Hi ha un relat que ens venen massa sovint, i massa ben embolicat: el de la cultura de l’esforç. Un relat que diu que si t’esforces, si et deixes la pell, si t’aguantes… algun dia recolliràs fruits. Però ací, al nostre poble, cada volta és més clar que això no és una cultura de l’esforç —és la cultura de la pobresa disfressada. Una coartada per justificar el conformisme, la precarietat i la destrucció del nostre futur.
En l’últim ple municipal, vam viure una escena d’aquestes que fan mal, però que cal contar. El PSOE local es va alinear amb el PP per tirar endavant un nou polígon industrial en una zona inundable, al costat d’un barranc, i pròxima al patrimoni històric i cultural del municipi. Mentre el poble cau a trossos, amb els carrers bruts, els serveis públics abandonats —com el gimnàs municipal, que és una vergonya—, ells continuen venent-nos el mateix model fracassat: destruir territori per alimentar un sistema que només funciona per a uns pocs.
Després del ple, un constructor del poble va acostar-se per dir-me dues coses. La primera, que em va alegrar sentir-la: que soc una persona amb qui es pot parlar i entendre’s. La segona, que no veia clar que jo m’oposara al polígon, perquè per a ell era una oportunitat per construir vivendes. Li vaig explicar el que qualsevol sap però pocs volen escoltar: que amb sous de peó de magatzem no et pots comprar una casa. Va dubtar. Li vaig dir que sí, que volem indústria, però de manera ordenada, planificada, aprofitant els polígons a mitges abans de fer malbé més territori. I ho va entendre.
Però em vaig quedar amb una sensació amarga: la de veure com part del teixit local, empreses xicotetes, gent del poble, estan esperant les molles que deixen caure les grans empreses. Una miqueta d’obra ací, una subcontracta allà. I tot, a canvi de renunciar al que és nostre: la terra, el paisatge, la dignitat col·lectiva.
Això és la cultura de la pobresa. Voler ser ric sense ser-ho. Pensar que et salvaràs si calles, si col·labores, si no molestes. Però el sistema no et vol ric. Et vol dòcil. Et vol callat. Et vol agraint les molles, mentre altres es mengen el pa sencer.
Compromís té la responsabilitat de trencar aquest relat. Quan tornem a governar, ho hem de fer amb un pla educatiu valent, que sacsege consciències, que ensenye a pensar críticament, a defensar el territori, a no conformar-se. Hem de construir una societat que no aspire a sobreviure, sinó a viure bé. Que no es conforme amb el que li deixen, sinó que exigisca el que li pertoca.
Perquè ja n’hi ha prou de conformar-se. Ja n’hi ha prou d’acceptar que l’única via per progressar és destruir el que ens fa poble. És hora de deixar enrere la cultura de la pobresa. I anar, junts, a pel pa sencer.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
