Ara entenc Foucault. Uns anys enrere vaig llegir un dels seus extractes més famosos, un text que reproduïa una conversa amb el també filòsof Deleuze. Hi deia el següent: “… els intel·lectuals han descobert, després de les recents lluites, que les masses no els necessiten per a saber; elles saben perfectament, clarament, molt millor que ells…”
Enfront de la confusió que pogueren causar aquestes paraules, la frase continuava: “Però, existeix un sistema de poder que intercepta, prohibeix, invalida aquest discurs i saber […] no sols censura, sinó que penetra subtilment en tota la societat”.
Aquests mots es quedaren gravades a foc en mi, perquè sabia ben dintre meu que, a pesar del que es poguera dir en contra, eren verídiques. No havia sabut dir que significaven, que era el que volien dir o quin procés volien assenyalar, però la meua experiència em deia que, malgrat que no poguérem entendre com, era així com funcionava el món.
Era una frase totalment incoherent. Com pot la gent saber sense ajuda de qui s’ha format? I si sap, com pot ser que actue de la forma que tots coneixem? I que és això que el poder intercepta i mareja la gent? No, no, no… les coses són blanques o negres, si la gent no sap és perquè o no vol o perquè és, en poques paraules, imbècil.
Però clar, aquest pensament també tenia contradiccions: Qui, volent anar de savi o format, no ha sentit a algú que considerava (de nou, en poques paraules) inferior, i ha hagut de callar bocabadat enfront d’ell o ella, perquè demostrava un coneixement del món molt més profund que el seu, per pocs llibres que, en aparença, haguera tocat? Un tipus de gent a la qual, per molt que ens encantara la idea de fer-ho, no calia dir-li com eren les coses.
I, d’altra banda, quants de nosaltres hem intentat comunicar-nos sense èxit amb algú, fer-li veure que estava equivocata, i hem acabat en una conversa sense sentit, discutint en el procés, o hem callat confusos davant el xoc provocat per la incapacitat de l’altra persona de comprendre una cosa en aparença senzilla per a nosaltres, acabant dubtant si nosaltres verdaderament sabíem o no del que estàvem parlant?
En aquest últim cas, es trobava la clau per a comprendre el significat més profund de la frase. La resposta fàcil que ens pot vindre al cap és: “Clar, és perquè el poder fa creure a la resta de la gent una cosa que no és. Els té adoctrinats. És fàcil”. Però eixa no és (tota) la resposta. Eixa és la resposta fàcil i superficial, la resposta que si malinterpretem pot ser que acabem pitjor que si no haguérem llegit mai la frase. La resposta difícil, i per tant verdadera, no va aplegar comprenent el perquè de les equivocacions de la resta, sinó les meues pròpies. Només quan vaig aprofundir els meus prejudicis, allò que havia interioritzat per se com vertader i vaig eliminar-ho dins de les meues capacitats, va ser quan vaig començar a veure la realitat.
Nosaltres comprenem el món a través de la suma de les nostres experiències. Ací podem englobar mil coses; educació, classe social, lloc on ens hem criat, amistats, recorregut vital… tot això va construint-nos a poc a poc i va formant la nostra ideologia. I és que la nostra ideologia no és el partit o les idees que defenem, com s’ha volgut fer creure (al final, d’això tracta aquest article, de com ens fan creure coses que no són), sinó que és el conjunt d’idees que configuren la nostra forma d’entendre i actuar dins del nostre món.
Ara bé, una cosa és interpretar la nostra realitat a través de la nostra ideologia, cosa inevitable, per molt que es diga el contrari (si algú diu que no és així, és que vol ocultar i disfressar de neutral la seua òbviament no neutral ideologia), i una altra ben distinta és construir la teua realitat a través d’una ideologia o d’una ideologització del coneixement. Si pensem en l’última, estem acostant-nos a com actua el poder.
Posem un exemple ben famós en l’actualitat, la novel·la 1984, d’Orwell, citada erròniament en mil casos diferents. En la mateixa diu: si no existeix la paraula “pau”, si l’esborres, mai podràs definir ni debatre sobre una cosa que s’acoste mínimament al que vol transmetre aquest terme. Sí, podràs usar “no hi ha guerra”, però no és el mateix. La primera significa absència de conflicte, estat idíl·lic, mentre la segona s’acosta més a “espai entre guerres”, i per tant prefigura una guerra a futur. No em podeu dir que no és una diferència vital.
