«A cadascú segons les seues necessitats, de cadascú segons les seues possibilitats» és, possiblement, la idea més potent de germanor i solidaritat que la humanitat ha concebut. Tanmateix, és ignorada, censurada o estigmatitzada, així com ho és també qualsevol que manifeste complicitat amb ella. És idea molt antiga, madurà lentament durant segles, fou perfilada durant el XVIII anticipant el pensament socialiste del XIX, i el XX fou testimoni del seu arraconament. Vençuda i esfondrada, oblidada o emmudida, a l’àmbit polític. Tolerada, potser, quan és invocada des de l’art, la novel·la, el cine i l’assaig. De vegades, cínicament guardonada per un sistema que la rebutja i sap que la té sota control.
Incommensurabilitat
Competir pels recursos o compartir-los? Aquests verbs extrauen l’essència de dos sistemes econòmics i socials, històricament contraposats. També s’hi proposen i intenten vies intermèdies. En comparar ambdós sistemes cal estar ben atents. Quan reflexionem o debatem sobre les qualitats d’una societat col·lectivista, no competitiva, hauríem de tindre cura amb l’ús de conceptes creats pels teòrics de l’economia competitiva i el mercat autoregulat. En ser hegemònic, els conceptes propis d’aquest sistema, omnipresents, publicitats cada dia de manera directa o subliminar, estan arrelats al sentit comú i, subtilment, es colen on no deuen.
De vegades, diferents anàlisis, situacions, propostes o vivències, impliquen conceptes i principis propis de cadascuna d’elles, no exactament aplicables a una altra. La religió i la ciència, a què he dedicat diversos articles, en són una mostra. Dogma i fe, principis essencials en el fet religiós, no tenen significació per l’actitud científica. Religió i ciència són incommensurables. No s’hi mesuren amb les mateixes eines. Al món de la ciència, també trobem el fenomen de la incommensurabilitat. Entre la física aristotèlica i la newtoniana, per exemple. La classificació dels moviments en naturals i violents, rellevant en la física aristotèlica, no té cap significació en la newtoniana, i Galileo Galilei hagué de prescindir-ne per a inaugurar una física diferent en què els moviments es classifiquen en uniformes i accelerats; i on el concepte d’inèrcia, inapropiat en la física aristotèlica, esdevingué fonamental.
També són incommensurables els sistemes econòmics que he apuntat a dalt, i és qüestionable analitzar-ne un d’ells usant l’esquema conceptual de l’altre. La igualtat material és central en una economia comunitària, col·lectivista. Contràriament, la desigualtat material és buscada en un sistema de competència individual pels recursos, i les regles s’estableixen per a esperonar el desnivellament en l’accés als béns i serveis. La igualtat material manca de significació pels defensors d’aquest sistema.
Poden contindre conceptes diferents, però, més comunament, els mateixos termes assoleixen significats discordants en cada esquema. La necessitat, per exemple. En el col·lectivista adquireix llur sentit en relació amb proveir condicions dignes de vida: sostre, aliment, salut, educació, esbarjo, tranquil·litat pensant en el demà, etc. Tothom hauria d’arribar-hi. I aspirar a una mitjana dels recursos, sense mancances, però també sense excessos, sembla una idea raonable. En competència individualista la necessitat esdevé una qüestió subjectiva, privada. S’admet i s’estimula que qui vulga tracte d’accedir a «tota la part del pastís» que puga, i de fer amb els seus diners el que li vinga de gust. I s’habiliten regles que ho possibiliten. Avaluar si les despeses d’un individu que ingressa i gasta molt, són necessàries, excessives o prescindibles, manca de significació.
El diner també té significats divergents en ambdós sistemes. En una societat col·lectivista és un concepte limitat al seu paper facilitador dels intercanvis, acomodant els desitjos dels participants molt millor que en un bescanvi pur no mediat pel diner. El diner és instrument, no riquesa. La riquesa és el conjunt de béns i serveis que la societat és capaç de produir. En un context de competència individual el diner s’identifica amb la riquesa, i adquireix sentit perseguir la seua reproducció, amb procediments com l’especulació i l’interés contractual, per exemple. Compartir o competir? Ambdues visions també discrepen en els paràmetres que s’escullen per a avaluar el progrés, per exemple. La mateixa noció de progrés té significats divergents. I podríem seguir.
Incommensurables, però comparables
Al món de la ciència, dues teories poden ser incommensurables, com la física newtoniana i l’aristotèlica, però es poden comparar per llur capacitat d’explicar els fets observables i experimentals, el que possibilita decidir quina és millor. En l’àmbit socioeconòmic, la comparació entre sistemes rivals incommensurables també es pot resoldre sobre la base dels resultats i conseqüències observables que reten o poden retre. Una certa objectivitat seria possible sobre la base del respecte als drets humans, però les opinions i les preferències pesen; i per a determinar la senda que ha recorregut i recorre la humanitat concorren altres elements aliens, com la cobdícia i l’avarícia, l’envaniment i la supèrbia.
Compartir afavoreix l’anivellament, la igualtat material, la solidaritat. Homes i dones, lliurement i voluntària, col·laborant segons llurs capacitats i possibilitats. I no veig perquè compartir hagués d’entrebancar el progrés tecnològic, una evolució l’eficiència de la qual sovint s’associa a competir. Potser, sota el paraigua de compartir, hi viuríem un desenvolupament més assossegat i controlat. Compartim el planeta, i eixe fet hauria d’empényer la convivència de la diversitat de comunitats que l’habitem; hauria d’encoratjar més mirament pel medi ambient, la casa que compartim.
Competir situa la humanitat en una embogida i atropellada cursa, amb una meta incerta, potser catastròfica. Una cursa de consumisme i deixalles, d’innovacions i obsolescència, que empenta a prémer l’accelerador sense que la humanitat semble comprendre la diferència entre velocitat i acceleració. Competir produeix guanyadors i perdedors, victòries i desfetes, duu a la desigualtat material i aprofundeix en ella. Convertir un dret humà, com l’habitatge, en un negoci, o invertir en rearmament, són mostres dels seus múltiples resultats. La guerra és la seua màxima manifestació.
