Digníssimes autoritats, senyores, senyors, amigues i amics: Bona nit. Moltíssimes gràcies per haver vingut.
Quan Israel em notificà que sí que compondrien una obra basant-se en el meu llibre, digué: “Les nits perfumades és Cullera”. I a mi em va fer pensar en Isabel Díaz Ayuso; vostès perdonen. “Madrid es España. España es Madrid”.
Tenen raó un i altra. Espanya és Espanya i Les nits perfumades és Cullera.
A pesar d’això, el nom del poble no apareix al text en cap moment. Hi ha: la mar, el riu, l’Estany, la muntanya, el Castell, El Fort, el Mercat, la font dels ànecs… Hi ha també l’Aurora, les processons, les falles, els coets, la música, el perfum i el paisatge humà: un munt de cullerots i de cullerotes il·lustres que a poc a poc ens han deixat.
Hi ha també una altra cosa que desapareix: les paraules del llibre. Com més va menys gent diu: meló d’Alger, dacsa, granota, fusta… Prefereixen dir: sandía, maíz, rana, madera. Què hi farem!
En 20, 30, 40, 80 anys el valencià haurà desaparegut de Cullera i de la faç de la Terra.
Per això és tan important el treball que han fet Israel Falcó, Carles Prats i els magnífics músics que els acompanyen. En posar una novel·la en solfa, li han assegurat la supervivència pels segles dels segles. La música és un llenguatge universal. I etern. Així com molts idiomes han desaparegut i uns altres desapareixeran, la música és obvi que durarà fins al dia del judici final.
Per haver-me fet tan feliç, i per haver salvat una obra condemnada a l’extinció, el meu deute de gratitud als dos autors i als músics serà etern.
Deixeu-me dir un parell de coses del llibre. Tots els capítols de l’obra són certs llevat d’un. Vull dir, un no el vaig viure, sinó que el vaig escriure segons recordava com me’l contava mon pare. Estic segur que ell se l’inventà i només me l’explicava per entretindre’m i fer-me riure.
Ves per on, molta gent de Cullera que ha llegit el llibre m’ha dit que el narre exactament com va succeir.
Jo ja no sé què pensar. Conte un fet fantasiós i tothom el dona com a verídic i diu que també el va viure. Algú no està bé del cap ací. O és tot una conjura dels lectors per prendre’m el pèl.
L’altra xicoteta mentida del llibre és quan diu que vaig veure a uns metres la consumació feliç d’una nit de noces. No la vaig veure. (Afortunadament, perquè estaria encara en estat de xoc. Com a bon xiquet franquista, en aquella època jo creia encara en la cigonya, que portava els xiquets de París. La meua germana, per exemple, va nàixer quan jo tenia 6 anys i ni em vaig adonar que ma mare havia estat embarassada.) Bé, la història li la vaig sentir contar a ma mare justament, que havia pujat al terrat a recollir la roba estesa i es va papar en viu i en directe el festí de la carn que s’esdevenia en una habitació de la Fonda.
Té collons la cosa: un llibre que és pràcticament verídic al 100% i Israel s’ha inspirat en les úniques dues mentides que hi dic per musicar-les. Si n’haguera escrites tres, de segur que hauria triat també la tercera per portar-la al pentagrama.
És la màgia de la literatura. I de la música. La màgia de la creació artística.
Les nits perfumades era Cullera.
I era el món.
Les nits perfumades eren els meus primers records.
I alhora, els records de totes les persones que algun dia van viure el paradís de la infantesa. El paradís guanyat de la memòria.
A partir de hui, Les nits perfumades és més, molt més. És un himne de pau, un cant d’alegria, la simfonia de la llibertat.
Estic convençut que aquesta composició aconseguirà un lloc d’honor en la memòria melòdica de la nostra vida!
És tot. Moltes gràcies.
