El dia 6 d’octubre de 1977, a Alacant, Miquel Grau, de 21 anys, militant del Moviment Comunista del País Valencià- MCPV-, rebia l’impacte d’una rajola de 2 quilos mentre apegava els cartells, a la plaça dels Estels, que convocaven a la celebració del 9 d’Octubre. Va quedar en coma i va morir pocs dies després. L’agressor fou Miguel Ángel Panadero Sandoval, vinculat a Fuerza Nueva. El funeral de Miquel Grau fou una gran manifestació de dol a la qual assistiren prop de vint mil persones. La cosa més indignant fou que la policia va agafar el fèretre per la força, llevant-li’l de les mans als companys que el portaven, el van posar a un furgó policial, van posar la família en un altre cotxe, i se’l van endur al cementeri. El relat de Llum Quiñonero sobre aquests fets és esfereïdor (Miquel Grau 53/1977, Pruna llibres, València, 2019).
Aquell mateix octubre, a l’Aplec del Puig, el grup Al Tall estrenava la cançó a capela que li va dedicar; “Per cridar vull l’Estatut, a Miquel assassinaren”, una petenera escrita per Enric Ortega. L’assassí va ingressar a la presó a finals de 1977 i, mes tard, fou condemnat a 12 anys i un dia de presó. Però, el 22 de març de 1979 va rebre un indult parcial del govern d’Adolfo Suárez i va eixir en llibertat condicional el 1981. Cap mitjà se’n va fer ressò que l’assassí de Miquel Grau havia quedat en llibertat. Posteriorment, amb un lleuger canvi en el nom, “Miguel Ángel Díaz Panadero Sandoval”, ha treballat i treballa a València com a procurador dels tribunals.
També en aquestes dates, la llibreria Set i Mig d’Alacant rebia dos nous intents d’atemptat. La llibreria Crida d’Alcoi i el seu propietari van rebre amenaces de mort per les seues “activitats pancatalanistes”. A la Pobla de Vallbona i Benaguasil, persones que havien col·locat al balcó senyeres sense blau van rebre cartes d’amenaça signades pels Guerrilleros de Cristo Rey, un altre dels noms que usava l’extrema dreta.
La processó cívica del 9 d’octubre, primera vegada que els valencians podien celebrar lliurement i legalment la Diada del País Valencià, va reunir milers de persones davant l’estàtua de Jaume I. Durant la processó alguns diputats -Emèrit Bono, Francesc de Paula Burguera- foren insultats per una part del públic. La seguretat aportada per l’Ajuntament va ser molt escassa i va ser el servei d’ordre del Partit Comunista del País Valencià -PCPV- qui va garantir la integritat dels diputats. Els protagonistes d’aquests incidents eren membres de la URV i el GAV que anaven acompanyats de reconeguts ultradretans. Manuel Zarzo, primer secretari general del GAV, va contar en les seues memòries que fou l’alcalde, Miguel Ramon Izquierdo, qui els havia demanat que hi acudiren, la qual cosa reforça el que ja va denunciar Burguera, en aquells dies, en considerar els incidents una maniobra dirigida i orquestrada per les forces reaccionàries i va assenyalar directament l’alcalde, la Junta Central Fallera i el Consell Valencià (un aplec de les estrenades associacions blaveres en defensa de lo regne i les ràncies institucions regional franquistes). La manifestació de la vesprada per l’autonomia, “Tots units per l’Estatut”, fou qualificada com la més nombrosa de la història de la ciutat de València.
Fa 48 anys, tal dia com avui, sis d’octubre, recordem, doncs, que varen assassinar el jove Miquel Grau a Alacant. Un feixista li va llençar una rajola des d’un terrat i li va obrir el cap. Quatre anys després, Adolfo Suárez va indultar l’assassí. Sí, ho repetisc perquè no s’ha d’oblidar. Això és el que val per a la dreta la vida d’un jove valencianista d’esquerres; quatre anys de presó. Reivindicar la seua memòria, com la de Guillem Agulló, continua sent imprescindible, més encara quan la violència feixista i la fatxenderia dels seus valedors s’envalenteix amb la protecció de certes autoritats que són hereves del pitjor passatge de la nostra història recent: la dictadura de Franco. Hi perdura la mentalitat que va injectar el dictador i que no hi ha manera d’erradicar.
Aquell mateix sis d’octubre, em feren incorporar-me al servei militar. Recorde l’estat de desànim profund que m’envaïa mentre veia altres joves acomboiats per l’aventura. Jo no li trobava cap gràcia, en aquell tren ple de reclutes, a què em robaren un any de la meua vida en un exèrcit farcit de fantotxes i mamarratxos decadents, d’alcohòlics i malalts mentals, una colla de malparits inflats de retòrica merdosa. Passaren setmanes fins que em vaig assabentar de l’assassinat de Miquel Grau. També m’havia assabentat abans de la gran manifestació per l’autonomia que es feu a València aquell nou d’octubre. Un retall de premsa que tenia un company parlava de la manifestació, però de Miquel Grau no hi deia res. Joan Fuster va escriure el balanç més crític d’aquella manifestació i va assenyalar el que vindria tot seguit quan la dreta es va apoderar dels símbols per a frenar el procés autonòmic.
