Els carrers de València ja no fan olor de tarongers. Al forn ja no se sent Conxeta preguntar si vols la barra morena o més blanqueta, o si vols un dolcet per al cafè de després de dinar. La sabateria de Maite, la ferreteria de Pep, la papereria de Marcial i Amparito ja no hi són.
Ara, quan passege pel mateix carrer de sempre, bafarades d’orins, cantons amb fem i fem. Ja no hi ha tarongers que dissimulen una mica l’aire contaminant de la ciutat, ni pastís que edulcore l’amarga frustració de sentir-me com un arbre migrat, un ocupa al meu barri.
Perquè ja no podrem anar pels carrers de Ciutat Vella amb una bicicleta, perquè onades de Valenbisis amb gent de pell socarrada a sobre ens tiren a terra. La València d’Estellés, la València dels carrers de plata, ens l’han venuda a preu de cacaus i tramussos. La nostra pàtria venuda, el valencià ja no s’escolta ni en la televisió pública valenciana, aquella que tots els arbres migrats paguem perquè, indiscretament, els venedors de la nostra terra la gasten com a òrgan de propaganda del seu govern del fang, el foc i les retallades.
Conxeta tancà el seu forn; el seu fill és arquitecte. Blanca viu al poble amb la seua germana; li han apujat el lloguer a quatre-cents euros al mes. Ara: cartells de cheesecake specialty, el “trac-trac” de maletes amunt i avall tot el dia i tota la nit. Talen arbres. Talen arbres. Llàstima que sols siga una metàfora, perquè m’arribe el meu torn i siga tallat per la meitat, com les palmeres del Botànic.
Ara, més que mai, és cert això de “a València no vages si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res”, ja que els de fora no paguen taxa turística, però tots paguem tot a preu d’estranger a la cafeteria d’enfront de casa. I, mentrestant, continue demanant un tallat del temps i no un iced latte.
Asier Cuesta Donás és president de l’Aliança d’Estudiants per l’Educació Pública.





