Poca gent té la grandíssima sort de fer d’una passió la seua professió. És un somni fet realitat que, per desgràcia, altres poden convertir en un malson de la nit al dia.
Treballar com a lingüista homologada per a À Punt, per a mi va ser complir un somni. Treballar entre càmeres, amb l’equip d’actors i actrius, amb els guionistes… i en valencià. La unió perfecta de dos de les meues passions: la televisió (en algunes ocasions, cinema) i el valencià.
El meu primer contacte amb el món de la ficció va ser amb la sèrie Desenterrats, en 2017 (finalment es va poder gravar i estrenar després de la pandèmia). Una producció valenciana, en valencià, amb un guió ben potent i un repartiment espectacular. A aquest guió, va seguir el primer concurs de talents valencià, Family Duo. Per primera vegada xafava un plató i sentia cantar en valencià a la nostra tele amb total normalitat. Açò és un destarifo em va demostrar, de la mà de Carles Alberola i Carles Sanjaime, que fer humor és molt seriós i què significa treballar en equip. Crítica social i política, sarcasme, humor intel·ligent… em sentia molt orgullosa d’aquella televisió. Terres de cinema va ser un autèntic goig perquè explorava el cinema produït i rodat a les nostres terres. Amb la primera sitcom valenciana, Diumenge, paella, vaig disfrutar com una xiqueta. Definitivament, estava on havia d’estar. Llavors, va arribar Cartes en joc, el programa concurs en què es posaven a prova diversos restaurants; una manera ben amena de conéixer la gastronomia de casa nostra, de fer territori. Encara que si va haver-hi un programa que fera territori, que connectara la gent de nord a sud, va ser Terra Viva. Era el programa total: medi ambient, tradicions, cultura, llengua, territori, pesca, agricultura… amb un equip que vivia el que feia, i això traspassava la pantalla.
Recorde tota aquesta experiència amb moltíssima estima, orgull i satisfacció per la feina ben feta i per formar part d’uns equips de 10. Magnífiques persones que, com jo, vivien la seua professió amb passió. I això es nota.
Els dos últims programes en què vaig ser la lingüista m’han marcat especialment. En primer lloc, Dejavú. La frase que acabava cada programa, “Perquè tot allò que hem viscut sempre torna com un déjà-vu”, em retrona al cap últimament. Un programa que ens mostra, sense màscares, el nostre passat més pròxim com a poble. És imprescindible recordar per a no repetir. Un programa necessari.
I si hi va haver un programa que ens va demostrar que era necessari i que es podia fer periodisme de veritat, sense manipulacions de cap classe, eixe va ser En Directe. El programa que ens va mostrar el minut a minut de la desgràcia i la injustícia més crua de la nostra terra els últims anys. Un equip que es va posar a disposició del poble valencià, inclús posant en perill la vida en algunes ocasions, deixant-se la pell per mostrar a la gent què passava. El premi per una feina absolutament impecable va ser la cancel·lació del programa. I ací és on comença el malson.
Tenim la grandíssima sort d’haver nascut en una terra amb llengua pròpia. Una llengua preciosa que hem heretat de iaios i mares, de contes antics, de cançons de bressol, de novel·les i escrits, de velles llegendes. Una llengua que suma, que uneix pobles, que ens identifica i ens diferencia, que ens fa especials. Un regal que hauríem d’agrair i defendre amb orgull on anem i, sobretot, a casa nostra.
Una de les primeres mesures dels nous directius d’À Punt va ser eliminar l’obligatorietat dels lingüistes en les produccions externes. Segons el senyor Aura, periodistes i redactors tenen el C1 i amb això, sobra. Els últims dies ha quedat molt evident que no tots tenen el C1. A més, un C1 no et capacita per a assessorar en llengua ni per a ser corrector i, molt menys, lingüista. Per a començar, els lingüistes homologats som filòlegs, traductors i intèrprets. Ens passem la vida estudiant la llengua i com evoluciona. Ens formem en correcció, en traducció i adaptació, en assessorament lingüístic amb graus, màsters, postgraus i experiència, molts anys d’experiència. Corregim, assessorem en pronúncia i en redacció dels continguts, adaptem als registres i varietats de la llengua corresponents a cada context i, per si tot això no fora prou, fem un curs d’homologació en què treballem, analitzem i estudiem el llibre d’estil de la corporació.
Aquesta decisió, uns mesos després de la cancel·lació de hui per a demà d’En Directe no feia bona olor, gens ni miqueta. Crec que tots esperàvem la presentació de la nova temporada d’À Punt amb una miqueta d’esperança. El passat no tan llunyà del tancament de Canal 9 feia pensar que no podríem arribar a tant… que no s’atrevirien a tant, però realment tot s’ha convertit en un tristíssim déjà-vu.
Bous, cinema en castellà dels anys 50, programes en què sembla que s’avergonyeixen de parlar en valencià, reporters que a penes completen una frase correctament… desprestigi absolut de la nostra llengua, personatges que desitjaven que un míssil es carregara Canal 9 entrant per la porta gran d’À Punt com a tertulians… i, ja l’última, la que ha fet que escriga aquestes lletres, la manipulació més absurda donant per certa una notícia falsa d’El Mundo.
Sempre he entés que la feina d’un periodista no és limitar-se a informar-nos que Pep diu que plou, però Manel diu que no. La feina del periodista és, a més, traure el cap per la finestra i comprovar si plou o no.
Que ahir es feren ressò de la notícia (en portada) d’El Mundo que darrere de les manifestacions populars per fer fora l’equip d’Israel de La Vuelta hi havia gent de la kale borroka i de Hamàs em pareix d’una gravetat suprema. Més encara quan la Policia Nacional ho ha desmentit. Patètic i molt greu.
Que conste el meu absolut respecte als professionals (rellegiu i insistisc: professionals) que treballen en À Punt perquè sé que ho estan passant malament. Tinc companys i companyes que aguanten com poden i lluiten per canviar-ho des de dins. Tots els meus ànims i la meua admiració pel seu treball perquè sí, hi ha moltíssim talent valencià.
Arribats a aquest punt, el meu somni (com el de moltíssimes persones, perquè em consta) s’ha convertit en un malson. I em vull despertar. Sempre dic que el silenci ens fa còmplices, així que no pense callar. Aquesta tele ja no em representa en absolut, no crec que siga digna del poble valencià i no vull formar-ne part de cap de les maneres ni ser còmplice de les barbaritats que estic veient.
El dia que la televisió es torne a posar al servei del poble, a fer productes amb la qualitat que ens mereixem els valencians i valencianes, el dia que la televisió torne a mostrar la realitat a l’audiència tal com és, eixe dia lluitaré amb dents i ungles per tornar a formar-ne part. Era feliç sent part d’un servei públic digne. Ara el plore. Ara estic tristíssima per veure en què han convertit la nostra televisió. I pel silenci de moltíssima gent bonica i bona. Per favor, no calleu. Recordeu que, el que oblidem, sempre acaba tornant com un déjà-vu.
Sílvia Ureña és lingüista homologada d’À Punt Mèdia.
