Durant la llarga nit del franquisme se solia dir que per a assabentar-se d’allò que passava a l’estat espanyol calia llegir la premsa estrangera. Quasi cinc dècades després que el dictador morira al llit, el panorama no ha canviat gens en un àmbit concret: la unitat nacional. La unitat d’Espanya és un valor sagrat, que no està en disputa, que està per damunt del bé i del mal, que és metapolític, i aquesta consideració es comparteix a dreta i a esquerra pel nacionalisme espanyol.
Ho hem pogut comprovar fa poc. Carles Puigdemont va tornar a Barcelona després de quasi set anys d’exili, va pronunciar un discurs polític i, en vista que no podria prendre possessió de l’escó al Parlament per al qual el varen votar els catalans en unes eleccions legals convocades a l’estat espanyol, va haver de tornar cap a l’exili per no haver de ser víctima d’una detenció il·legal. Què es pot esperar d’un estat en què les lleis d’amnistia no amnistien? Més encara, si l’excusa era una interpretació directament surrealista de la malversació, no va ser encara més malversació de fons públics l’operació Gàbia? Sense cap mena de dubte, la factura aquesta operació absurda és més elevada que la de la teòrica malversació de què s’acusa Puigdemont. Finalment, com queda un sistema polític que munta un desplegament policial, pel qual es manté en estat de setge Barcelona i la meitat de Catalunya, per a detindre —il·legalment, insistim— algú que, en tot cas, no representa cap perill d’ordre de públic? Mitja Catalunya va haver de patir els capritxos de l’obsessió malaltissa del jutge Pablo Llarena.
Però tornem a la premsa. Les capçaleres estrangeres varen assenyalar el que és obvi per a qualsevol observador imparcial: com és que un diputat electe no pot entrar al Parlament i pronunciar el discurs polític per al qual l’han votat? Es pot estar d’acord o no amb l’estratègia que va triar Carles Puigdemont per a fer evident aquesta contradicció del sistema nacional espanyol, però el que no es pot, des d’una perspectiva democràtica, és passar per alt aquest fet tan greu, que és central.
Tanmateix, com l’aldea gal·la d’Astèrix, no tot el món compartia aquesta anàlisi. Concretament, la premsa espanyola, sense distinció d’ideologia, des de La Razón fins a Público, per a entendre’s. En aquesta última capçalera, de fet, podíem llegir opinions que no haurien grinyolat gens en boca de Federico Jiménez Losantos, on es qualifica Puigdemont de «cobarde»; que «no merece respeto»; que «pierde el culo corriendo cada vez que hay una situación de peligro»; que «se ha independedizado del mundo real» i n’habita un de «mentirijillas», on «reina soberanamente su propia fantasía», com si fos «presa de sucesivos brotes psicóticos». Però, atenció, Público ha estat el mitjà que menys s’hi ha acarnissat. Podeu imaginar-ne els altres, continuant d’esquerra a dreta amb les poalades de bilis que hi ha abocat Antonio Maestre des d’eldiario.es i La Sexta, que fins i tot sobrepassaven —poca broma— les no menys exaltades de Carlos Herrera des dels micròfons de la COPE.
L’actuació de Carles Puigdemont, a parer nostre, ha tornat a posar en relleu i visualitzar una evidència: quan es tracta de la unitat d’Espanya, només val que la «dialéctica de los puños y las pistolas», com va dir el poeta. I, en aquest sentit, més enllà de l’embasament de Contreras és molt i molt complicat trobar-hi cap aliat. No ens sembla poca cosa, de fet. El mateix dia que la Generalitat de Catalunya passava a mans de Salvador Illa, un simple delegat de la metròpoli en la província, com va ser Joan Lerma en el seu moment, Carles Puigdemont demostrava que encara hi ha qui manté la posició i el torcebraç amb l’estat espanyol, tot i que, ara com ara, només siga possible continuar evidenciant els greus dèficits democràtics que pateix.
Analitzem-ho amb un breu repàs dels fets —lluny d’elucubracions— que hem vist els darrers anys. La lluita a l’exili ha servit per a evidenciar que l’estat de dret a Espanya és molt deficient i està plenament polititzat. L’estat espanyol pot funcionar com una democràcia en segons quins àmbits de la vida política, però, quan es tracta del punt fonamental de la seua unitat nacional, simplement la democràcia desapareix. Aquest autoritarisme, és clar, no es pot quedar aïllat, sinó que contamina molta part del joc polític estatal. Carles Puigdemont i els altres exiliats han estat qualificats sistemàticament en tota la premsa espanyola, de dreta, d’esquerra o d’extrem centre, de «fugitius» o «fugats de la justícia», però la pregunta és òbvia: com es pot compatibilitzar la condició de «fugat de la justícia» amb la condició de membre del Parlament Europeu? Cap periodista seriós espanyol se l’ha feta mai? Com és això possible? No hi ha analistes polítics espanyols de rellevància i en un nombre crític que no troben absurd que Carles Puigdemont siga un ciutadà lliure per les justícies belga, alemanya, italiana, francesa, suïssa, danesa, etc. menys per a l’espanyola? Això ens recorda l’acudit aquell que parla d’un conductor que sent per la ràdio que hi ha un boig circulant contra direcció per l’autopista i crida escandalitzat: «Un només? N’hi ha centenars!».
