A les onze i mitja en punt M. (l’anomenarem així) s’adona que és tota de carn i d’ossos, que respira encara sota un cel blavíssim de desembre. S’ha acabat d’adonar que el mal, un mal indescriptible i inconcret, li puja des de fa dies per les seues cames botinflades buscant-li l’estòmac, el cor, cadascun dels alvèols dels seus pulmons ennegrits i, llavors, ha sentit por. Des de fa uns minuts, asseguda a la vorera, cap cot, demana a crits que algú l’ajude. Diu que porta dies caminant pel món. O potser només s’ho pensa, que caminava, carregada amb l’embalum de tot allò que té, doblegada pel pes de tota la seua heretat de dolor.
M. sap que allà la guariran, li deixaran que es rente, li donaran menjar. Només ha d’esperar que algun voluntari isca dels baixos del carrer de la Riereta on tenen la seua base els d’Arrels.
Val a dir, que en aquell punt del carrer de les antigues fàbriques és habitual trobar-se amb persones que com M. han recorregut el món només per poder saber-se encara de carn i d’ossos, tot i que molts ja hagen oblidat qui foren. Perquè s’ha de tenir clar que hi va haver un dia en què tots ells van ser d’una manera concreta, identificable. Van ser fills i filles, o pares de família, paletes, llanterners, cuineres, mares, agents de viatge, cambrers, secretaries, empresaris, empleats de banca, mestres, camàlics. Segur que trobaríeu un mariner mercant, una modista, un jornaler del camp, un sabater, un fuster, un ferrer… Abans, diríem, de convertir-se en caminants invisibles per raons que gairebé sempre resulten inexplicables pels que som visibles. Abans de dormir en els amagatalls incerts de la ciutat entre cartons, ocults sota les mantes, sempre amb un ull obert per si de cas venia la mort. Per si de cas algú li furtava les sabates, l’estovava a colps, se’l pixava…
Els voluntaris d’Arrels n’han fet el recompte. Ara mateix a Barcelona viuen 1.982 persones al carrer, un 43 % més que l’any passat. A part d’aquest, seixanta-tres viuen a l’aeroport. Abans de les ràtzies segurament n’eren més. Ara per accedir-hi et cal una targeta d’embarcament. No te la demanaran si no ets invisible.
No s’han comptat els que viuen ocults en indrets que no arribaríem mai ni a sospitar, ni els que habiten la muntanya de Montjuïc, ni els dels assentaments, autèntiques fortaleses de llandes i fusta aixecades en les fronteres de la ciutat. Tampoc no és fàcil distingir si hi ha una sola persona o més sota les tapadures, en un racó penombrós qualsevol. Proliferen també els campaments improvisats. Això és, fileres de tendes de campanya sota els porxos, en els carrers més solitaris, en les profunditats selvàtiques dels parcs urbans, a la platja quan arriba el bon temps.
Quasi dues mil ànimes sense sostre malvivint a la ciutat dels prodigis que just aquests dies s’enllumena a benefici de la gran festa del capitalisme caníbal darrere del qual balla una processó d’esquelets voraços.
És com si haguérem tornat a un malson dickensià. Com si les autoritats, totes, especialment les que enarboren les banderes de la justícia, la llibertat i la igualtat, s’hagueren disfressat d’herois de la revolució i feren befa, grotescos, des de les seues trones.
El poder entén la misèria com una amenaça i actua, doncs, en conseqüència. Estrictes ordenances de civisme pensades per a foragitar els sense llar dels carrers. Policies, brigades de neteja… Albergs amb condicions impossibles i places limitades com als hotels exclusius. Sovint el poder teixeix una xarxa de papers i documents i atrapa uns quants sense llar per llençar-los al buit, per tornar-los al no-lloc d’on han vingut.
Aquest és el fracàs d’una civilització que cada dia expulsa més gent, tritura més gent, s’engul més gent com un Saturn golafre.
A València acaben de trobar mort un jove de 21 anys que vivia al carrer. Ha sigut al costat de l’Ajuntament, a Marquès de Sotelo. No és un fet inusual morir al carrer. Passa gairebé cada dia. En un jardí, en un pàrquing, en un portal.
Tindria raó Joan Fuster quan deia que els pobres, més pobres, no feien revolucions, ni es sollevaven, ni acabaven afusellats. Simplement, no comptaven.
Avui en són uns 2000. Segurament, més. I d’ací uns mesos? Quants en seran? 2.500, 2.900?…
