La jutgessa de Catarroja (l’Horta Sud), que investiga la gestió de la dana, assevera en una interlocutòria d’aquest dimecres, facilitada pel Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ), que “la incapacitat [de la Generalitat] en la presa de decisions (s’ha al·legat falta d’experiència, falta de coneixement de la situació i es va delegar la responsabilitat en els tècnics entre altres elements exculpatoris) no pot suposar la cerca reiterada d’una normativa alternativa a la realment aplicable”. La magistrada ho afirma en una resolució en què rebutja la sol·licitud de l’acusació popular exercida per l’associació Liberum que demanava que es preguntara al govern espanyol si es va convocar el Consell de Seguretat Nacional, ja que, segons justifica la magistrada “no hi ha cap relació causal” amb les víctimes mortals de la catàstrofe del 29 d’octubre. A més, fa notar que el seu jutjat “manca de competència” per a analitzar si el president del govern espanyol va convocar el consell esmentat.
La jutgessa reitera que l’objecte d’aquest procediment és “l’anàlisi de la defunció de 227 persones, una d’elles embarassada de 8 mesos, una desapareguda i els lesionats, i l’absència de decisions per a salvaguardar la població i la normativa aplicable al cas”.
I subratlla que “tampoc es pot pretendre la justificació d’aquesta incapacitat a través de la reiteració en l’atribució de responsabilitats a qui compareix com a testimoni, ni el seu sotmetiment a una ordalia de preguntes pròpies d’un investigat, malgrat un previ pronunciament judicial exprés en contra”. “Aquesta actuació és absolutament contrària a qualsevol tipus de garantia processal i a les regles de la bona fe que han de regir l’actuació de les parts en el procés penal”, exposa.
Per tant, continua: “En qualsevol cas, el desplaçament de responsabilitat al govern espanyol per la no declaració d’emergència nacional, no és sinó un reconeixement explícit de la manifesta passivitat de l’Administració Autonòmica, administració que no va saber alertar, ni en temps ni encertadament, la població, amb el resultat mortal conegut i que exigiria, seguint aquesta tesi exculpatòria, que se li arrabassara el comandament de l’emergència”.
Competència exclusiva de la Generalitat
Respecte de la normativa aplicable, es remet al que es disposa en l’Estatut d’Autonomia, que estableix com a competència exclusiva de la Generalitat protecció civil, sense perjudici del que es disposa en l’article 149 de la Constitució.
En el mateix sentit, assenyala que el Consell és l’òrgan superior de direcció i coordinació de la protecció civil al País Valencià en l’àmbit de les seues competències, com estableix la Llei 13/2010, de 23 de novembre, de Protecció Civil i Gestió d’Emergències. I a la Conselleria competent en matèria de protecció civil li correspon exercir el comandament únic de l’emergència dirigint els plans de protecció civil.
“Les proves -prossegueix- han de centrar-se en el referit nexe causal entre la inactivitat dels qui s’atribueix la condició d’investigats, la seua posició de garants i les defuncions. En cas contrari ens trobaríem novament en una anàlisi genèrica, sense connexió amb el succeït i que suposa apartar-se radicalment de la regulació legal en matèria de protecció civil abans exposada. No té cap relació amb el Consell de Seguretat Nacional”.
Així mateix, apunta que s’ha argumentat per algunes de les parts la procedència de la declaració d’emergència “nacional”. Sobre aquest tema, assenyala que està regulat en l’article 29 de la Llei 17/2015, de 9 de juliol, del Sistema Nacional de Protecció Civil i que ha de ser interpretat d’acord als termes assenyalats en una sentència del Constitucional que estableix que “la concurrència d’un interés supracomunitari justificarà la previsió d’unes potestats estatals en un marc legislatiu comú: sense que això excloga, és clar, la participació de les Administracions Autonòmiques que siguen competents, fins i tot en tals situacions, però en el marc de la normativa estatal”.
“Consens en l’àmbit autonòmic i l’estatal”
La jutgessa argumenta que “ni es va declarar estatalment, ni es va proposar per l’Administració Autonòmica Valenciana, de la qual formaven part els investigats, com a consellera i secretari autonòmic -en referència a Salomé Pradas i Emilio Argüeso– , la declaració d’emergència nacional. Va existir consens en l’àmbit autonòmic i l’estatal en què no procedia la declaració d’emergència nacional, ni el dia 29 d’octubre, ni tampoc els dies posteriors”.
Tampoc es va declarar la situació d’emergència catastròfica a l’empara del que es disposa en l’article 12. 4 de la Llei valenciana de Protecció Civil, competència que s’atribueix al president de la Generalitat Valenciana, apartat introduït per l’art. 84 de la Llei 3/2020, de 30 de desembre, afig la magistrada, que postil·la que “aquesta declaració d’emergència nacional no era precisa per a alertar la població i que s’adoptaren mesures d’autoprotecció”.
“Qüestió distinta -matisa- com ja es va expressar en una prèvia resolució, va ser la situació que es va desencadenar a posteriori, quan ja s’havia constatat un altíssim número de morts, les poblacions estaven devastades, faltaven recursos essencials com ara llum, aigua, telèfon, els carrers d’algunes poblacions acumulaven tal nombre de cotxes que les persones no podien circular per elles, el fang ho inundava tot, les carreteres estaven impracticables, ponts derrocats, no hi havia servei de tren ni metro, es produïen pillatges i els voluntaris suplien la tardança en l’ajuda”.
