El matí del 20 d’octubre, a la plaça de l’Ajuntament de València, un nombrós grup de sindicalistes i activistes s’ha reunit per presentar públicament la vaga general de l’11N. En la convocatòria conflueixen la totalitat del moviment sindical de classe del País Valencià, les entitats del moviment per l’habitatge i nombroses organitzacions socials i ciutadanes que treballen per fer possible aquesta jornada.
La imatge d’unitat que s’hi ha projectat és extraordinàriament potent. Representa una part important de la classe treballadora valenciana i del moviment popular, i constitueix un senyal d’esperança davant una conjuntura marcada per l’avanç de les polítiques antisocials de la dreta i l’extrema dreta. Aquesta confluència és un fet rellevant per al present i el futur del País Valencià.
La vaga s’emmarca en les mobilitzacions sostingudes per un habitatge digne i assequible, contra els desnonaments i a favor d’un parc públic d’habitatge, entre altres reivindicacions que les entitats convocants defensen des de fa anys. El desnonament de Maricarmen ha donat un nou impuls a aquesta lluita, que afecta especialment la gent jove, les famílies vulnerables i la classe treballadora.
Davant d’aquesta realitat, alguns sectors de la dreta, la fachosfera i la patronal intenten presentar l’11N com una convocatòria excepcional, condicionada pel calendari electoral i desvinculada de les lluites anteriors, o fins i tot com la primera vaga general en molts anys. No és cert. Aquesta mobilització arreplega l’experiència, la continuïtat i l’esperit de les lluites sindicals i socials que han marcat els darrers anys.
Cal recordar la vaga general del 15 d’octubre de 2024, convocada per quatre sindicats al País Valencià en solidaritat amb Palestina i per exigir la fi del genocidi, així com la del 29 de maig de 2025, contra la gestió de la dana per part del Consell i també per denunciar els preus desorbitats de l’habitatge i les retallades dels serveis públics. Aquesta última va ser la primera vaga general de caràcter estrictament valencià des de la recuperació de la Generalitat.
També cal esmentar la vaga general del 8 de març de 2018, impulsada pel moviment feminista i secundada pel sindicalisme de classe alternatiu i combatiu, i altres conflictes sectorials de gran importància, com la vaga indefinida de l’educació pública valenciana durant la primavera de 2026.
Per tant, no es pot desvincular l’11N de la trajectòria de mobilització de la classe treballadora ni reduir-la a interessos electorals o partidistes. La seua singularitat radica, sobretot, en l’amplitud de la unitat sindical, social i popular que l’impulsa i en la voluntat de donar una resposta col·lectiva i cooperativa a una situació cada vegada més insostenible: les dificultats per accedir a un habitatge, la precarietat laboral, els salaris i les pensions insuficients, la carestia de la vida i el deteriorament dels serveis públics.
L’11N ha de ser molt més que una jornada de protesta contra l’emergència habitacional. Ha de servir per defensar unes polítiques d’habitatge al servei de la classe treballadora i, alhora, reivindicar drets laborals, socials i econòmics, així com unes condicions de vida dignes per a totes i tots.
L’11N, hem de buidar els centres de treball i omplir els carrers dels nostres barris, pobles i ciutats amb la dignitat i la força de la gent que lluita per un futur i una vida millors.
