Dilluns passat, el País Valencià i tota la península Ibèrica van viure una apagada elèctrica sense precedents. En pocs segons, la xarxa elèctrica va col·lapsar, paralitzant ciutats, serveis essencials i infraestructures. Molts es van escandalitzar per la foscor sobtada, però el veritable escàndol no és l’apagada puntual, sinó la submissió quotidiana a un sistema energètic fràgil, insostenible i segrestat pels interessos d’uns pocs. L’apagada no és un accident: és un crit d’alerta. O democratitzem l’energia, o la foscor –tant lumínica com política– serà cada vegada més habitual. El canvi climàtic no espera, i la llibertat tampoc. Al País Valencià, ens toca encendre la rebel·lió verda.
El col·lapse va deixar sense llum la immensa majoria de la població valenciana i peninsular, evidenciant la fragilitat d’un model centralitzat, vulnerable i dominat per oligopolis que prioritzen el seu benefici per damunt del bé comú. El sistema elèctric espanyol, controlat per un grapat de grans empreses, converteix cada incidència en una crisi col·lectiva. No calen conspiracions: el canvi climàtic ja posa contra les cordes les infraestructures energètiques arreu del món. Onades de calor, tempestes i sequeres cada vegada més freqüents disparen la demanda elèctrica i pressionen la xarxa, mentre minva la producció d’algunes fonts de generació o es desestabilitza l’oferta d’energia en augmentar la generada per fonts renovables, posant en risc la continuïtat del subministrament.
Aquesta doble pinça –més demanda o més oferta, però menys capacitat de resposta– evidencia la vulnerabilitat d’un model pensat per maximitzar el negoci d’uns pocs, no per garantir el dret bàsic a l’energia. La tecnologia ha augmentat la dependència elèctrica de la societat, i la crisi climàtica n’ha accentuat la inestabilitat. La tendència és clara: la generació energètica serà cada vegada més condicionada pel clima, i el sector energètic esdevindrà més susceptible a les variables climàtiques. Per tant, la societat valenciana haurà d’afrontar un escenari de més riscos i més incerteses.
L’energia és poder. I avui, al País Valencià, aquest poder està massa lluny de la gent. Les grans elèctriques han construït un negoci basat en la dependència i la passivitat. Quan es parla de “transició verda” a base de macroprojectes renovables gestionats pels mateixos de sempre, es repeteix el mateix error: canviar el color, però no el fons. Plantar plaques solars no democratitza res si continuen sent quatre els que decideixen on, com i per a qui. No hi ha res de verd en perpetuar l’espoli i la concentració de poder.
El model de futur no pot ser una còpia renovable del vell model fòssil. La solució per evitar el col·lapse elèctric passa per combinar tres pilars fonamentals per a un futur resilient: renovables, comunitats energètiques i un sistema distribuït, allunyat del control de les grans elèctriques.
Renovables: imprescindibles però insuficients
El primer pilar és l’impuls decidit de les energies renovables. Són imprescindibles per a descarbonitzar el sistema i reduir la dependència de fonts contaminants. Però per si soles no resolen la vulnerabilitat del sistema si segueixen en mans dels mateixos oligopolis i es gestionen de manera centralitzada. A més, la solar i l’eòlica tenen limitacions tècniques: la seua producció depèn del clima i no aporten la mateixa estabilitat a la xarxa que les fonts convencionals. Per això, cal complementar-les amb emmagatzematge, flexibilitat i una gestió intel·ligent de la demanda.
Distribució local i descentralitzada: la clau de la resiliència
El segon pilar és la distribució local i descentralitzada de l’energia. El model centralitzat concentra el risc i perpetua la dependència. En canvi, un sistema distribuït, basat en instal·lacions locals, microxarxes i autoconsum, fa que un error o una avaria no afecte tota la població, sinó només una part. Això augmenta la resiliència i l’autonomia de cada comunitat, redueix les pèrdues en el transport i fa el sistema més flexible davant els canvis bruscos del clima.
Comunitats energètiques: democratitzar el control
El tercer pilar és el de les comunitats energètiques i l’autoconsum compartit. Aquestes iniciatives permeten que la ciutadania, les empreses i les administracions locals produïsquen, gestionen i compartisquen la seua pròpia energia, sovint a partir de fonts renovables. Això redueix la factura, reparteix els costos, millora l’eficiència i democratitza el control sobre l’energia. A més, poden integrar serveis avançats com bateries, flexibilitat i sistemes de control intel·ligents, millorant encara més la seguretat i l’eficiència del sistema.
No es tracta només de descarbonitzar, sinó de canviar un model centralitzat i dominat per grans corporacions cap a un sistema distribuït, local i participatiu. El futur de l’energia no serà una dicotomia entre grans centrals i illes energètiques aïllades, sinó un model híbrid on conviuran comunitats locals, autoconsum, xarxes intel·ligents i un mercat energètic de gran abast regional i internacional.
L’adaptació climàtica com a escut social
El canvi climàtic ja no és una predicció: és un present que bat rècords de calor i posa al límit la infraestructura que sosté la nostra vida quotidiana. Cada grau d’escalfament afegeix pressió als sistemes elèctrics: més demanda, més estrès, més probabilitat de fallides. Adaptar-se vol dir garantir que la llum no s’apaga quan més falta fa. I això només s’aconsegueix descentralitzant la producció, diversificant les fonts i posant l’energia al servei del bé comú.
Quan una comunitat energètica genera la seua pròpia electricitat, la vulnerabilitat disminueix i la cohesió social creix: l’energia esdevé un dret, no un luxe. Però les grans elèctriques s’hi oposen amb tots els mitjans: traves burocràtiques, normatives fetes a mida per frenar l’autoconsum col·lectiu, desinformació als mitjans. Tot per mantindre-nos com a consumidors passius i dependents.
Cada apagada com la de dilluns passat fa caure un tros més d’aquesta mentida. La llum del futur serà compartida o no serà. El País Valencià, amb el seu sol, la seua tradició cooperativa i el seu teixit social actiu, podria ser un referent en democratització energètica. Ja hi ha iniciatives pioneres, però fa falta molt més: impuls decidit de les administracions, eliminació de barreres, ajudes directes i, sobretot, voluntat política per posar la seguretat energètica al servei dels drets, no dels beneficis d’uns pocs.
Aprendre de la crisi: cap a una nova cultura energètica
No podem caure en el parany de pensar que la solució passa només per grans inversions en macroplantes llunyanes. Cada euro públic invertit en una macroinstal·lació hauria d’anar primer a reforçar una comunitat energètica local. Cada normativa hauria de qüestionar-se: empodera la gent o la fa més dependent? Si la resposta és la segona, cal replantejar-la.
La transició energètica que necessitem no és només una qüestió tècnica, sinó de justícia social i democràcia. Cal minimitzar les emissions, sí, però també garantir que ningú quede enrere, que el dret a l’energia siga real i que el model siga resilient davant un clima cada cop més extrem.
El futur no serà verd si segueix sent dels de sempre. Democratitzar l’energia, amb renovables, comunitats energètiques i distribució local, és l’única manera d’assegurar la llum –i la llibertat– per a totes i tots. El País Valencià té l’oportunitat i la responsabilitat d’encapçalar aquesta revolució: no deixem que la por a la foscor ens faça oblidar que la veritable llum és la que compartim i gestionem col·lectivament.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
