La Tercera Guerra del Golf
En el context actual de creixent tensió geopolítica al Pròxim Orient, la guerra desplegada per Estats Units i Israel contra l’Iran pot ser interpretada com l’inici d’allò que podríem anomenar una Tercera Guerra del Golf. No es tracta només d’una etiqueta conjuntural, sinó d’una clau d’interpretació que permet entendre una continuïtat històrica: els grans conflictes de la regió responen a una mateixa lògica estructural, la disputa pel control dels recursos energètics minvants que sostenen el sistema-món capitalista. En un moment en què estos recursos comencen a mostrar signes evidents de límit i esgotament, la guerra deixa de ser una opció entre altres i passa a convertir-se en un mecanisme central de gestió del declivi.
Però la situació és encara més alarmant del que sembla a primera vista. El capitalisme global avançat és un sistema incapaç d’aturar-se. La seua mateixa lògica interna —basada en el creixement continu, la recerca del benefici, l’acumulació i l’expansió— el condemna a avançar fins i tot quan ja s’ha estavellat contra els límits materials del planeta. No hi ha, dins del sistema, cap mecanisme real d’autolimitació. Encara que sap —o intueix— que ha entrat en una fase de saturació, continua avançant de manera quasi automàtica, fins i tot suïcida.
Això explica per què, en un context d’escassetat creixent, les elits econòmiques, polítiques i militars no opten per reduir, repartir o transformar, sinó per intensificar la competència i el control. Tant el capitalisme d’Estat com el model neoliberal compartixen esta incapacitat estructural de detindre’s. Però en el cas neoliberal, especialment en potències com Estats Units o Europa Occidental, esta dinàmica es veu agreujada per la percepció de pèrdua d’hegemonia imperial. Açò genera una reacció especialment agressiva, desesperada i, en molts casos, ideològicament desbocada. El resultat és una combinació explosiva: un sistema en declivi que, en lloc de replegar-se i decréixer, accelera.
En este marc, les guerres del Golf Pèrsic apareixen com a episodis d’esta fugida cap avant. La Primera Guerra del Golf, entre 1990 i 1991, va esclatar arran de la invasió de Kuwait per part de l’Iraq. Però més enllà de la narrativa oficial, el que estava en joc era la seguretat del subministrament petrolier global en un moment clau de la globalització neoliberal després de l’ensorrament del bloc soviètic. Garantir el flux continu de petroli significava garantir la continuïtat del sistema. La guerra va servir, així, per a consolidar una arquitectura energètica global sota hegemonia nord-americana.
La Segona Guerra del Golf, iniciada en 2003 amb la invasió de l’Iraq, representa un pas més en esta lògica. La justificació de les armes de destrucció massiva es va demostrar falsa, però el rerefons real apuntava al control directe d’una de les majors reserves de petroli del món en un moment en què ja es començaven a percebre tensions estructurals en el subministrament energètic. A més, esta guerra va inaugurar una fase d’inestabilitat permanent que funciona com a mecanisme de control indirecte dels recursos.
L’actual Tercera Guerra del Golf, centrada en l’Iran, i precedida per la Guerra dels Dotze Dies en juny de 2025, es produïx en un escenari encara més crític. L’agressió dels Estats Units i el seu peó regional Israel — o és a l’inrevés?— ja no tracta de controlar recursos abundants com fa dècades, sinó de disputar-se recursos cada vegada més escassos i estratègics amb altres potències mundials, com Rússia o la Xina. Un autèntic joc de les cadires geopolític. L’Iran, a més, té una posició clau respecte a l’estret d’Ormuz, un dels principals punts de pas del petroli i del gas a escala mundial. Açò convertix el conflicte en una amenaça sistèmica global i en un accelerador potencial del col·lapse.
La guerra davant el col·lapse civilitzacional
Per comprendre el sentit profund d’esta dinàmica, cal remuntar-se a l’informe del Club de Roma de 1972, Els límits del creixement, impulsat pel Club de Roma. La seua tesi central era contundent: en un planeta finit, un sistema basat en el creixement exponencial indefinit està condemnat a topar amb límits materials i energètics, cosa que conduiria, si no es produïen canvis estructurals, a un declivi i eventual col·lapse civilitzacional al llarg del segle XXI. No es pot dir que no estàvem avisats. Les posteriors recalibracions de l’estudi amb mitjans tècnics més sofisticats han confirmat el descarnat diagnòstic. Amb tot, en principi el col·lapse del sistema no seria immediat, sinó el resultat d’un procés acumulatiu, amb un punt d’inflexió situat aproximadament entre 2020 i 2030. Sembla que el model esta encertant de ple.
