Escric aquestes ratlles des de l’AVE, camí de Còrdova, però passant per Madrid. L’aturada que patim és conseqüència del greu accident de l’altre dia: encara no s’ha normalitzat el trànsit i els trens acumulen retards i desviaments. El trajecte s’allarga més del previst i, com que es fa llarg, aprofite per escriure. El símbol, tanmateix, és massa evident per ignorar-lo: al País Valencià sempre acabem passant pel centre, fins i tot quan no toca. A més, per casualitat llig un article de Joan Romero a Levante, que m’ha fet arribar Vicent Soler, exconseller d’això dels duros. Romero, que va ser mestre meu, diu el que fa temps que molts pensen, però pocs escriuen amb tanta claredat: el poder a l’Estat no s’ha descentralitzat, s’ha recentralitzat. Espanya continua sent radial, política, econòmica i mediàticament. Madrid ho absorbeix tot. I entre les perifèries que no molesten, que no fan soroll, que no incomoden, hi ha el País Valencià. No és només un problema de centralisme; és també un fracàs intern. Un país amb pes econòmic, demogràfic i territorial, però sense política pròpia. O amb una política subordinada. La Constitució prohibeix explícitament la federació entre comunitats autònomes perquè el centre sempre ha tingut por que les perifèries cooperen entre elles. I, paradoxalment, ara hi ha qui pretén ressuscitar un vell artefacte com l’eix Madrid–País Valencià–Illes, una operació pensada des del centre i al servei del centre.
Mentrestant, els partits majoritaris actuen com a sucursals disciplinades, més pendents de la consigna que de l’interés general, i les elits econòmiques valencianes continuen sense exercir de classe dirigent: fragmentades, sectorials, còmodes en la dependència. I no és una percepció nova. Ja al segle XVII, el comte-duc d’Olivares justificava saltar-se els furs valencians dient que «tenemos a los valencianos por más muelles». Una idea antiga, però persistent: un poble considerat massa dòcil, massa fàcil de gestionar des del centre. El resultat és conegut: infrafinançament crònic, inversions que no arriben, promeses incomplides, un corredor mediterrani eternament ajornat i una comunitat que baixa posicions mentre fa veure que tot va raonablement bé. El País Valencià no és una perifèria pobra, però s’està empobrint políticament. I això és pitjor.
Llegint Romero, a Madrid, esperant el tren que ens porte a Còrdova, queda clar que no ens falta diagnòstic: ens falta voluntat. Voluntat de deixar de ser un país sense política i començar, d’una vegada, a parlar amb veu pròpia. La política pròpia sempre té un cost: exigeix temps, constància i, sobretot, la voluntat d’assumir incomoditats. Però és l’única manera d’avançar sense haver de passar sempre pel centre, encara que el tren tarde més. I, posats a fer, Fernando Villalonga, amic de Camps, hauria de prendre nota.