Ací, ací és on està actuant el poder: això és el “sistema de poder que intercepta, prohibeix, invalida aquest discurs i saber”. Si en compte d’aprendre el que és la realitat, aprenem per ella el que ens volen fer creure que és la realitat, la política, la cultura, la història, l’economia… el poder està actuant sobre nosaltres perquè ens fa incapaços de comprendre el món en el qual vivim. Se’ns multipliquen els termes, els matisos, les expressions i les definicions. Es fa impossible o molt complex definir una cosa perquè la definim a partir de paràmetres heretats del que erròniament entenem com ideologia. Perquè no debatem i aprofundim sobre la realitat, sinó sobre les imatges i les representacions que tenim sobre ella.
No és que no coneguem la realitat. Tots la coneixem perfectament, però estem condemnats a no saber definir-la. A no saber expressar-la. A no saber actuar enfront d’ella. I la culpable d’açò no és altre que el poder. Pocs exemples encontrarem que aquells que hagen deformat la forma d’entendre la realitat.
Simone Weil té un fragment que explica açò de forma immillorable: “Aclarir idees, desacreditar paraules intrínsecament buides i definir l’ús d’altres de forma precisa és, per estrany que parega, una forma de salvar vides humanes”.
Perquè el poder se sustenta en la ment. Açò és una cosa que els teòrics del poder saben molt bé. No hi ha prou bales per a tots els que puguen alçar la veu. Però tampoc calen. Si es fa bé, el mateix individu no sols callarà, sinó que no sabrà que està oprimit, i col·laborarà per esclafar a aquells que intenten alliberar-se’n. Però “salvar vides humanes” no sols és una forma de parlar per dir-nos com el poder pot utilitzar la manipulació per matar i empresonar. Et penses de veres que la pandèmia de salut mental és per una altra cosa que aquesta? El nostre cos actua on la nostra ment està adormida. Sap que estem confusos, que estem subjugats, sap que hi ha una incoherència entre el que diem i el que vivim, i intenta fer-nos veure que cal eixir de la presó on estem i que no veiem. No són pocs els casos de dones que, en descobrir el feminisme, posaren veu i forma a la ràbia que duien damunt durant anys.
Les “fake news”, les xarxes socials, els “memes”… pareix que no, però tot va proporcionant informació i falsa ideologia al nostre cervell, informació que acabem sustentant per verdadera, per coneixement científic o per la realitat. I encara si som persones formades, igualment ens maregen, paralitzen, ens forcen a gastar temps en desmentir-les o ens enfureixen. Perquè tots sabem la definició de paraules ben senzilles: Assassinat, negligència, corrupció… Tots sabem el que és corrupció quan ho veiem i, encara que no sapiem dir per què, sentim que s’ha comés. Inclús la persona que ho fa sap, en el fons, encara que ho negue, que ho ha fet. Tots sabem el que és negligència. Tots sabem el que és assassinat. Tots sabem el que és genocidi.
Aquest últim cas ens proporciona l’exemple perfecte: anys enrere es va establir una discussió sobre si el que estava ocorrent en Gaza era o no genocidi. La raó era que no es podia al·legar que era genocidi perquè no es complien, segons una interpretació, les condicions que devia tindre segons la seua definició al diccionari. D’un colp, l’atrocitat més gran del segle XXI, disminuïda de categoria, perquè en un diccionari no contemplava eixa forma exacta de matar un poble.
Comencen els matisos, els marcs de pensament, l’exaltació del relativisme… es complica enormement parlar de justícia, veritat i lluita quan ens sentim completament cecs. Ens movem o comprenem el món d’una forma que juguem a la contra, perquè han enverinat la forma d’expressar-nos per adaptar-la a un món on sols les elits i uns pocs privilegiats veuen la realitat i nosaltres la imatge deformada. Quan no podem expressar-nos, no podem entendre’ns. Sense entendre’ns entre nosaltres, no sols podem lluitar ni protestar conjuntament, sinó que tampoc podem comprendre la realitat perquè no tenim en qui reconstruir-la de nou.
Però és hora de començar a trencar el marc i eixa ruptura comença per dir les coses pel seu nom.
No vivim en una democràcia. Vivim en una república representativa. Podrem dir-li “democràcia” i sols entre cometes quan la totalitat del poble, siga mitjançant el mecanisme que siga, tinga poder d’elecció, força i resistència sobre la legislació i les lleis que puguen anar en contra seua. De moment, el que tenim és una república representativa en la qual cada quatre anys el nostre vot determinarà quin equilibri de poder i control tindrà sobre tots nosaltres i sobre l’estat un grup de poder (els partits polítics). La resta és pura retòrica.
