Primer de tot, cal reconèixer l’enorme perseverança i resiliència del poble valencià, amb els familiars de les víctimes mortals de la dana i la resta d’afectats al capdavant, que han mantingut una mobilització permanent i constant durant dotze mesos fins aconseguir el seu primer objectiu: la dimissió del principal responsable de la nefasta gestió de la dana del 29 d’octubre del 2024 que va desembocar en una tragèdia humana sense precedents, amb 230 persones mortes i 2 desaparegudes.
Resulta una obvietat que sense aquesta pressió al carrer i en qualsevol espai on es podia expressar aquesta demanda -festes populars, concerts, gales, el funeral d’estat…- i sense la ingent tasca del periodisme responsable i d’una jutgessa honesta, la dimissió d’aquest matí no s’hauria produït.
Cal que ens felicitem, doncs, per haver apartat aquesta imatge de poble meninfot i indolent que deixen que el trepitgen. El poble valencià ha demostrat en aquesta ocasió una dignitat i una empatia amb les víctimes fora de dubtes. Milers i milers de ciutadans valencians s’han manifestat públicament en diverses mobilitzacions, actes públics en record de les víctimes, concerts, concentracions, manifestacions, presentacions de llibres sobre la dana, etc.
Dit això, ara no es pot caure en l’autocomplaença, perquè la declaració de Carlos Mazón està plena de trampes. La primera, el seu mateix discurs, en què anuncia la dimissió quedant-se en funcions de moment i fins que el PP-VOX decidisquen els seu substitut. L’única autocrítica que admet és haver mantingut l’agenda. La resta, fins i tot decisions que eren prerrogativa exclusiva del seu càrrec, com ara la declaració del nivell 3 d’emergència, són culpa d’altres persones, segons Mazón. Una compareixença patètica, molt lluny de l’empatia amb les famílies de les víctimes i aprofitant-se institucionalment del seu càrrec.
Durant el discurs, Mazón ha insistit amb la cantarella que està repetint durant el darrer any: que no estava informat del que passava, que van fallar totes les institucions menys ell, que els altres, i només els altres, han utilitzat políticament la tragèdia, que han fet una gran tasca en la reconstrucció sense cap ajuda externa… i tot amb només una menció a les víctimes i els seus familiars. La manca d’autocrítica i d’empatia l’han acompanyat fins al darrer moment.
També és important l’anunci polític. Mazón ha avisat que se’n va, però no què passa després. No ha convocat eleccions, pel que se suposa que ara caldrà escollir un nou president entre un dels 40 diputats del PP a Les Corts. Un nom que caldrà negociar amb Vox, ja que els seus vots seran indispensables per a investir-lo.
Si el suport de l’extrema dreta als pressupostos de l’any passat ja va tenir un cost polític pel PP enorme, no volem imaginar-nos quines seran les condicions que posaran ara per a investir un president.
Per això, una vegada aconseguida la dimissió de Mazón, cal continuar amb la pressió fins a aconseguir la convocatòria imminent d’eleccions autonòmiques. Resulta evident que l’actual composició de Les Corts no respon a la demanda social postdana i cal que el poble puga expressar-se i decidir qui i com ha de liderar la reconstrucció, i no mantenir agònicament un govern dèbil, amb demostrada incapacitat -només cal veure la gestió de José Antonio Rovira en la reconstrucció de les escoles- i segrestat per una extrema dreta minoritària.
Una última reflexió i dubte: en el mentrestant del dimitisc però estic en funcions, continuarà firmant papers, contractes i nomenaments el Sr. Mazón ?
2
