavors torna a considerar-ho i ho etiqueta de terrorisme», va explicar Jesús Rodríguez, per a qui la causa és «eminentment política».
«Abans teníem guerra bruta i colps d’estat –afegia Eva Máñez- i hui tot és més blanc, però el resultat és el mateix». Lawfare contra la majoria parlamentària. «És una rebel·lió de la judicatura contra el poder legislatiu –reblava Mira-, una rebel·lió, a més, que es basa en l’absoluta impunitat dels jutges». Perquè… qui vigila el vigilant? Com a gran pregunta formulada repetidament però que quedava sense resposta.
Però, per què Jesús Rodríguez?
En la causa del Tsunami Democràtic s’han investigat més de 300 persones, incloses 27 periodistes. Finalment hi ha onze encausats, l’únic periodista és Rodríguez. «Cap periodista passaria un control com el que em van fer a mi», explicava Rodríguez en aquesta entrevista. Una simple conversa telefònica on explica que té informació prèvia de protestes socials –la feina de qualsevol periodista, tenir fonts i informació- es converteix en element suficient per a acusar-lo. És la versió contemporània del «Doneu-me sis línies escrites de pròpia mà per l’home més honrat, i trobaré en elles motiu suficient per a fer-lo penjar» del cardenal Richelieu.
Resulta obvi que qualsevol dels periodistes investigats haurien pogut trobar-se en la situació de Rodríguez, però com va recordar Fernàndez: «En aquesta loteria no et toca la bola, l’agafen a consciència». A ningú escapava que Rodríguez, des de la pàgines de La Directa, ha estat el responsable de desmuntar el major operatiu d’infiltració policial als moviments socials en dècades, amb quatre agents identificats als Països Catalans i dos més a Madrid. «Jo no tinc cap document que provi aquesta relació –explicava Rodríguez amb el rigor d’un bon periodista-, però els fets són aquests». «És una casualitat molt ben organitzada», apuntava Fernàndez, qui recordava que ja al 1999 un policia va agafar pel coll Rodríguez, durant una manifestació a Barcelona, i va amenaçar-lo: «Tu seràs el pròxim».
«El desempat el té Europa i el Constitucional, però resulta massa obvi que aquesta causa com a terrorisme no s’aguanta per enlloc. Mentrestant, allargaran el sofriment en una estratègia de venjança i de càstig, perquè a l’exili saps quan te’n vas, però mai quan hi tornes», concloïa Fernàndez.
