Estimat Luis, fa dies que no deixe de pensar en tu, en nosaltres (els valencians), en Alacant, bonica i blanca i de sal. Ja saps com m’agradaria viure a l’ombra de les seues xicrandes i palmeres, del seu castell, passejar-la amunt i avall cada dia embafat del seu clima benigne: General Marvà, plaça dels Cavalls, plaça del Portal d’Elx, Plaça Gabriel Miró, carrer Federico Soto, Calvo Sotelo, Almirall Julio Guillen Tato, Castaños, parc de Canalejas… platja del Postiguet, de sant Joan i d’Aigua Amarga…
Per què no em poses un pis? Va!, no sigues dolentot, agarrat, llepafils, cap quadrat i de la norma, normeta, normativa… No et faces ara l’estret ni el democratot i bla, bla, bla… que ací ens coneguem tots. Jo ja sé que no soc dels teus, vull dir, un militant del PP, un home d’ordre, conservador discret. Tampoc soc fill de cap de les famílies benestants de la ciutat. No tinc res a veure amb el mandarinat dels notaris ni amb cap funcionari de la teua llocada. No abomine de la llengua del país, ni per res del món voldria que Alacant, la nostra Alacant, es convertira en un simple apèndix d’Espanya, en un monyó mal recosit als posterols d’Albacete i Múrcia. Ni voldria, encara, que acabara sent el barri mariner de Madrid o un ressort per a tots els gàngsters d’Europa.
Per a res, soc dels teus. Fins i tot, no em fa res confessar-te que soc un dels molts que, com a fill d’un poble afectat per la dana, com a valencià, ha maleït els ossos del teu compare Mazón. Quin pocavergonya! Els dimonis se l’emporten. Però què collons us passa quan us ajunteu? Amb tan bons xics que sembleu! Amb tan bé que parleu i vestiu i canteu i guanyeu!
I, malgrat tot, lluny de vosaltres com estic, tu i els teus no hi podríeu fer una excepció amb mi? Una sola excepció entre milions de conciutadans ni que siga per a donar un exemple de com sabeu redistribuir la riquesa, sense rancúnies ni recels. Què et costaria fer el gest? M’ho pagaria jo, eh? Amb diners guanyats honradament. Res de trampes ni comissions.
Segur, amor meu, que no podríeu fer els ulls grossos i facilitar-me l’accés a un habitatge en aquesta urbanització dels miracles? Arreglar-ho, mirar-s’ho amb carinyo… La veritat és que 600.000 euros no sé d’on podria treure’ls, però 200 000, encara. M’aniria molt bé tenir un d’aquests pisets vora mar, amb piscina comunitària, a preu de persona del carrer encara que jo no siga, com et dic, un dels teus. Podria, no sé, llogar-lo (ja sé que tècnicament no es pot…) i no haver d’anar tan just ara que la inflació estreny, escanya, mata… En jubilar-me, vindria potser a passar els hiverns a Alacant… “Tinc un pis a Alacant! Una ganga!”, em vantaria a la faena quan tots comencen a queixar-se de com s’ha posat la vida, a explicar cagats de por que en menys d’un any els venç el contracte de lloguer i que no saben on aniran a parar i que no troben res a un preu decent en un país d’indecents. Ai!, la terreta, la merdeta, la figueta de la moma…
Quin greu que em sap tot açò, que ens sap. Luis, Luisito, no veus que excloent-me, excloent-nos, ens has deshonrat? T’has rigut de la meua, de la nostra desgràcia, ens has menyspreat com a ciutadans, i ¿per quina raó? Doncs, perquè no soc, no som dels teus. ¿No té ulls un valencià del poble? ¿No té mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, i passions, un desgraciat com jo, com aquell d’allà? Un desgraciat, vull dir, igual que les desenes de milers d’alacantins, de valencians, en risc d’exclusió social o ofegats pels preus abusius dels lloguers o condemnats a la precarietat laboral. Un d’aquests ¿No es nodreix dels mateixos aliments, no el fereixen les mateixes armes, no està exposat a les mateixes malalties, no es cura amb els mateixos remeis, no es refreda i s’escalfa amb el mateix hivern i amb el mateix estiu que un militant d’un altre qualsevol partit que no siga el vostre, que el fill d’un cambrer de Bonrepòs o d’una kelly, d’un nouvingut, d’un taxista de Benalua o d’un aturat de les Carolines?… Si ens punxeu, si els punxeu, ¿no sagnen?, ¿no sagnem? Si ens feu cosquerelles, ¿no riem? Si ens enverineu, ¿no ens morim? I, si ens tracteu injustament, ¿no hem de venjar-nos?… Si en la resta som iguals, també en això ens hem d’assemblar. Si un valencià qualsevol ofèn un poderós, un classista com ara tu i els teus ¿Quina és la seua caritat? La venjança. Si un polític corrupte ofèn un ciutadà, ¿quina serà la seua tolerància, segons l’exemple del corrupte? Doncs, serà la venjança.
De genolls t’ho demane, Luis, no podries arreglar-m’ho? No podries arreglar-nos-ho a tots? No sigues així i posa’m, posa’ns un pis en Alacant.