Un dels indicadors clau d’este procés és el pic del petroli convencional, situat al voltant de 2005, mentre el pic del petroli total se situaria al voltant de 2020. A partir d’estos punts d’inflexió, el petroli fàcil i barat entra en declivi, i el sistema ha de recórrer a fonts més costoses i menys eficients. Açò implica que cada vegada cal invertir més energia per a obtindre energia, reduint la capacitat del sistema per sostindre el seu nivell de complexitat. Este patró s’estén també a altres recursos estratègics (minerals crítics, gas natural, carbó, terres rares, aigua), generant una situació de tensió creixent que repercutix en les cadenes de subministrament, el comerç, la producció i el consum en tot el planeta.
Davant esta realitat, les elits globals no només no es detenen, sinó que insistixen en la mateixa senda. I en un context de límits, insistir en el creixement només pot significar una cosa: desplaçar els costos, externalitzar el sofriment i intensificar la violència. Dit d’una altra forma, aplicar novament la lògica imperial, encara que l’horitzó ja no siga d’abundància sinó d’escassesa. És ací on la guerra esdevé una eina privilegiada de gestió embogida del col·lapse. Les guerres del Golf, així com altres conflictes contemporanis, són expressions extremes d’un capitalisme que, com no pot expandir-se de manera “normal”, ho fa mitjançant la força bruta.
En este context, el tancament de l’estret d’Ormuz representa un punt d’inflexió històric. El bloqueig d’este corredor energètic pot interrompre —ja ho està fent — una part substancial del subministrament global, generant una cascada de fallides en tots els sistemes dependents dels combustibles fòssils, especialment del dièsel, molt valuós per mantenir la maquinària pesant del sistema, i que sols representa el 20 % de cada barril de petroli. Les societats occidentals, altament dependents d’estos fluxos ara bloquejats, podrien entrar ràpidament en una situació de greu crisi sistèmica.
Davant un escenari així, els estats han d’activar mesures d’emergència progressives. Primer, mesures de contenció per evitar el pànic, com ja esta passant. Però si la crisi s’agreuja, com sembla que va a ocórrer, podríem assistir a l’aparició d’un estat d’excepció energètic, amb restriccions severes en l’ús de l’energia i la mobilitat. És en este punt on emergix la idea de confinament energètic: una reducció forçada de l’activitat material de la societat per la impossibilitat de sostindre els nivells energètics habituals.
Este escenari es produïx en un context de hipernormalització, i és important detindre’s ací. La hipernormalització no és només una il·lusió, sinó un règim de normalitat fictícia en què la societat continua funcionant com si res no passara, malgrat que els fonaments materials del sistema s’estiguen erosionant. Sabem que hi ha límits, que hi ha crisi, que hi ha guerres, que hi ha col·lapse en marxa, però continuem actuant com si tot fora reversible, com si sempre hi haguera una solució tècnica o política a l’abast. Això genera una situació especialment perillosa: com més s’endarrerix el reconeixement de la realitat, més abrupta és la caiguda quan esta es manifesta. Quan els fluxos energètics es trenquen, quan apareixen les restriccions, el xoc no és només material, sinó també simbòlic. Es trenca de colp la il·lusió de continuïtat.
El confinament energètic
El concepte de confinament energètic fa referència a una situació excepcional en què un estat —o un conjunt d’estats com la Unió Europea— es veu obligat a limitar de manera dràstica el consum i l’accés a l’energia per garantir la continuïtat dels servicis essencials davant una crisi greu de subministrament. En un escenari d’escalada bèl·lica amb destrucció d’infraestructures petrolieres o gasístiques, este tipus de mesures esdevindria una resposta pròpia d’una economia de guerra, orientada no tant a mantenir el nivell de vida habitual com a assegurar la supervivència funcional del sistema.
En la pràctica, això implicaria un racionament directe de l’energia disponible. L’electricitat, el gas i els combustibles líquids deixarien de ser recursos d’accés lliure per convertir-se en béns estrictament regulats. Podrien establir-se quotes de consum per a la població i per a les empreses, així com sistemes de distribució controlada. No es pot descartar la introducció de talls programats de subministrament —apagades rotatòries— per tal de garantir que la xarxa no col·lapse i que els sectors prioritaris continuen funcionant.
