La sensibilitat artística contemporània es mou dins d’un paisatge saturat. No hi ha una línia clara de continuïtats i ruptures, ni una successió recognoscible d’estils que es vagen rellevant com en altres èpoques. Totes les modes i corrents semblen superposar-se en un context de mercat artístic. El que trobem és una acumulació d’estrats estètics que conviuen al mateix temps, sovint sense integrar-se del tot. Elements de moments històrics diferents, convencionals i avantguardistes, apareixen juxtaposats en el mateix espai simbòlic. El passat no desapareix, però el futur que arriba no és l’esperat per la ideologia del progrés. Tot queda comprimit caòticament en un present espés, dens, gris, volàtil i carregat de perills i amenaces.
En el context crepuscular del capitalisme, marcat per límits materials evidents i per la hipernormalització del col·lapse com a horitzó persistent, esta compressió estètica s’intensifica. El sistema ja no pot oferir una promesa creïble d’expansió indefinida. Tanmateix, necessita mantindre la sensació de continuïtat, de dinamisme, d’elasticitat. D’ací naix la superposició d’estètiques que regula la percepció col·lectiva per a dissimular el desastre que no para de desvelar-se. Dit d’una altra forma, un conjunt de capes simbòliques que s’han anat dipositant en els darrers temps sota la pressió d’un ordre que ja no sap ben bé com sostenir-se, però que necessita projectar una imatge d’estabilitat. Cada estrat compleix una funció en la gestió emocional del desastre: esmorteint, saturant, legitimant i resistint. Totes estes capes o estrats intervenen, d’una manera o d’una altra, en l’administració sensible del col·lapse ecosocial.
Parlar de geologia estètica ajuda a entendre esta situació d’hipernormalització. Les formes no desapareixen: es dipositen superposades. El paisatge simbòlic es comporta com un terreny sotmés a forces que no sempre són visibles, però que acumulen energia destructiva. En este marc, el col·lapse i l’apocalipsi no són realitats oposades. Són dos maneres de nomenar el mateix procés. Col·lapse descriu la desarticulació progressiva d’un sistema; apocalipsi, en el seu sentit literal grec — apokálypsis —, significa revelació del col·lapse. L’apocalipsi no parla necessàriament d’una destrucció sobtada i espectacular, sinó de desvelament del procés de corrosió i progressiu enfonsament. L’apocalipsi és el moment en què allò que ja estava en marxa es fa visible. Si el col·lapse és el procés material de descomposició ecosocial i civilitzatori, l’apocalipsi és la presa de consciència d’este procés. És el moment en què la normalitat deixa de ser convincent. El problema és que el sistema necessita evitar a tot preu esta transcendental revelació. Per això desplega, entre altres mecanismes, també dispositius estètics que suavitzen o dissimulen l’experiència del col·lapse, la revelació apocalíptica.
El cuqui: endolcir el límit
En la capa més superficial del paisatge simbòlic actual domina una estètica de la suavitat, del cuqui. L’estil cuqui és una forma estètica contemporània basada en la producció deliberada de tendresa, simpatia i afectivitat immediata mitjançant recursos visuals que remeten a la innocència infantil. Es caracteritza per l’ús de formes arrodonides, absència d’arestes agressives, proporcions desproporcionades —especialment caps i ulls grans—, colors suaus o pastel, línies netes, aspecte graciós i simplificació formal. Els personatges associats a este estil solen presentar galtes rosades, expressions amables i una gestualitat suau, mentre que els objectes sovint són antropomorfitzats, és a dir, dotats de trets humans que en reforcen la proximitat emocional i resulten encantadorament adorables.
Tanmateix, més enllà de la seua aparença amable, l’estil cuqui pot ser analitzat críticament com un mecanisme de modulació emocional. La seua capacitat per suavitzar, esmorteir, desactivar o edulcorar realitats complexes el convertix en una eina de neutralització simbòlica del conflicte. En determinats contextos, pot contribuir a una infantilització del discurs públic o a una simplificació excessiva de problemàtiques socials. La dolçor, en este sentit, no és innocent: pot operar com a filtre que fa més digerible allò que resulta incòmode o inquietant. Així, l’estil cuqui no és únicament una moda visual, sinó un llenguatge cultural amb implicacions psicològiques, econòmiques i polítiques. La seua eficàcia rau en la capacitat d’activar afectes primaris, però també en la seua habilitat per construir atmosferes de confort simbòlic en societats marcades per la incertesa i la saturació d’estímuls.