El 2016, Lluís Miquel -un dels nostres homenots- va organitzar un concert al Teatre Principal sota el lema “Cantem valencià” i em va demanar de participar. El primer concert era precisament el dia 6 d’octubre. Hi actuàvem Al Tall, Josep Nadal i Àlex Seguí (La Gossa Sorda), Els Mox, Apa, Andreu Valor, Joan Amèric, Aitana Ferrer, Ina Martí, Carraixet, Rafa Xambó, Mara Aranda, el Cor de l’Eliana, Rafel Arnal i Musicants. Entre bastidors, li vaig suggerir a Vicent Torrent, Al Tall, que hauríem de dedicar el concert a la memòria de Miquel Grau. Va dir que li ho hauríem de consultar a Lluís Miquel. Jo li vaig contestar que també podia dir-ho jo, a títol personal, quan sortís a l’escenari. I ho deixàrem així. Quan a mi em va tocar, no vaig dir res. Òbviament, no per cap temor o prudència, sinó perquè entenia que havia de ser cosa de tots. Per a la meua sorpresa, al final de tot, després d’una llarga tanda d’aplaudiments del públic, amb tots els artistes a l’escenari, Vicent Torrent va agafar el micròfon, va agrair els aplaudiments, va celebrar que recuperàvem el Teatre Principal per a la música en valencià després de molts anys, va demanar aplaudiments per a Lluís Miquel que es va emocionar moltíssim i va acabar dedicant el concert a la memòria de Miquel Grau i reivindicant la necessitat de lluitar contra l’oblit. Molt gran, Vicent.
Ara, quan l’Ajuntament de València ret homenatge, amb el suport del PSPV-PSOE (!), a Maria Consuelo Reyna, la periodista que des del diari Las Provincias va dirigir tots els pogroms contra els qui defensàvem la unitat de la llengua i l’ús social i públic del valencià, una intoxicadora que podem considerar precursora de totes les mentides -ara es diuen fake news– amb les quals atiava els fallers franquistes i l’extrema dreta contra qualsevol que diguera “adeu” o parlara un valencià digne, una avançada a tots els Inda, Pedro J. i Jiménez Losantos d’avui dia, una persona que, més aviat, mereix la indignitat que arrossega, va i resulta que els socialistes s’hi afegeixen. Tampoc no és que els “nostres” es lluïren al seu moment. Mai no li retiraren la medalla que li va donar Zaplana i per la qual encara cobra una pagueta anual de dotze mil euros de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural.
Ximo Puig, en acudir a no sé quin aniversari de la fundació del diari, va declarar que Las Provincias era un instrument fonamental de la democràcia -arruixa que plou i arromanga’t els camals. Més que parlar de dues ànimes al PSOE, millor seria considerar que es tracta d’una organització esquizoide. A l’Ajuntament de València voten a favor d’honorar una de les persones que més mal ha fet a la convivència democràtica, que ha assenyalat persones perquè foren perseguides i que ha usat la mentida i el xantatge com a arma política i de negoci. A “la Delegació del Govern i el comissionat “Espanya en llibertat. 50 anys”, amb el suport del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica, han presentat “El valencià en llibertat”, dues cites culturals que posen el focus en el passat, el present i el futur de la música en valencià. És a dir, una cosa i la contrària. El programa, concebut com a avantsala de la Diada, se celebrarà a València el dimarts 7 i el dimecres 8 d’octubre, i és d’accés gratuït (en el cas de la taula redona, amb invitació prèvia), segons que ens ha explicat Josan Piqueres en aquest diari. Així que ja sabeu, podeu anar a sentir els nostres artistes -i que no falte la faena- als quals estime i respecte i fan bé de cantar tant com puguen, i també podeu contemplar com el jove portaveu del PSPV-PSOE, Borja Sanjuan, porta la Senyera en la processó cívica i els seus companys de grup aplaudeixen Maria Consuelo Reyna en l’acte protocol·lari d’atorgament del títol de “filla predilecta” de la ciutat de València, la València excloent, insolidària, coenta, casposa i reaccionària que reglota dels albellons.
No puc oblidar totes les mentides que aquesta inquisidora contra la cultura valenciana va proferir després que els nazis, Pedro Cuevas i la colla de nazis de Marxalenes, assassinaren Guillem Agulló. Les mentides contra Guillem arribaren a l’extrem fins i tot de negar l’autoria dels assassins i assenyalar els amics de Guillem com a possibles autors.
Avui, sis d’octubre recordem Miquel Grau, Guillem Agulló, les bombes contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, les bombes contra les llibreries, les pallisses i atacs de tota mena a les persones amb idees progressistes i valencianistes. I recordem qui minimitzava o justificava els atacs, qui animava i assenyalava els objectius des del diari ultraconservador perquè actuaren els feixistes. Avui, sis d’octubre, no oblidem.
Visca el País Valencià i fora el mal govern.