Al mateix temps, es produiria una jerarquització molt clara dels usos de l’energia. Els recursos disponibles es destinarien en primer lloc als servicis essencials: hospitals, sistemes sanitaris, transport d’aliments, producció agrària, subministrament d’aigua i telecomunicacions. En canvi, totes aquelles activitats considerades no essencials —especialment les vinculades a l’oci, el turisme o el consum superflu— serien fortament restringides o fins i tot paralitzades. Esta priorització redefiniria de manera profunda l’activitat econòmica i social.
Un altre element central seria la limitació de la mobilitat. L’ús del vehicle privat es reduiria dràsticament, amb possibles restriccions per dies, zones o tipus de vehicle, mentre que el transport públic i col·lectiu es convertiria en l’opció preferent i, en molts casos, obligatòria. El transport de mercaderies també seria reorganitzat per prioritzar els béns bàsics, cosa que afectaria directament les cadenes de subministrament globals tal com les coneixem.
En l’àmbit domèstic, el confinament energètic comportaria una regulació estricta dels usos quotidians. Es fixarien límits a la calefacció i a l’aire condicionat, així com restriccions en l’ús d’electrodomèstics intensius en consum energètic. Estes mesures no serien només recomanacions, sinó que podrien estar acompanyades de mecanismes de control i sanció. Paral·lelament, es desplegarien campanyes massives d’estalvi energètic amb un fort component pedagògic i, probablement, també coercitiu.
Tot això aniria acompanyat d’una intervenció econòmica directa per part de l’Estat. Els preus de l’energia serien regulats o controlats per evitar l’especulació, i no es pot descartar la nacionalització temporal o el control públic de sectors estratègics. La producció industrial es reorientaria cap a les necessitats bàsiques, deixant en segon terme o aturant aquells sectors que no contribuïsquen directament a la sostenibilitat material del sistema. A més, el confinament energètic implicaria una reorganització del temps social. Els horaris laborals podrien adaptar-se per concentrar el consum energètic en determinades franges, i es reduiria l’activitat nocturna per minimitzar la despesa elèctrica. Este canvi afectaria no només l’economia, sinó també els ritmes de vida, la cultura i les formes de relació social.
Escletxes per a l’emancipació
Però és precisament en eixe trencament de la vida ordinària on s’obrin escletxes en el sistema. El confinament energètic, si arriba, no serà només una mesura de control, sinó també una ruptura amb la hipernormalització. I en eixa ruptura pot emergir un desconfinament de la imaginació que no és merament discursiu, sinó pràctic. Quan el sistema deixa de garantir ales necessitats més bàsiques, la gent es veu obligada a reorganitzar-se. Quan els fluxos globals fallen, apareixen les xarxes locals. Quan el consum es restringix, es reactiva la producció de proximitat. Quan el poder centralitza, també poden emergir espais de comunitat i d’autogestió. El que abans era marginal pot esdevindre central. També pot emergir el feixisme i l’autoritarisme a gran escala, però a xicoteta escala potser seran possibles altres respostes més autogestionades i democràtiques.
Este desconfinament pot donar lloc a formes d’acció política, realment alternatives i emancipadores, arrelades en la vida quotidiana: comunitats energètiques, economies cooperatives, suport mutu, reapropiació del territori i del temps. No com a ideal abstracte, sinó com a resposta concreta a una situació de crisi sistèmica. I és ací on es juga el sentit del moment històric. Perquè el confinament energètic pot ser gestionat des de dalt com una forma de control i disciplinament, però també pot ser viscut des de baix com una oportunitat de reapropiació i transformació. No hi ha garanties de res. No obstant això, sí es van a obrir escletxes reals. Recordem les mostres espontànies de solidaritat i autoorganització popular en plena pandèmia de covid-19 (2020-2021), després de la Dana al País Valencià en octubre de 2024, o el dia de l’apagada general peninsular, el 28 d’abril de 2025.
En última instància, el que tenim davant no és només una crisi energètica ni una guerra més, sinó una acceleració bèl·lica de l’enfonsament d’un sistema incapaç de detindre’s en la seua carrera cap a l’abisme. Un sistema que, en lloc de frenar, accelera fins al límit, generant més caos, més incertesa i més destrucció. Potser estem davant la infernal resplendor de les bombes, preludi de la foscor i la barbàrie. O potser estem davant l’inici d’una primera llum, encara feble però obstinada, que il·lumina formes de vida alliberadores que comencen a obrir-se pas, humilment, enmig del col·lapse ecosocial mundial.