Per això esta estètica redueix la complexitat del món a una escala emocional manejable. En un context marcat per la inestabilitat climàtica, la precarietat laboral, l’erosió de drets i la fragilitat de les expectatives col·lectives, la representació amable actua com a regulador afectiu. No transforma les condicions materials, però intervé sobre la manera com les sentim. El col·lapse ecosocial no sempre es manifesta amb espectacularitat. Sovint es percep com un degoteig persistent d’indicis: notícies, dades, experiències quotidianes. Esta percepció difusa genera una tensió sostinguda. El cuqui intervé just ahí. Rebaixa la intensitat. Oferix un entorn simbòlic on la inquietud queda esmorteïda. L’acte d’endolcir no consistix a negar el problema, sinò a reformular-lo en un registre afectiu suportable. El món es presenta com a fràgil però encantador, vulnerable però protegit i protector. La vulnerabilitat es convertix en tret estètic. L’angoixa es transforma en tendresa.
Hi ha en tot això un mecanisme d’adaptació col·lectiva. Quan l’apocalipsi —entesa com a revelació del límit civilitzatori— comença a fer-se visible, la resposta no és necessàriament la confrontació directa. Pot ser, més aviat , la construcció d’un entorn simbòlic agradable, que permeta continuar sense bloqueig. El cuqui facilita esta dolça continuïtat de somnàmbuls. Proporciona una sensació de refugi emocional enmig d’un horitzó incert.
La seua eficàcia radica en la repetició. Les imatges amables circulen constantment. Es filtren en la comunicació institucional, en les campanyes ambientals, en les festes, en el discurs empresarial, fins i tot en iniciatives que parlen de sostenibilitat o emergència climàtica. El missatge implícit és tranquil·litzador: tot és complex, però tot està sota control i hi ha espai suficient per a les coses “boniques”. Esta modulació afectiva forma part de la hipernormalització. La crisi es reconeix de manera parcial, però queda envoltada d’una atmosfera emocional que evita el trencament. La revelació es transforma en narrativa amable i encantadora.
Amb el temps, l’estètica cuqui pot generar una percepció paradoxal. Com més evidents són els límits materials, més intensa es torna la necessitat de suavitzar-los. La fragilitat estructural es compensa amb una fragilitat estetitzada. La representació substituïx l’afrontament. El cuqui no és, per tant, un simple estil. És una forma d’habitar el límit sense mirar-lo directament. Permet conviure amb la sensació que alguna cosa s’està esgotant, però sense que esta consciència paralitze o gènere pànic. I mentre la tensió siga suportable, el sistema pot continuar funcionant simbòlicament, encara que el terreny que el sosté ja no siga ferm.
El kitsch: saturació, eufòria i simulacre de vitalitat
Si baixem un estrat més, el paisatge ja no és suau. És intens, lluminós, estrident, brillant, sorollós, caòtic. El kitsch contemporani no és només una herència del mal gust clàssic ni una simple exageració ornamental. El kitsch és un concepte estètic que designa aquelles produccions artístiques o objectes culturals que busquen provocar una emoció intensa —generalment sentimental o nostàlgica— mitjançant recursos efectistes, però que ho fan a través de fórmules estandarditzades, exagerades o artificioses, sovint considerades de mal gust des d’una perspectiva crítica. El terme, d’origen alemany (finals del segle XIX), s’associa inicialment a la producció massiva d’objectes decoratius destinats a les classes mitjanes emergents: pintures amb paisatges ensucrats, figures religioses amb llàgrimes de vidre, souvenirs folklòrics o escenes domèstiques idealitzades. El kitsch no és sols sinònim de lleig o coent, més bé esdevé una estètica que imita els codis de l’art o del sublim, però en una versió simplificada i emocionalment manipuladora.
En este sentit, el kitsch pot entendre’s com una forma d’idealització tranquil·litzadora: un dispositiu estètic que produïx consol simbòlic a través de la repetició d’emocions prefabricades. No obstant això, en la contemporaneïtat el kitsch també ha estat reapropiat irònicament per artistes i creadors que juguen amb el mal gust, la paròdia o l’excés per qüestionar les jerarquies culturals. Així, el kitsch no és només una categoria estètica, sinó també una categoria social i política, vinculada a la cultura de masses, al consum i a la gestió emocional col·lectiva. Altra cosa és que fins i tot el kitsch dissident puga ser assimilat en la indústria cultural de l’art compromés.