Si li diem democràcia, ens sentim més lliures del que realment som: ací comença la mentida. Comença la deformació de la realitat que el poder utilitza a favor seu. Com podem ser capaços d’estructurar alternatives o reformes coherents al sistema si no sabem exactament el que tenim, si ens perdem en debats interminables que propicia el poder i els partits polítics per tindre’ns entretinguts. La manipulació és tan exagerada que inclús dins dels mateixos partits, d’aquests grups de poder, acaba penetrant aquesta falsa realitat i els seus propis membres se la creuen.
El mateix passa en el sistema econòmic actual, o en l’educació. Parlem d’educació o adoctrinament? No parle d’adoctrinament polític. Ja volgueren moltes escoles donar alguna cosa d’educació política de veres. Tret de quatre consignes soltades per algun professor igual de mal ideologitzat d’una banda o l’altra, la realitat de l’educació és que és un sistema tècnic (ja siga en humanitats com en ciències) la finalitat del qual és formar treballadors del sistema, no ciutadanes i ciutadans per a l’estat, la comunitat i el món. El mateix mantra del “coneixement crític” o “educació crítica” només és una forma d’ocultar que estàs reduint les hores de qualitat educativa de les teues futures generacions per donar-liles a debats estèrils i fal·laços construïts sobre realitats deformades.
Tornem a l’economia. L’empresa és teua? Està en el teu poder algun mitjà de producció, com una xicoteta fabrica, un forn, una tenda… fabriques, en canvi, algun tipus de mercaderia o proporciones algun tipus de servei, siga en físic o digital? Si la resposta és no, aleshores eres un treballador que ven el seu temps i la seua força de treball a altres per un sou, tant si treballes pel sector privat com per al sector públic, i et separa del fet que et facen fora de la faena el que l’empresa i l’empresari necessiten el teu temps i habilitats fins que puguen substituir-te per una alternativa més rendible i econòmica. Tot açò moltes voltes per a aportar diners o beneficis a enormes conglomerats empresarials als quals no estàs d’acord a enriquir ni combregues ideològicament, però et veus obligat a fer per la fal·làcia de la llibertat d’elecció. És a dir, elegir entre treballar d’això o morir-te de fam. De la fal·làcia que com a funcionari eres intocable parlarem altre dia.
Un empresari vol guanyar la màxima quantitat de diners possible pel motiu que siguen i de la forma que siga. Un treballador vol treballar i estar el menys explotat possible, amb un sou digne i a poder ser abundant, inclús perquè no, poder alliberar-se del fet de treballar per algú i muntar el seu propi negoci o forma de sustentar-se. L’empresari vol una cosa de tu, tu vols una cosa de l’empresari, ambdós en les millors condicions possibles, i lluiteu de manera encoberta per això. I punt. Pot haver-hi absència de violència, però no de conflicte.
Però la realitat és que ens costa enormement veure tot açò, i més encara tindre una visió global per debatre i analitzar la totalitat de tot. Veiem els diferents discursos que ens allunyen de la realitat palpable. Una realitat que sentim i som perfectament capaços de veure, però que comença a fer-se difícil definir i assenyalar. Comença a aparèixer la cultura de l’emprenedoria, la fal·làcia de la meritocràcia, es comença a demonitzar el fet de reclamar uns drets laborals, implantant en el nostre cap la idea que això és de malfeiners.
Apareixen de sobte sèries i pel·lícules que idealitzen l’ambient de la feina. Es comença a implantar els “team buildings” i els “employee engagement” per forçar a l’individu a crear més connexions amb el lloc al treball de les necessàries, i acabant disfressant-lo d’un grup relacional o pseudohobbies. Però l’empresa no és una família, no és un sistema d’amistat i camaraderia, excepte si és per anar en contra d’algú o en contra de la mateixa empresa. L’amistat i camaraderia vertadera es dona entre individus lliures que elegeixen ajuntar-se, no dins de sistemes coercitius.
La “cultura de l’esforç” sols té sentit si té alces a les 7, les 6 o les 5 del matí a dur endavant un negoci que és teu, si no, és explotació per part d’altre individu al qual li has venut la força de treball a canvi d’un sou. L’educació sols és educació si et permet comprendre el món i les forces que intentaran dominar-te, si no, és alienació. I la democràcia sols és democràcia quan l’individu i el poble tenen capacitat per defensar les seues propostes, sinó, és altra cosa.
Comprendre açò, trencar els marcs establerts i recuperar la capacitat de veure la realitat, i, sobretot, expressar-la en els nostres termes, i no en els que ens imposen, és alliberar-nos. Hem de trencar la comunicació, el llenguatge, que el poder ens imposa. Si acceptem aquestes formes de parlar, sempre serem víctimes de no poder dir la veritat. I, sense veritat, no hi ha present. Sense veritat, no hi ha futur.