L’exili, a més a més, trobem que ha estat útil i ha servit per a mantindre viu el conflicte nacional. El nom de Carles Puigdemont i què representa és conegut a tot Europa, de la mateixa manera que ho és la lluita del poble català per la seua llibertat. La premsa internacional s’ha de fer ressò constantment d’aquestes accions i el balanç és positiu, perquè sempre s’ha pogut visualitzar el que és l’arrel del problema: les ànsies del poble català són de llibertat, mentre que l’objectiu de l’estat espanyol és de retindre la unitat del que considera que és el seu territori nacional per la força i sense admetre una solució política i democràtica. S’ha comprovat, d’altra banda, que no hi ha la mateixa facilitat per a fer política des de la presó que no des de l’exili. Les estratègies polítiques que ha de seguir el moviment d’alliberament no necessàriament han de coincidir amb les estratègies legítimes dels presos polítics que han d’aconseguir la llibertat com més prompte millor. El cas irlandès, per exemple, ens ha il·lustrat en aquest aspecte.
Ara com ara també veiem com una llei de l’ordenament jurídic espanyol, com és l’amnistia, es pot no aplicar per part d’uns jutges clarament prevaricadors sense que el mateix sistema no hi faça res. Aquesta posició de prevaricació de la cúpula judicial és tot un exemple que l’estat de dret no funciona a Espanya. Aquesta cúpula judicial ha igualat la toga amb el tricorni i viu en un continu colp d’estat judicial; s’han atorgat el paper de legislador per la porta de darrere, com aquella porta des de la qual la dreta reaccionària controlava la sala segona del tribunal suprem. Poden fer el que vulguen, que no els passarà res. Actuen amb una impunitat total. I això és així, entre altres coses, perquè el govern de Pedro Sánchez no mou ni un dit per a fer complir la llei i perseguir els jutges que la incompleixen. Potser ja els està bé.
Aquesta última setmana, finalment, hem vist com una part del moviment independentista entregava la Generalitat de Catalunya al PSC del 155, la repressió i tot el que això comporta. Aquest és un fet. El text de l’acord signat, però, és una hipòtesi que, tanmateix, tothom sap —i els signants, els primers— que no es complirà. Aquesta actuació l’havíem vista prèviament en l’Ajuntament de Barcelona, amb Ada Colau i els Comuns, qui, després de qualificar el PSC de «màfia», va governar amb ells, va recolzar-se en els vots de Manuel Valls, candidat de Ciudadanos condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans per l’expulsió de gitanos quan governava a França, i, finalment, hem vist també com s’ha recolzat amb el PP per a fer alcalde Collboni. Tot en nom, es mire com es mire i es diga o no es diga, de la unitat d’Espanya.
Insistim, aquests són els fets. I aquests fets, és evident, ens indiquen que vivim una època en què la mentida és habitual en la classe política. El PSOE pot dir que és republicà i protegir la monarquia corrupta dels Borbons. ERC pot dir que és independentista i fer president de la Generalitat de Catalunya el govern del 155. Aquest fenomen, d’altra banda, porta la ciutadania a desconfiar de la política, ja que veu com tots aquests discursos amaguen les estructures partidistes: mantindre un exèrcit d’alliberats que tenen com a única ideologia cobrar la nòmina a fi de mes. Aquest govern del PSC a la Generalitat n’és, de fet, un bon exemple, començant pel mateix Illa, qui, amb 58 anys, tot just se li coneix activitat laboral fora de la política, de la qual viu des de 1987.
Davant de tot aquest escenari, els valencians —més encara els valencians compromesos amb el país— no podem restar de mans plegades davant de la lluita d’alliberament nacional que protagonitza Catalunya. Malauradament, hi ha qui es pensa que, si fa de bon xic, la repressió i la regressió d’aquest nacionalisme espanyol agressiu li passarà de llarg. Pensament màgic. No som l’autonomia pitjor finançada per casualitat. Els valencians no estem per davall de la mitjana de renda, però, al mateix temps, som contribuents nets al sistema per casualitat. Que no hi haja Corredor Mediterrani no és casualitat. Que siga més fàcil desplaçar-se des de València o Alacant cap a Madrid que no entre València i Alacant no és tampoc casualitat. I tant i tant i tant més. I és que només hi ha una manera de posar fi a tantes casualitats: que el poble valencià tinga un partit nacional de veritat amb què poder revertir-les.
Finalment, des del punt de vista de la lluita i la defensa per la pervivència de la nostra llengua, de la llengua pròpia dels valencians, un estat català independent seria el millor aliat que podríem tindre fins que redreçàrem el nostre país. A Europa, les llengües que encara resisteixen els nous embats de la globalització contra la diversitat són aquelles que tenen un referent estatal per a defensar-se: la minoria hongaresa a Romania o a Eslovàquia; els flamencs a Bèlgica; els tirolesos a Itàlia, etc. Com a valencianistes coherents, per tant, som conscients que la lluita de Catalunya per la llibertat és la nostra mateixa lluita i, doncs, sempre estarem al seu costat.