El kitsch és una forma d’organització de la percepció. Vivim envoltats d’imatges que competix per captar l’atenció. Pantalles, anuncis, interfícies digitals, esdeveniments convertits en espectacle permanent. El kitsch actual no es limita a reproduir estètiques cridaneres sinó que. funciona com una dinàmica d’acumulació contínua. Tot ha de ser vist. Tot ha de destacar. Tot ha de cridar l’atenció.
Esta sobreestimulació té conseqüències. La mirada no reposa. L’experiència no sedimenta. El temps es fragmenta en impactes successius. En un context on el col·lapse ecosocial avança de manera desigual però persistent, la saturació crea una sensació de vitalitat artificial. L’excés formal compensa la fragilitat estructural de la vida assetjada per la catàstrofe. Hi ha ací una eufòria induïda però controlada. Una alegria forçada que no nega la crisi, però la diluïx en un flux constant d’esdeveniments i estímuls: festivals, inauguracions, macroexposicions, grans produccions visuals. La ciutat es converteix en escenari. El consum cultural de masses es presenta com a prova de dinamisme.
L’apocalipsi, entesa com a revelació del límit, necessita espais de silenci i distància. El kitsch dificulta estos espais. La saturació impedix que la mirada s’ature prou temps per a percebre la fractura profunda. El soroll sostingut manté la sensació de moviment encara que el sistema estiga esgotat. En este sentit, el kitsch no és només una estètica, perquè funciona com una tecnologia d’ocultació parcial. No amaga la crisi, però la dissol en una superfície brillant i bigarrada. El col·lapse queda integrat en l’espectacle, convertit en imatge més dins del flux general. Des del punt de vista formal, el kitsch es caracteritza per la saturació ornamental, l’ús de colors intensos o brillants, la literalitat simbòlica, la dramatització excessiva i la reiteració d’icones fàcilment reconeixibles. No apel·la a la complexitat ni a l’ambigüitat, sinó a una resposta emocional directa i immediata.
L’art institucionalitzat: metabolitzar la crítica
En el centre del dispositiu simbòlic contemporani de la domesticació cultural, l’art institucionalitzat ocupa una posició decisiva entre els sediments comprimits de la cultura administrada pel capitalisme. Museus, centres d’art, biennals, galeries, circuits d’exhibició artística globals. Este entramat produïx legitimitat i definix el que compta com a significatiu, preferentment i paradoxalment mitjançant l’homologació, assimilació i promoció d’avantguardes artístiques pretesament disruptives. Una de les seues característiques principals és, precisament, la capacitat de metabolitzar la crítica al sistema. Discursos que qüestionen el capitalisme, el col·lapse ecològic o la precarització poden ser incorporats en programacions expositives. Es presenten com a reflexions necessàries, com a espais de consciència. Esta incorporació no és, en si mateixa, una impostura. Moltes pràctiques artístiques treballen honestament amb la problemàtica del col·lapse. Però el marc institucional establix unes condicions. El conflicte es formalitza. La denúncia es conceptualitza. La ruptura es presenta dins d’un espai regulat. Resulta difícil i onerós escapar heròicament a esta dinàmica assetjadora.
El públic pot experimentar una sensació de presa de consciència. Pot sentir que ha participat en un debat crític. Tanmateix, l’experiència queda inscrita en un circuit cultural que no altera necessàriament les estructures que produïxen el problema. Com les pel·lícules crítiques produïdes i distribuïdes en condicions capitalistes. Això forma part de la hipernormalització. El sistema admet la narració del col·lapse. Permet que es represente, que es tematitze, que es convertisca en objecte d’estudi. Però esta admissió t’acyica no implica una ruptura sistèmica. El col·lapse esdevé contingut. I el contingut circula com a mercaderia.
L’apocalipsi, com a revelació, queda canalitzada. Es produïx una consciència estètica que no sempre es traduïx en transformació material. La crítica esdevé forma cultural. I la forma cultural, al seu torn, pot ser valorada, adquirida, exhibida. Esta és la força i alhora el límit de l’art institucional. Pot generar espais de pensament. Pot visibilitzar fractures. Però també pot contribuir a estabilitzar el sistema en integrar-les dins del seu propi funcionament.
L’artesania tradicional: densitat temporal i resistència discreta
En els estrats més profunds, allunyats del centre mediàtic i mercantil, persistixen pràctiques vinculades a altres ritmes. L’artesania tradicional, com la dels indígenes i camperols, no respon a la lògica de la novetat constant ni a l’obligació de visibilitat immediata. El seu temps és més lent. El seu procés, més central que el resultat.
