La paraula «fília» prové del grec, philos, que significa alguna cosa pareguda a «amor», «amistat», «inclinació» o «afinitat». És una paraula que, adherida a altres mots com un prefix, és capaç d’adquirir els millors significats, com ara «filosofia», amor al saber, o «filologia», amor per la paraula. Tanmateix, aquesta paraula, emprada com un sufix, sovint ens parla de fenòmens psicològics que poden aplegar a ser patològics. Parlem de fenòmens com la pedofília o la necrofília entre d’altres. Si bé aquesta paraula és capaç de les millors composicions i també de les pitjors, hi ha una altra paraula grega que sempre relacionarem amb incidents terribles. Es tracta de la paraula catàstrofe, katastrophe en grec, i que fa referència a un esdeveniment natural o humà que causa danys i pertorbacions conduents al desastre. Al llarg de la història, els éssers humans han patit catàstrofes terribles: incendis, terratrémols, tsunamis i d’altres, però mai, llevat d’alguns megalòmans com Neró, s’havia entés la catàstrofe com una oportunitat.
Era l’any 2007 quan la Naomi Klein va publicar el seu famós estudi anomenat Doctrina del xoc (Editorial Empúries). La seua recerca analitzava com el xoc s’havia emprat com a ferramenta individual a fi d’intervindre la psique dels subjectes, però també de manera col·lectiva per a introduir grans paquets d’economia neoliberal i mesures de control de la població que, en altres circumstàncies, la societat mai hauria acceptat. La periodista canadenca investigà des del cas del Xile de Pinochet fins a l’atac del Wall Street Center l’11 de setembre de l’any 2001 i va revelar com aquests episodis de la història facilitaren els processos dels quals parlem. És a dir, la catàstrofe de milers de persones suposava, l’oportunitat d’uns pocs. Els de sempre.
Jo recorde perfectament aquella vesprada. Tenia nou anys. Com que els meus pares treballaven, caminava des de la parada del bus escolar fins a la casa de la meua àvia. Quan vaig aplegar, em va estranyar molt que no estiguera mirant la telenovel·la. A la televisió hi havia dues torres. Una d’elles en flames. Jo encara no sabia res dels Estats Units ni perquè allò que estàvem mirant era tan important. Potser encara hui no ho sabem ben bé. Des d’aleshores, em sembla que hem anat de xoc en xoc: la crisi econòmica del 2008, la crisi sanitària produïda per la Covid-19 i ara la crisi climàtica amb la darrera DANA. Tot això sense comptar amb les crisis que no tenim dins de casa, però que ens afecten a totes i a tots com són la guerra d’Ucraïna, el genocidi que pateix el poble palestí o la crisi migratòria. També recorde molt bé quina va ser la pràctica més estesa del govern durant la crisi econòmica de l’any 2008 i posteriors: les retallades. Pràctiques, com diem abans, neoliberals. Paquets sencers de mesures antisocials que, segons ens varen dir, eren necessàries a fi de salvar l’economia. Això sense anomenar les privatitzacions que hem sofert duran els darrers trenta anys: Seat, Repsol, Telefónica, Endesa, Iberia i un llarg etcètera. No era casualitat, era doctrina del xoc.
Ara bé, si assumim que un xoc és una gran oportunitat per a introduir polítiques neoliberals, no és cap desgavell concloure que els seus representants són i actuen com una mena de catastròfils. A sobre, durant els dies posteriors a les catàstrofes, es tanca la finestra d’Overton: cal parlar de la catàstrofe, de manera que tots els altres temes, com per exemple la corrupció, són més fàcils d’amagar, car l’atenció del públic està en una altra banda, en un lloc més necessari i urgent.
Atés que la catàstrofe genera la situació ideal on desenvolupar les seues propostes, desitgen i de vegades fins i tot agreugen la catàstrofe si cal. Som ingenus si pensem que aquesta gent perd el temps en reunions que tenen com a objectiu ajudar a les persones afectades. Al contrari, aquestes persones es reuneixen per debatre quina és la manera més eficient d’esprémer el xoc i calcular les possibles conseqüències. És per això que s’ha tornat imperatiu fer-los fora de les nostres institucions. Ara, més que mai, ens toca agranar.
Dissortadament, traure profit de la situació corre perill de convertir-se en un procés rutinari, en el cinisme quotidià, normalitzat, estructural i, al capdavall, en la prioritat d’alguns polítics i empresaris. Ja ho estem veient: el president Mazón i els seus consellers estan atorgant contractes «d’emergència» a empreses condemnades per la Gürtel com ara CHM Obras e Infraestructuras SA o Becsa SA. Per a acabar-ho d’adobar i amb la que ha caigut, la darrera barrabassada ha estat cancel·lar la limitació salarial dels seus consellers, entre els quals destaca la berlanguiana aparició del nou vicepresident de la Generalitat, el militar Gan Pampols.
La catastrofília és, doncs, aquest desig de la catàstrofe, aquest entendre el desastre com una oportunitat d’explotació, aquesta manera de traure rèdit polític i econòmic de la misèria i l’aprofitament de l’ocasió per a introduir mesures que, altrament, la població no acceptaria. Tot això no és sinó capitalisme del desastre i política de la desgràcia aliena. Neró estaria impressionat.