El treball manual establix una relació directa amb la matèria. La transformació no és instantània. Exigix habilitat acumulada, experiència compartida, transmissió intergeneracional, espiritualitat associada als objectes i al fer. El saber no es reduïx a informació; és pràctica incorporada. Estes formes poden ser absorbides parcialment pel sistema, convertides en patrimoni o en recurs turístic. Però fins i tot en estos casos conserven una qualitat específica: una densitat temporal que contrasta amb la immediatesa digital. El temps invertit en l’objecte deixa rastre.
En un context de col·lapse progressiu, esta densitat adquirix una rellevància especial. No perquè oferisca una solució directa, sinó perquè recorda que la vida social pot organitzar-se al voltant d’altres ritmes i prioritats. El valor no depén exclusivament de la circulació ràpida ni de la rendibilitat expansiva. L’apocalipsi com a revelació implica també descobrir la fragilitat del model industrial accelerat. En este moment crític, les pràctiques artesanes poden funcionar com a referents concrets d’altres maneres d’habitar el món. No com a idealització nostàlgica, sinó com a experiència material que ha sobreviscut a diverses transformacions històriques.
En la geologia estètica del col·lapse, este estrat profund no domina, però tampoc desapareix. Manté una presència discreta. I en determinades circumstàncies, pot emergir amb nova centralitat i radicalitat impugnadora, especialment quan la confiança en la superfície espectacular es debilita.
Fractures: quan la revelació es fa inevitable
Cap estructura es manté intacta indefinidament. La pressió no desapareix; s’acumula. Les capes poden conviure durant un temps, però la fricció acaba generant desplaçaments. El mateix passa en el camp estètic. La suavització constant, la saturació espectacular i la institucionalització de la crítica poden estabilitzar el paisatge simbòlic durant anys, fins i tot dècades. Però esta estabilitat és relativa. No es pot dissimular per sempre.
Arriba un punt en què els mecanismes de regulació afectiva comencen a mostrar límits. L’endolciment cuqui deixa de produir consol real. La saturació visual del kitsch es transforma en cansament. L’art institucionalitzat pot continuar tematitzant la crisi, però una part del públic percep la distància entre representació i transformació efectiva. Les pràctiques creatives tradicionals, que semblaven marginals, poden adquirir un nou sentit en contextos de precarització material.
Les escletxes no apareixen com a explosions espectaculars. Sovint es manifesten en petits desajustos: una desconfiança creixent, una sensació d’esgotament, una pèrdua de credibilitat. El relat de normalitat ja no convenç amb la mateixa força. Allò que abans es percebia com a continuïtat comença a mostrar discontinuïtats evidents. En este punt, l’apocalipsi —entesa com a revelació— deixa de ser un concepte abstracte. Es convertix en experiència. No es tracta d’un moment únic i teatral, sinó que simbolitza un procés en el qual el vel es va afinant fins que ja no pot ocultar el que hi ha darrere. La revelació no és un llamp sobtat, és una claror que augmenta progressivament.
La hipernormalització depén de la coherència perceptiva. Necessita que la gent puga integrar les contradiccions sense trencar el marc general. Quan les contradiccions es multipliquen i s’encadenen, el dispositiu simbòlic es veu obligat a esforçar-se més. Cada nova crisi requerix més narrativa, més imatge, més gestió emocional. Esta intensificació i compressió és un símptoma de fragilitat.
La suavització estètica té un llindar. Pot absorbir tensió fins a cert punt. Però si la degradació material es fa massa visible —infraestructures que fallen, serveis que es deterioren, catàstrofes recurrents— la distància entre representació i experiència es reduïx. La imatge ja no aconseguix compensar la vivència directa. En eixe moment, el col·lapse deixa de ser atmosfera difusa i passa a formar part de la consciència col·lectiva. No necessàriament com a relat unificat, però sí com a percepció compartida que alguna cosa estructural s’està transformant. La revelació ja no pot ser gestionada exclusivament des del pla estètic.
Això no implica que el sistema s’afone de manera immediata. Les estructures poden resistir molt temps després que la seua coherència simbòlica haja començat a erosionar-se. Però la fractura perceptiva és un punt d’inflexió. Quan una part significativa de la societat deixa de creure en la continuïtat il·limitada, el marc canvia. La pregunta, aleshores, no és si hi haurà reconfiguració, sinó com es produirà. Pot adoptar formes regressives o emancipadores, autoritàries o comunitàries. El que resulta difícil de sostenir indefinidament és la ficció d’una normalitat eterna. Quan el terreny es mou, ja no n’hi ha prou amb dissimular l’enfonsament. Cal decidir com habitar-lo.
